Desbloquejar la situació

Potser sí que Don Miguel, de Unamuno, tenia una certa raó i als catalans –o als “levantinos”– els ofega l'estètica. L'anomenat “procés” ha avançat a còpia d'efectes. I s'ha estancat o ha retrocedit quan aquests efectes s'han reduït. Va ser Alex Salmond qui va recomanar-los “paciència” perquè Escòcia havia esperat 300 anys fins a poder fer un referèndum. Exactament els mateixos –Salmond no n'era conscient– que Catalunya suporta una situació de subordinació política. No cal esperar-ne 300 més, però potser també resulta temerari confiar que tot plegat es resolgui ara en qüestió de mesos.

Alguns dels organitzadors de les darreres diades han repetit cada vegada que aquella seria “la darrera”. I n'hi ha que s'ho han cregut. Desafiar un Estat com l'espanyol és enormement complex. Doblegar-lo o desbordar-lo és difícil, molt difícil. El catalanisme polític –ara majoritàriament independentista– assaja com fer-ho. I cal reconèixer, a més, que ha avançat molt ràpid en els darrers anys. Gràcies, en part, al govern del Partit Popular. Però l'avançament ràpid, l'efectisme del “procés”, ha xocat a cada nova etapa superada amb les contradiccions de la pròpia articulació política.

N'hi va haver moltes, de contradiccions, quan l'objectiu fixat era la convocatòria d'una consulta sobiranista. Va resultar enormement difícil combinar i ajustar els interessos de Convergència, Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa i socis i la CUP. Centenars de milers de persones demanaven al carrer exercir el dret a decidir i els partits, des de sensibilitats contradictòries, s'hi van prestar. Però l'episodi, que va significar un cert èxit quant a participació –més limitat quant a transgressió–, va acabar trencant les costures de la unitat. A partir d'aquell moment, Unió, Iniciativa i la CUP se'n van distanciar. I Convergència i Esquerra es van enfrontar, en una pugna per determinar qui liderava la postconsulta que va costar molt de superar.

Quan l'objectiu ja no va ser la consulta sinó encarrilar el procés cap a la constitució d'un estat propi, Unió i Iniciativa se'n van desentendre. Refets els ponts del diàleg entre Convergència i Esquerra, els grans recels van aflorar de la mà de la CUP. Aquesta ha estat l'etapa que els partits han estat incapaços de superar. Convergents i republicans han pogut deixar de costat les desconfiances que han definit la pròpia relació durant dècades. La CUP no ho ha fet. O ho ha fet només a mitges. Aquest ha estat –és encara– l'episodi més aspre de tots. El més costerut. En uns moments en què semblava que tot rodava cap al final. Però els que es pensen que l'acord farà que l'independentisme llisqui per un camí fàcil cap a la constitució d'un estat propi, que arribarà suau com una culminació natural de l'acord entre les tres forces polítiques, s'equivoca. Ni que la CUP fos capaç de deixar de costat les profundes diferències que la separen de Convergència –també d'Esquerra– i acceptés el lideratge d'Artur Mas, la independència no arribaria per encanteri. Les enormes traves que hi posaria l'Estat farien saltar les contradiccions una vegada i una altra.

Convé ser-ne conscients. L'entusiasme dels partidaris de la independència a Catalunya és necessari, però no es pot sustentar sobre falses percepcions. L'episodi de serial que hem viscut en els tres darrers mesos constata unes diferències ben previsibles. Superar-les serà molt difícil. Tan difícil com els camins que s'obriran després. I cal fer-ho amb prou solidesa perquè el govern que en resulti es pugui enfrontar contra l'Estat amb plenes garanties d'èxit. La nova crisi de creixement de l'independentisme no es deu a cap capritx ni a cap maniobra atiada per foscos interessos. És una conseqüència lògica de les diferents sensibilitats ideològiques que l'integren.

Només i ha dos camins per superar l'actual situació, que es desbloquejarà sola. La primera és que la CUP sigui capaç d'acceptar que ha d'investir Artur Mas sense trencar-se en l'intent. Aquesta eventualitat no pot fer suposar que a partir d'aquell moment tot seran facilitats. Però tot es complicarà més si l'insult o l'exabrupte creuats es mantenen. La segona porta a la convocatòria d'unes noves eleccions carregades d'incerteses. Ni l'una ni l'altra són fàcils. Ni l'una ni l'altra són tampoc terribles. Només hi ha una garantia perquè, sigui quina sigui l'opció que acabi imposant-se, acosti més la independència: la voluntat persistent de la majoria dels catalans. Una voluntat que s'haurà d'adequar a cada nova circumstància per superar-la. Amb els canvis que calgui. I sense deixar-se ofegar per l'estètica.