Rumb cap a l'estat català
L'executiu que ha de pilotar el país cap a la independència arrenca avui
Puigdemont es va estrenar ahir a Palau rebent l'alcalde d'Artesa de Lleida
Rajoy avisa que de moment no es reunirà amb el nou president
Després de tres mesos de feixugues negociacions i de molt soroll, ha arribat l'hora d'anar per feina. Avui els tretze consellers prendran possessió i se celebrarà la primera reunió d'un govern liderat per Carles Puigdemont que ha fixat el rumb cap a l'estat propi. Un trajecte que estarà ple de mines i trampes, com va avisar el cap de l'executiu espanyol, Mariano Rajoy, que va recordar que s'està estudiant la presa de possessió de Puigdemont per si va cometre alguna il·legalitat en obviar la Constitució i el rei. Una amenaça, però, que sembla que no tindrà reconegut perquè la majoria d'experts asseguren que la fórmula no incompleix cap llei.
Puigdemont es va estrenar ahir en el càrrec al Palau. El seu primer acte oficial va ser una reunió amb l'alcalde d'Artesa de Lleida, Pere Puigrós, que va ser el primer a demanar-li una entrevista. “Em sembla una persona pròxima i preocupada per les necessitats del país”, va afirmar Puigrós després de la trobada. A la tarda va firmar el decret de nomenament dels nous membres del consell executiu i a la nit va anar a l'estadi de Cornellà-el Prat a veure el partit de tornada de copa del Rei entre l'Espanyol i el Barça.
Puigdemont va anar prenent mides al nou lloc de treball i a partir d'avui ja podrà començar a posar fil a l'agulla al seu projecte. A partir de les deu del matí està previst que els tretze consellers prenguin possessió del càrrec i després faran la primera reunió.
Un govern amb vuit membres de Convergència, comptant-hi el president, i sis d'ERC i que tindrà tres macroàrees: Economia i Ocupació, encapçalada pel líder d'ERC, Oriol Junqueras, que també serà vicepresident; Estat del Benestar, amb Neus Munté i, finalment, Afers Exteriors, Institucionals i Transparència, amb Raül Romeva. Joan Vidal de Ciurana, actual cap de gabinet de Mas, serà el nou secretari del govern. Aquesta vegada el perfil de l'executiu, que té una mitjana de 46 anys, serà més polític que no pas tècnic, amb la intenció d'encarar amb més solidesa la transició nacional. És probable que alguns d'aquests consellers, i també altres alts càrrecs, acabin renunciant a l'acta de diputat i, per tant, la configuració del grup parlamentari de Junts pel Sí podria variar en les properes setmanes.
Un dels primers projectes que haurà d'encarar el nou govern, i també negociar amb la CUP, és si es pot materialitzar el pressupost d'aquest mateix any que permetria aplicar tot el pla de xoc social –s'hi destinen 270 milions–. Ahir, però, Junqueras va deixar oberta la porta a prorrogar els comptes del 2015 si no hi ha entesa amb els cupaires.
Mentrestant, des de Madrid, Mariano Rajoy va tornar a advertir que no “en deixarà passa ni una” al nou govern català i alguns sectors de La Moncloa insistien a criticar la forma en què Puigdemont va jurar el càrrec: “Crec que un ha de ser molt respectuós amb les lleis”, va apuntar la vicepresidenta en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría. De la seva banda, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, en declaracions a Catalunya Ràdio, va subratllar que la polèmica és “absurda” perquè es tracta d'un “pur formalisme”, però va advertir que estarà vigilant que la Generalitat compleixi la legalitat en les seves primeres passes.
A més, des de Madrid continuen menystenint les institucions de Catalunya. Si primer va ser el rei Felip VI qui no va rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que li havia de comunicar el nom del nou president, ahir Mariano Rajoy va afirmar que “de moment” no té previst reunir-se amb Puigdemont, encara que els líders de Podem, Pablo Iglesias, i del PSOE, Pedro Sánchez, li ho han demanat.
