Tornada al sentiment del maig

No les tenien totes. Es tractava de no deixar-se portar abans d'hora. Els indicis anaven pel bon camí, però ja diuen que l'experiència és la mare de la ciència. Ahir significava, de fet, la segona revàlida per a un projecte iniciat a les municipals del maig. Llavors es va aprovar amb molt bona nota, un excel·lent en llocs com Barcelona i amb una flamant Ada Colau escollida alcaldessa. Però el setembre es va haver de revalidar l'estrena a les urnes, i el resultat no va passar d'un aprovat justet. Catalunya Sí que es Pot no havia aconseguit engrescar prou en unes eleccions marcades per l'independentisme i en les quals la candidatura va jugar força al gat i a la rata. L'antiga fàbrica Fabra i Coats no era, al setembre, un cementiri però poc n'hi faltava. Per això, ahir, la contenció era la consigna a l'estació del Nord de Barcelona, on es va traslladar la nit electoral d'En Comú. Els militants i simpatitzants anaven arribant amb comptagotes. La il·lusió hi era. L'esperança, també. Però, sobretot, la contenció. L'Albert era un dels que s'hi van atansar més aviat. Estava nerviós i no ho dissimulava. “Si en Domènech guanya i a Espanya en Rajoy i en Rivera no sumen, ploraré. Seré realment feliç, perquè si el PP torna a tenir majoria, em faig independentista”, deia. A mesura que passaven els minuts i les hores, l'espai s'omplia. Sortia el primer sondeig i quedava clar que la tendència era que s'anava més cap als resultats de les municipals que no pas als de les catalanes. I llavors ja no hi havia motiu per a la contenció. Aquesta obria pas a la satisfacció, als aplaudiments i al crit de Sí que es pot.