El que sempre hi és

La capacitat de treball hi és. Però el do de ser-hi, sempre, més. Sembla que Pedro Sánchez (Madrid, 1972) arribi als càrrecs de rebot. L'any 2003 va anar a les llistes de Trinidad Jiménez a l'alcaldia de Madrid, però més enrere del que li hauria agradat, ja que el Partit Socialista de Madrid –aquest que ara ha liquidat– no el volia i no va sortir. Però dues renúncies el van convertir en regidor el 2004. Per cert, com a regidor va ser un dels representants del consistori a CajaMadrid. El 2009 va viure la mateixa experiència, però ara al Congrés dels Diputats. Anava a les llistes del PSOE per Madrid, però no havia estat triat, ja que, de nou, i tot i la seva formació i experiència, havia anat més enrere del que s'esperava. La renúncia de Pedro Solbes li va obrir les portes de l'hemicicle. I va ser una legislatura profitosa. Un jove però ja experimentat polític –amb 26 anys ja era assessor al Parlament Europeu i també havia estat cap de gabinet de l'alt representant de les Nacions Unides a Bòsnia– no va passar desapercebut. Sánchez formava part de la guàrdia pretoriana de José Blanco, és a dir, era dins del nucli dur del PSOE, com Antonio Hernando i Óscar López, ara pesos pesants dels socialistes, al seu costat. Va destacar prou, almenys, perquè els periodistes
li donessin el títol de diputat revelació de l'any 2010.

Durant aquella legislatura, i tot i ser al Congrés, va treballar per a Trinidad Jiménez contra Tomás Gómez en les primàries a la presidència de la comunitat de Madrid. Va perdre.

Però ell sempre hi era. En les espanyoles del 2011 va tornar a anar a les llistes del PSOE per al Congrés. De nou, massa enrere per sortir. I de nou una renúncia, ara de Cristina Narbona, el va tornar a dur al Congrés. Mentrestant, la seva carrera al partit tirava endavant, tot i que mai havia estat ni en l'executiva ni en el consell federal del PSOE. Però el 2013 el van triar per coordinar la conferència política del partit.

Ara, ser regidor o diputat –dos cops– de rebot no és el seu gran mèrit. Ningú comptava amb ell per ser secretari general. No se li pot negar que ell s'ho treballava. Des que va decidir presentar-se, agafava el cotxe cada cap de setmana per visitar una territorial. Com Pere Navarro va fer per guanyar a Catalunya. Arreu, Sánchez queia simpàtic, però Eduardo Madina era l'home, l'aposta clara. Fins que els barons del PSOE, que descobrien
en Madina un polític amb massa caràcter i poc controlable tot i haver-lo animat a presentar-se, van començar
a promocionar Susana Díaz. Madina va reaccionar a aquesta operació a l'ombra i va exigir primàries per escollir el secretari general, un fet inèdit al PSOE. Díaz, que mai s'hi havia ofert públicament, va comunicar als barons que no es jugaria pas el seu prestigi en unes primàries. Però ella i els barons van fer el buit a Madina. Qualsevol menys Madina. I Sánchez tornava a passar per allà. El 13 de juliol de l'any 2014, aquest madrileny, casat i amb dues filles, va aconseguir el 49% dels vots i es va convertir en el nou secretari general del PSOE.

Ara afronta el seu gran repte. Conscient que la marca PSOE està més que danyada, ha optat per una campanya més personalista, com, de fet, també va fer Jaume Collboni a Barcelona. I sembla clar que basarà els seus discursos a atacar els dos nouvinguts: Ciutadans, al qual equipararà amb la marca blanca del PP, i Podem, al qual acusarà de fer president Mariano Rajoy si compleix l'amenaça de no investir-lo a ell. El vot útil. És la seva aposta. Com ja ha demostrat en els darrers anys, aquest economista que parla anglès i francès té clar que, per feina, no quedarà. Ell s'hi trencarà les banyes. Una altra cosa és si podrà trencar la tendència i recuperar la il·lusió. Sempre queda, però,
allò de passar per allà en el moment adequat...