Artur Mas no serà diputat i renuncia a l'acta
Tot i que el dissabte, quan va anunciar que feia un pas al costat per possibilitar la investidura com a president de Carles Puigdemont, no ho va confirmar, ja s'intuïa la decisió que ha acabat prenent: Artur Mas va entregar ahir la seva acta de diputat al Parlament. Així, Mas s'acomiada de la cambra catalana després d'haver-ne estat diputat des del 1995. Era, de fet, un dels de més trajectòria que hi quedava, junt amb Enric Millo (PP) o Meritxell Borràs (CDC). En deixar el Parlament, Mas perdrà la seva condició d'aforat, però el cas de la consulta del 9-N continuarà sota la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè una de les acusades –l'exconsellera d'Ensenyament, Irene Rigau– continua sent diputada. Amb la renúncia de diputat, Mas tanca una etapa de vint anys directament lligat a la política nacional. En aquest període ha estat conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1995-1997), Economia i Finances (1997-2001), conseller en cap (2001-2003) i cap de l'oposició (2004-2010). Abans, del 1987 al 1995, havia estat regidor a l'Ajuntament de Barcelona.
Un repte per a Comín
Toni Comín (Barcelona, 1971) serà el primer conseller de Salut de la Generalitat moderna que no té el títol de metge. És llicenciat en filosofia i en ciències polítiques per la UAB i té, a més, la carrera de piano. Fill petit d'Alfons Comín, destacat referent de l'esquerra cristiana durant la dictadura franquista, ha respirat la política des de ben petit. S'hi va estrenar de manera activa amb Ciutadans pel Canvi, el moviment que va donar suport a la candidatura de Pasqual Maragall per rellevar Jordi Pujol a la Generalitat. Comín va formar part d'aquella llista i va entrar com a diputat al Parlament l'any 2004. Durant el seu pas pel Parlament (2004-2010),
va treballar, sobretot, en temes de cooperació, solidaritat, cultura de la pau i, en els últims anys, en la comissió governamental de la renda mínima d'inserció. No es va afiliar al PSC fins al 2011, però la seva militància va durar tres anys escassos. Comín va anar acostant-se a l'independentisme i a l'òrbita d'ERC, fins a acabar a la llista de JxSí i sent l'aposta d'Oriol Junqueras per assumir una cartera tan complexa com la de Salut, que centrarà bona part de l'atenció després d'una dura etapa de retallades. Comín, sense experiència en el sector, fa setmanes que es prepara per assumir el repte. Disposa del suport de David Elvira, un expert en economia de la salut que, tot i la seva joventut, ja va formar part de l'equip de l'exconsellera Marina Geli i que, probablement, assumirà la direcció del CatSalut.
El nou conseller de Salut, fins ara col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació, arriba amb l'objectiu de reduir a la meitat les llistes d'espera i dissoldre l'ombra de les privatitzacions.
De juny a gener i a...
Amb l'última remodelació de govern, el juny passat, després del trencament de CiU, va semblar que Artur Mas se servia de gent de la seva més estricta confiança per apuntalar un govern provisional que havia de sobreviure fins a les eleccions del 27 de setembre. Partint d'aquesta lògica, el pas de Jordi Jané (l'Arboç, 1963) per la conselleria d'Interior s'apuntava breu i amb un futur sempre condicionat als resultats dels comicis. Res més lluny de la realitat.
Aquest matí, amb la proclamació de l'executiu del president Puigdemont, Jané es deslliurarà de l'etiqueta de conseller de la provisionalitat, que ell mai s'ha penjat, per assumir de manera consolidada la responsabilitat d'una de les poques carteres que més s'assemblen a una de les estructures d'estat que ara es disposa a construir el govern de la preindependència. Les competències en seguretat i protecció civil que desenvolupen Mossos d'Esquadra, Bombers de la Generalitat i altres funcionaris al servei de la conselleria d'Interior són pràcticament plenes, i allí on no hi ha la competència –com és per exemple la matèria antiterrorista– són evidents els esforços que ha fet el conseller Jané per transmetre la voluntat de la Generalitat d'anar ocupant tots els àmbits de la matèria policial.
La competència plena, doncs, serà el gran objectiu del conseller, que no oblida, i ho repeteix una vegada i una altra, la necessitat d'entesa política i col·laboració policial amb els cossos de seguretat que actuen a les ordres del ministeri espanyol de l'Interior.
