Cara nova al cartell, rostre conegut al carrer

Emergeixo a l'estació de metro de Poblenou, entre els carrers Bilbao i Pujades. Fidel a la versió més antiga de Google Maps, pregunto a una veïna per can Saladrigas, antiga fàbrica convertida en el centre social i cultural on ens ha citat el candidat Domènech. “Tombi per aquell carrer i continuï en direcció cap a Barcelona, queda allà mateix”, em diu la meva interlocutora.

El cap de llista d'En Comú Podem explica que ha escollit l'indret pel caràcter de barri popular (“estàs a Barcelona però alhora estàs en un espai molt popular i poc impostat, encara no ha estat víctima de la transformació que s'ha produït en altres llocs de la ciutat”) i per una vinculació sentimental derivada de la històrica tradició fabril i tèxtil, comuna amb la seva Sabadell natal, ciutat de la qual diu, aprofitant que no hi ha ningú de Terrassa, “que va ser la Manchester catalana”. Aflora l'historiador.

Feta la sessió fotogràfica davant de can Saladrigas, la conversa continua a la terrassa del restaurant Els Pescadors, en una plaça presidida per tres bellaombres centenàries de troncs nuosos i recargolats, enormes, al centre d'un barri de cases baixes d'antics treballadors de la mar, tot miraculosament salvat dels bulldozer de la modernitat. La tria tampoc no és casual: “A la taverna que hi havia aquí mateix s'hi reunia el món sindical dels agitats anys vint, i tirant més enrere, a mitjan segle XIX, va ser nucli dels primers moviments republicans, demòcrates i del socialisme utòpic català.”

En aquest marc tan connotat políticament i en companyia d'un historiador expert en moviments socials, es fa inevitable, i apassionant, intercanviar impressions sobre l'evolució de la Catalunya popular. La conversa congrega els noms de Pi i Margall, dels federalistes empordanesos trasplantats a la capital Abdó Terradas i Narcís Monturiol. I també Roca i Farreras, “el primer independentista modern”. Paradoxalment, la plaça porta el nom de Prim, qui no va dubtar a bombardejar Barcelona per esclafar la revolta d'aquells que volien canviar el món des d'on avui inquirim el candidat de l'esquerra sorgida del 15-M.

Domènech enllaça passat i present reivindicant la continuïtat del compromís de país del federalisme primigeni, tot i admetre certes dificultats històriques de confluència entre obrerisme i catalanisme. També sosté que, tot i discórrer sovint en paral·lel, la lluita obrera catalana i el catalanisme polític han estat dues vies destinades a intentar transformar Espanya. “Ara l'independentisme és molt més fort, però el catalanisme històricament sempre ha sigut un intent d'explicar i construir Espanya d'una manera radicalment diferent, des de Prat de la Riba, a Companys, el catalanisme conservador que surt a la Transició.”

L'entrevistat considera que es pot donar una altra oportunitat a una visió transformadora de l'Estat. “Pot haver-hi una certa frustració històrica, però mirat en perspectiva, tots aquests intents no han fracassat del tot. Hi ha hagut avenços. Que no han produït allò que es volia? Sí. Que tenim un Estat que no entén la plurinacionalitat? Cert. Però donant una altra oportunitat a aquesta transformació de l'Estat espanyol ens l'estem donant a nosaltres. És evident, però, que això avui passa pel dret a decidir.”

En aquest aspecte, és taxatiu: “Qualsevol debat sobre qualsevol tercera via passa per un referèndum previ.” Davant de les perspectives electorals poc clares per tal que a Madrid es produeixi una majoria favorable a una consulta vinculant, Domènech vaticina que Podem tindrà un pes més gran del que li atorguen les últimes onades demoscòpiques, una opinió que fonamenta en l'experiència de les municipals amb tombs sorpresa en moltes grans ciutats de l'Estat. “Hi ha un canvi per sota, que demana més democràcia i més justícia social i ampliació de la sobirania del poble”, sosté.

En aquest punt surt una de les frases lapidàries de l'última resolució del TC, la que sosté que “el principi democràtic no es pot desvincular de la primacia incondicional de la Constitució”. Hi està radicalment en contra: “Segons això, no s'entendria com s'han fet les constitucions, perquè precisament és la democràcia que genera principis constitucionals, no a l'inrevés.” Expressa el parer que s'està instrumentalitzant la carta magna i la justícia: “No es pot estar constament apel·lant a la Constitució i el TC per evitar de donar resposta a demandes que no hi caben, per no afrontar debats polítics.” Defensa el paper del partit que lidera Iglesias com a força que intenta conciliar les demandes de la majoria de la societat catalana amb la realitat espanyola: “Podem no aposta perquè Catalunya sigui independent, però si hi ha una demanda de la població catalana, no pots fer veure que aquesta demanda no existeix.”