Els números de la nova república
Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) sempre es mostra orgullós d'haver reduït el deute de Sant Vicenç dels Horts, municipi que ha liderat els últims quatre anys i mig des de l'alcaldia. Explica que el seu equip de govern es va trobar l'any 2011 amb un deute de 24 milions, dels quals 14 eren a curt termini, i actualment l'endeutament és de 4,8 milions i 0 a curt termini. Aquesta política de contenció, però, no ha impedit que la població del Baix Llobregat tingui un dels tipus d'IBI més baixos de la zona i que s'hagi ampliat el pressupost en àrees fonamentals com serveis socials, ocupació o ensenyament.
Ara, el president d'ERC haurà de fer aquests números a la conselleria d'Economia i Hisenda en substitució d'un autèntic guru del sector, Andreu Mas-Colell. El perfil de Junqueras imprimirà un caràcter més polític al departament i, tot i que no és economista, té un gran domini d'aquest àmbit –té un doctorat en història del pensament econòmic per la Universitat de Barcelona–. Per posar un exemple, només cal retrocedir fa unes quantes setmanes, quan va anar a un acte electoral a la Facultat d'Economia i Empresa de la UB, on va impartir una classe magistral als alumnes sobre la inflació subjacent, el creixement demogràfic, l'envelliment de la població alemanya o els interessos del deute.
Però el republicà, a qui des que va començar a comandar el partit el 2011 el vent sempre li bufa de cara, haurà de passar de les paraules als fets en una cartera molt complexa en què s'haurà d'acostumar a gestionar les engrunes que arriben de Madrid. Precisament una de les tasques de Junqueras serà dissenyar l'estructura econòmica de la nova república per millorar aquesta situació, i un dels puntals serà la hisenda pròpia. Per a aquesta empresa ha fitxat un dels homes de confiança, Lluís Salvadó, número 3 dels republicans, que serà nomenat secretari general d'Hisenda, mentre que el diputat Pere Aragonès, un dels experts en economia del partit, s'ocuparà de la secretaria d'Economia. Junqueras considera que la desconnexió amb l'Estat es podria començar a fer quan la Generalitat pugui recaptar un 60% dels impostos que es generen al país –actualment només s'encarrega del 5%–. Un altre repte que haurà d'entomar o si més no encarrilar és el deute que hauria d'assumir Catalunya en cas de secessió. Un estudi de la Fundació Irla, vinculada a ERC, estimava que com a molt podien ser 85.000 milions.
A curt termini, el nou conseller, que també serà el vicepresident del govern, haurà d'intentar quadrar el pressupost del 2016, marcat per un draconià sostre de dèficit del 0,3% i per la inclusió de noves despeses com ara l'increment salarial als funcionaris o nous fàrmacs contra l'hepatitis. Ahir, en una entrevista a RAC1, no va descartar que els comptes es poguessin prorrogar en funció de com vagin les negociacions amb la CUP.
La discreció i Baiget
Nascut a Balaguer fa 52 anys però crescut a Terrassa, Jordi Baiget i Cantons, pròxim conseller d'Empresa i Coneixement en substitució de Felip Puig, és un home de la màxima confiança de l'expresident Mas, discret en les formes i coneixedor a fons de les estructures internes de l'executiu català. No en va ha estat fins ara secretari del govern (des que hi va accedir l'any 2012, en substitució de Germà Gordó) i anteriorment s'havia encarregat, entre d'altres, de preparar i presentar la campanya electoral de Convergència i Unió.
Baiget assumeix, doncs, una de les carteres de major rellevància dins la branca econòmica que dirigirà el republicà Oriol Junqueras i també una de les més sensibles, tenint en compte la predisposició d'alguns sectors de l'empresariat a exagerar els reptes de la independència. O d'emmascarar-los a conveniència.
Llicenciat en ciències econòmiques per la UAB, amb postgrau en anàlisi econòmica, ha estat professor ajudant a la Facultat d'Econòmiques d'aquesta universitat, entre altres. De les herències que rebrà del seu predecessor, destaca encara una exagerada taxa d'atur, en matèria laboral, i aspectes com ara la reindustrialització de l'economia catalana, assignatura pendent que cal redreçar. A banda de la guerra entre organitzacions patronals, també haurà de saber tractar la gran empresa i potenciar les àrees on l'executiu posi el focus del creixement econòmic del país. I frenar la possible sortida de capital en benefici de l'atracció de major inversió que requereixi mà d'obra qualificada. El seu perfil, més executiu i menys polític que el de Felip Puig, ben segur que hi ajudarà, a la tasca, que no és poca.
La mà dreta de Puigdemont
Neus Munté podria ser avui presidenta. Com a mínim això és el que asseguren membres negociadors de l'acord entre JxSí i la CUP. De fet, sempre va ser un dels noms que va sonar per si calia acabar substituint Artur Mas, però era ella la que s'autodescartava. “El meu candidat a la presidència, i de #Juntspelsi, és el #PresidentMas. No seré moneda de canvi de ningú per trair la voluntat dels electors”, va piular el 7 de gener. Usuària habitual de les xarxes socials, fins ara les feia servir sovint per promoure accions solidàries d'entitats que coneix molt bé com a màxima responsable de Benestar Social i Família. Però les últimes setmanes les piulades tenen més rerefons polític i un to menys amable. “L'acord assolit permet fortalesa per posar en marxa el mandat democràtic majoritari del 27-S i amb nou lideratge. Estem amb tu a totes, @KRLS [Carles Puigdemont]” és el seu últim missatge, de dissabte a la nit.
No és presidenta, però és la dona forta del govern en uns temps que no seran fàcils. Serà al capdavant de Presidència, continuarà essent la portaveu de l'executiu de Carles Puigdemont i, a més, serà responsable de la macroàrea social en la qual s'hi inclou Salut, Ensenyament i Cultura. Nascuda a Barcelona el 1970, el desembre del 2012 va ser la sorpresa del govern quan va entrar com a consellera de Benestar Social i Família. Per qüestions de paritat, Mas va haver de prescindir de Josep Lluís Cleries. El juny del 2015, coincidint amb la ruptura de l'aliança entre Convergència i Unió, i precisament quan CDC va voler remarcar el perfil social del govern, Munté va guanyar pes, va ser nomenada vicepresidenta i portaveu, i ho va seguir compaginant amb Benestar. El temps ha anat donant la raó als qui aquell desembre del 2012 la definien com “un animal polític amb gran capacitat de treball”, a més de dialogant i amb bones dots per a les negociacions.
Llicenciada en dret per la UB i màster en dret públic i organització administrativa per la UPF, va exercir d'advocada al sindicat UGT, on també va tenir alguns càrrecs. Ja en el terreny polític, va ser cap de gabinet a Educació amb Carme Laura Gil a principi del 2000, i després va ser diputada de CiU. A Benestar, un àmbit molt afectat per la falta de recursos, i amb un país en què una de cada cinc persones està en situació de pobresa, ha hagut de donar la cara en situacions complicades, com els impagaments a les entitats socials que presten serveis al govern i el caos en la llei de la dependència.
Tècnica i política
El seu nomenament ha estat saludat amb optimisme per part dels sindicats agraris. Nascuda a Vallfogona de Balaguer (Noguera) fa 40 anys, coneix bé el sector agrari i ramader, no només per l'explotació ramadera familiar, de vedella, ni per ser del poble de la Noguera que concentra més producció lletera i de porcí, sinó per la seva tasca professional, a Unió de Pagesos, Provedella i la Fundació Món Rural, de la qual ha estat coordinadora tècnica durant els darrers anys, dirigint estudis sobre la situació social i econòmica dels pobles petits al conjunt de Catalunya. Els sindicats i associacions agràries han aplaudit el seu perfil tècnic i confien que serà sensible a la necessitat d'augmentar la política d'ajuts com a resposta a les negatives evolucions del mercat, així com la gestió dels regadius i la política energètica i dels residus.
Llicenciada en ciències polítiques i amb un postgrau de direcció general, també té una marcat perfil polític i independentista. Es va forjar com a regidora independent per ERC al seu poble, amb tasques de govern, i el 2011 la direcció regional del partit la va proposar com a cap de llista, però ella ho va rebutjar. A partir del 2012 va centrar la seva activitat activista en l'impuls de l'ANC al seu municipi. Les seves aptituds organitzatives i professionals la van portar a la direcció de l'ANC de les terres de Ponent, i d'allà a la direcció nacional, on era fins ara responsable de la direcció d'incidència política. És la primera dona que ocupa la conselleria d'Agricultura, tot i que amb ella s'ha mantingut el criteri, gairebé infal·lible des de la representació democràtica, que aquest càrrec l'ocupi algú de les terres de Ponent.