Domènech creu que la sobirania i les demanes socials són indestriables. “Hi ha una reivindicació de democràcia i sobirania i això ho inclou tot. Quan el 15-M cridava «volem democràcia real» i «ningú no ens representa» estava expressant que la gestió de la crisi provoca un problema de sobirania, perquè s'ha fet de dalt a baix i del centre cap a la perifèria.”

En el terreny social, la proposta de la seva candidatura passa per aplicar programes per posar fia les desigualtats creixents, amb polítiques socials, renda complementària per a la gent que està quedant fora del circuït social i econòmic, augment del salari mínim... La llista és llarga i no només es limita al què, sinó al com: “Tot això ho farem a partir d'una nova política econòmica que passa, entre altres coses, per la creació d'un banc públic, perquè els bancs tornin els milions d'euros d'ajudes que van rebre, polítiques potents de transició energètica, i un estímul tant a la petita empresa com als autònoms i el cooperativisme social.”

Les explicacions del cap de cartell d'En Comú Podem són clares, concises i esperançadores. Tanmateix, vista l'experiència política recent, val la pena plantejar-li un cert escepticisme sobre el fet que un Estat amb les inèrcies immobilistes i una maquinària tan poderosa com l'espanyola pugui ser transformable ja no a nivell nacional sinó social, i plantejar-li si creant un nou estat algunes resistències no serien més vencibles. La resposta no és curta, ni ràpida: “Es fa un discurs que ve a dir que la independència permetrà unes millores, i si no hi ha independència, aquestes no hi seran. És un debat massa instrumental. Em sembla que als anys 70i als 90 es feien discursos molt més interessants sobre la definició de què és Catalunya.” Repregunta immediata: i què és Catalunya? Resposta ràpida i concisa: “Una realitat diversa i mestissa en la qual fins i tot aquesta diversitat explica el propi fet nacional.”

També toca parlar sobre els rivals, especialment de C's, amb qui es disputa bona part d'un vot molt voluble i es comparen les municipals i el 27-S. (“Molta gent que el 24-M havia votat en clau social, el 27-S es va creure el caràcter plebiscitari i va buscar el vot que expressava més clarament el no, i aquest vot era el de Ciutadans”. Per combatre aquesta fuita argumenta que el partit de Rivera “és al cor de les polítiques que ens han posat a la crisi”. Sigui com sigui, Domènech dóna el bipartidisme espanyol per liquidat: “El bipartidisme està bastant mort, encara que sobrevisquin els partits del bipartidisme. Ara és el millor moment de fer política dels últims quaranta anys.”

Domènech combina bé el to professoral amb el paper de candidat. Rebat l'etiqueta de polític novell. “Em diuen: «Vostè és nou», i jo responc: «Fa molts anys que faig política de carrer.»” I el pas del carrer a l'escó? “Hi ha hagut un trencament tan fort del pacte social que molts activistes ens hem vist forçats a participar en la recerca activa de solucions.” De moment, la gestió institucional l'ha tastada pocs mesos, com a responsable de polítiques de memòria del govern Colau. Primera conclusió sobre l'experiència: “És dur, però alhora gratificant, perquè veus que pots fer coses concretes que produeixen canvis. El repte és evitar rutines de la política professional.”

La conversa va acabant. Toca fer una pregunta de futur a un home que estudia el passat i treballa pel present:

–“D'aquí a quatre anys, encara es veu a Madrid?”

–“Ho diu per si la legislatura durarà quatre anys?”

–“Ho dic per si Catalunya durarà quatre anys més a Espanya”.

Rialla franca, de fumador empedreït. Silenci llarg: “Vaticinar què decidiran els catalans i les catalanes se'm fa difícil, perquè si bé és cert que el moviment independentista és molt fort, també és cert que encara no ha sumat la majoria. No és només un problema de relació entre Catalunya i Espanya sinó un tema pròpiament català. El que sí crec és que el referèndum hi serà. No pot esperar quatre anys. Ni dos.”