Una líder sindical
Acostumada a caminar darrere les pancartes reivindicatives de les manifestacions sindicals, que molts cops culminaven amb parlaments a la plaça del Vi de Girona, allà on hi ha l'ajuntament que fins ara governava Carles Puigdemont, Dolors Bassa veu ara com els seus passos la duen a l'altra banda i representarà l'administració amb la qual tants cops s'ha encarat per exigir drets laborals i socials. Líder de la UGT a les comarques gironines durant set anys i exregidora independent a Torroella de Montgrí –poble on va néixer el 1959 i del qual se sent orgullosa– va acceptar anar a la llista de Junts pel Sí convençuda que els drets socials i els nacionals són indestriables l'un de l'altre, i així mateix ho confirmava al seu perfil de Facebook un cop assenyalada com a consellera: “Il·lusionada amb la nova responsabilitat, treballaré perquè les persones visquin millor amb el mandat democràtic del 27-S.En definitiva, per una societat més justa, social i lliure.” Inquieta i de discurs clar, Dolors Bassa no amaga la seva afició per les estadístiques, cosa que fa que conegui molt bé les xifres de desocupació, un dels principals problemes a combatre juntament amb la pobresa. També haurà d'heure-se-les amb els seus antics companys sindicalistes, els quals ja han dit que n'esperen molt.
Definir el món local
Quan CDC i UDC van partir peres, Meritxell Borràs va ser l'escollida per substituir Joana Ortega al capdavant de Governació. Llicenciada en farmàcia i màster en gestió empresarial, va començar la seva carrera política des de la JNC i l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat. És membre del consell nacional de CDC, membre del comitè executiu nacional com a responsable de polítiques socials i coresponsable de l'àmbit sectorial, i membre del secretariat permanent. Parlamentàriament ha format part de múltiples comissions i va ser l'encarregada d'intervenir en representació de CiU durant les compareixences de la comissió d'investigació del cas Pujol, fins que va responsabilitzar-se de la cartera de Governació i Relacions Institucionals. El seu nom havia sonat per fer-se càrrec ara del Departament d'Ensenyament, però finalment ha mantingut la seva àrea. Un dels principals reptes a què haurà de fer front és la culminació de la nova llei de governs locals. La tramitació de la normativa es va començar en la darrera legislatura però va acabar quedant aparcada per la manca de consens i per certes similituds amb l'estatal, que va acabar amb centenars de recursos al TC presentats, entre moltes altres institucions, pel mateix govern català. També haurà d'entomar la redacció de la nova llei de finançament dels ens municipals, llargament reivindicada per partits i institucions. Si el procés de desconnexió tira endavant, igualment el seu departament serà responsable de la nova planificació territorial de Catalunya i la seva divisió en vegueries.
El portador del procés al món
Les espatlles amples i la figura atlètica pròpia d'un gran aficionat a la natació i al mar han de servir a Raül Romeva (Madrid, 1971) per sostenir el pes d'una de les àrees fonamentals del govern en aquest mandat. El que va ser cap de llista de la coalició de CDC i ERC a les eleccions del 27-S estarà al capdavant d'una macroàrea que inclou Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència. Exteriors és un departament de nova creació, que es desplegarà a partir d'un organisme ja existent, el Diplocat, l'organisme que fins ara ha fet funcions de “paradiplomàcia o diplomàcia no oficial”, tal com s'hi va referir el mateix Romeva fa uns dies. “S'ha d'explicar a fora no només què volem fer sinó com volem fer”, ha afirmat fa poc. I aquesta serà, precisament, la seva missió, que cobra especial rellevància de cara als passos que el govern pugui fer cap a la creació d'un estat independent.
Per fer-ho, Romeva haurà de posar en pràctica la mà esquerra, la paciència i la fermesa que ha necessitat del 27-S ençà, fent de portaveu oficiós de Junts pel Sí al Parlament (ell va defensar la resolució independentista) o de negociador amb la CUP per desencallar investidura i govern. Com a independentista de nova fornada que és, també li caldrà desplegar la pedagogia de què va donar mostres, per exemple, explicant per què encapçalava una llista per no ser president i amb CDC a dins.
Entra al govern proposat per ERC, on ha participat en recents reunions de l'executiva, per bé que no hi milita. De l'època de quan va ser eurodiputat a Brussel·les, l'uneix un lligam estret amb el president d'ERC i ara vicepresident del govern, Oriol Junqueras. Al Parlament europeu hi va ser dos mandats (2004-2014), en representació d'ICV, partit al qual es va afiliar el 1994 i que va abandonar el març de l'any passat.
A Brussel·les precisament va seguir comissions referides a Afers Exteriors, Política Interior i Immigració, Drets de les Dones i Igualtat, Drets Humans i Seguretat, i Seguretat i Defensa, entre d'altres àrees. Un cop va tancar l'etapa europea, de la qual va fer balanç en el llibre Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d'Europa), va impartir classes sobre política europea i afers internacionals a diverses universitats i màsters (del 1994 al 2002 va ser professor de relacions internacionals a la UAB). També ha treballat al Centre Unesco de Catalunya, a la Unesco de Bòsnia i Hercegovina, a Intermón Oxfam i a l'Escola de Cultura de Pau de la UAB.
Transparència és una altra àrea que, amb aquest nom específic, no existia, i que entronca amb el tarannà d'esquerra alternativa i de regeneració democràtica que atresora. De fet, el mateix Romeva reconeix la influència d'activistes com Arcadi Oliveres, Vicenç Fisas, Pepe Beunza, Daniel López o Rafael Grasa.
Justícia d'Esquerra
Per primer cop des de la recuperació de la Generalitat, la conselleria de Justícia estarà en mans d'Esquerra, que no vol dir que sigui el primer conseller d'esquerres, ja que en el temps del tripartit la van liderar Josep Maria Vallès i Montserrat Tura. Carles Mundó (Vic, 1976) tindrà, doncs, ocasió de marcar perfil propi en un àmbit competencial que té en una de les seves potes, el del dret civil, un dels perfils diferenciadors del fet nacional català. La conselleria també haurà de jugar un paper clau en la validació de l'arquitectura jurídica que hauran de sustentar les estructures d'estat que a partir d'ara s'hauran de construir. Qui sinó el departament del govern que dissenya el dret civil del país ha de tenir un paper clau en l'objectiu de fer realitat el discurs del dia d'investidura de Carles Puigdemont de “fer-ho bé”, que no vol dir altra cosa que construir un nou estat dins d'un marc legal conegut pel país i reconegut per la comunitat internacional. El segon repte serà el de dissenyar quina administració de justícia ha de tenir la Catalunya del futur, amb quins jutges i quina carrera judicial. En aquesta doble missió hi pot jugar un paper important el laboratori d'idees que sempre ha suposat el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, organisme depenent del departament.
Mentre el nou estat va fent via, Carles Mundó haurà de conviure amb una estructura judicial espanyolitzada, en el fons i en les formes, i amb un repte que ara per ara sembla una quimera; fer que la justícia deixi de ser l'administració pública on menys ús es fa de la llengua catalana.
Deixebla de Rigau
Meritxell Ruiz (Reus, 1978), un dels últims noms a confirmar-se com a membre del nou govern de Carles Puigdemont, afronta un repte difícil al capdavant del Departament d'Ensenyament, un dels que més pressupost tenen del govern. Estreta col·laboradora d'Irene Rigau, de qui ha estat la directora general d'Atenció a la Família i a la Comunitat Educativa des del 2011, i amb qui va col·laborar en l'oposició al tripartit del 2006 al 2010, Ruiz és vista com una aposta continuista en un sector amb agents importants força hostils a les polítiques del departament i que fa uns mesos tenien coll avall que Ensenyament acabaria en mans d'ERC. La nova consellera, però, té l'avantatge que sap a què s'enfronta. Ella mateixa ha estat qui ha gestionat un dels temes més controvertits de la legislatura, les beques de menjador, de les quals ha racionalitzat el model d'adjudicació, tot i que els crítics en retreuen la insuficiència d'ajuts. El seu tarannà conciliador i la condició de debutant en la primera línia política també poden ajudar a destensar la relació amb sindicats i altres agents de la comunitat educativa.
Militant de CDC (anteriorment d'UDC) és llicenciada en administració i direcció d'empreses (ADE) per la Universitat Rovira i Virgili (URV) i entre el 2001 i el 2006 va treballar d'assessora de serveis financers a La Caixa. En el ram de l'educació ha fet de docent substituta i ha desenvolupat bona part de la seva activitat política en aquest camp, un bagatge amb què haurà d'afrontar una legislatura difícil amb la caixa sota mínims i vigilada de prop per l'Estat.
Nomenament lògic
Massa vegades el nomenament a càrrec públic no respon a la lògica natural de posar en una responsabilitat sectorial el nom polític amb experiència o interès en aquesta. Massa cops la prioritat és encaixar en un organigrama els caps visibles de famílies o territoris del partit, sovint per dirigir matèries que els són alienes. No ha passat amb Josep Rull, aquest cop.
Rull va ser responsable de Relacions Institucionals de la Junta de Residus (1995-1997) fins que es va estrenar de diputat al Parlament per CiU, el 1997, any en què ja es va integrar a la comissió de Política Territorial durant les conselleries de Pere Macias, primer, i de Felip Puig, després. Al 2005, amb CiU ja a l'oposició i amb Joaquim Nadal (PSC) a la conselleria, va ser membre de la comissió d'investigació sobre l'accident a les obres de l'L5 de metro al Carmel, i en la legislatura 2006-2010 va ser el portaveu de CiU a la comissió de Política Territorial, a més de ser l'adjunt al portaveu del grup parlamentari. Quan CiU va tornar al govern el 2010 de la mà d'Artur Mas, Rull semblava cridat a ser de manera natural a la conselleria aleshores batejada de Territori i Sostenibilitat, però va ser l'alcalde de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder, la persona escollida. I quan Recoder va renunciar a repetir al 2012, va ser substituït per l'alcalde de Figueres, Santi Vila. A Rull tampoc li havia arribat l'hora al govern, però guanyava pes a CDC, que n'era secretari d'organització i, des del 2014, coordinador general, coincidint amb la marxa de regidor de Terrassa. Hi va néixer el 1968, està casat, té dos fills i és llicenciat en dret.
Un punt de vista nou
Santi Vila (Granollers, 1973), que avui serà el nou conseller de Cultura, té en comú amb el seu immediat antecessor, Ferran Mascarell, la seva formació com a historiador i un interès manifest per la cultura. De fet, tothom que l'ha tractat mínimament comenta que Vila, fins ahir conseller de Territori i Sostenibilitat i exalcalde de Figueres, ciutat on es va criar, és un home culte i molt conscient que la cultura és una peça clau en el desenvolupament de qualsevol país. Però la seva tasca no serà fàcil en un departament, tradicionalment maltractat pels misèrrims pressupostos i per la falta d'interès que la cultura suscita en la política general. Santi Vila haurà de cuidar especialment la dotació a les infraestructures i en alguns casos refer-ne la relació.
En l'àmbit de la historiografia, Vila s'ha interessat per temes sobre l'integrisme catòlic a Catalunya (i, en concret, sobre l'eclesiàstic Fèlix Sardà i Salvany) i de memòria històrica, amb treballs com Elogi de la memòria, que va guanyar el premi Joan Fuster d'assaig el 2004.
Militant de CDC des del 2000, el 2007 va ser escollit alcalde de Figueres, fins que va ser nomenat conseller a finals del 2012. A Figueres va impulsar amb fermesa dos esdeveniments culturals que encara romanen a la ciutat empordanesa; el festival Acústica i el festival de Circ. En canvi, les veus crítiques l'acusen d'haver descuidat les infraestructures culturals existents.
Enfront d'un sector cultural extremadament dolgut per la falta de polítiques culturals clares i durament castigat per les retallades, Vila podria aportar frescor a la gestió amb un punt de vista nou. Però, en canvi, el seu desconeixement de les interioritats del sector se li podria girar en contra.