Zapatero en bixest

Quan va anar de visita a casa de Bertín Osborne, Pedro Sánchez va sor­pren­dre amb una reve­lació de joven­tut. “Jo em vaig edu­car en la cul­tura de la com­petència a través del bàsquet i m'agrada la pressió. Sóc molt millor amb pressió”, va reve­lar el secre­tari gene­ral del PSOE abans de con­fes­sar el que la bio­gra­fia ofi­cial ama­gava. “És que jo era un bre­aker, jo ballava break dance. Vivia a la zona d'Azca i allà a les pla­ces inte­ri­ors anàvem a ballar break dance i a picar-nos en els balls. El break dance se'm donava bé, perquè al final és fer esport i coor­di­nació...”, des­ve­lava per a sor­presa d'Osborne i de la resta de votants. Amb la gosa­dia de qui des­a­fia l'statu quo per encàrrec del rei Felip VI després de que el líder més popu­lar hagi decli­nat, Sánchez va res­sus­ci­tar ahir el seu atre­vi­ment ado­les­cent i a les 16.30 hores va sal­tar a la tri­buna del Congrés a ballar sobre el seu propi eix de 90 escons –i amb el punt d'equi­li­bri dels 40 escons de Ciu­ta­dans– i en nom d'una tribu urbana que ell sap que no és la majo­ritària, però que ell veu en auge i a la qual adju­dica un nom: “Les for­ces del canvi”.

Gràcies a la cor­te­sia de Patxi López, pre­si­dent del Congrés, el pri­mer can­di­dat a la pre­sidència del govern espa­nyol nas­cut en any bixest va poder mono­po­lit­zar els focus per un dia pre­ci­sa­ment l'endemà de fes­te­jar els seus 44 anys en un 2016 que és bixest. Tot i que el 29 de febrer és un dia que des­perta malas­tru­gança en països sen­si­bles per a Podem com Grècia, on cir­cula la lle­genda que porta mala sort a les pare­lles casar-se en any bixest, Sánchez va flir­te­jar amb Pablo Igle­sias sense ocul­tar que amb qui té un con­tracte és amb Albert Rivera. “No hi ha majo­ria d'esquer­res, no hi ha suma pos­si­ble amb par­tits de la mateixa ide­o­lo­gia. Estem obli­gats a bar­re­jar-nos. Hem de fer mes­tis­satge ideològic”, va dir el líder soci­a­lista mirant a Podem. “I des­co­bri­rem que el mes­tis­satge enri­queix!”, va lloar men­tre Igle­sias i Íñigo Errejón agi­ta­ven els braços negant la major.

Abans de sen­tir-se der­ro­tat, Sánchez va recor­dar que l'amor sovint es con­que­reix a través del pala­dar i va esgri­mir metàfores ins­pi­ra­des en fogons i grans xefs autòctons. “Els mes­tres de l'alta cuina, i d'això sí que en sabem a Espa­nya, ens ense­nyen que els sabors autèntics són els que millor s'entre­mes­clen”, va etzi­bar el can­di­dat soci­a­lista a La Mon­cloa, pro­vo­cant un arqueig de celles gene­ra­lit­zat a l'hemi­ci­cle, on els dipu­tats de Ciu­ta­dans i de Podem no com­pre­nien que se'ls vul­gui fer con­viure en un plat de ceviche. Lluny de des­co­di­fi­car la sor­presa, Sánchez encara va arro­do­nir la metàfora. “L'excel·lència d'un plat sublim és que es reco­nei­xen les essències de cada ele­ment, que donen com a resul­tat l'har­mo­nia, la vari­e­tat i el con­trast”, va reblar. I, veient que l'actual pre­si­dent en fun­ci­ons, Mari­ano Rajoy, que­dava en fora de joc, Sánchez va home­nat­jar el rival amb una tau­to­lo­gia que sabia que no desen­to­na­ria amb la cèlebre “un got és un got i un plat és un plat”. “Res aporta a un plat un con­di­ment que no té gust de res”, va afir­mar Sánchez.

Si bé en un prin­cipi els 349 dipu­tats van aco­llir l'obsessió culinària de l'aspi­rant soci­a­lista amb res­pectuós silenci i ningú no li va recor­dar que era ell qui es va bara­llar amb la vitro­ceràmica d'Osborne per encen­dre-la, al final del dis­curs el dipu­tat de Podem Íñigo Errejón no va tenir pie­tat amb ell. “Algu­nes metàfores que li hem escol­tat s'assem­blen a les que pots lle­gir en els sobres de sucre dels bars”, iro­nit­zava Errejón.

Com si ja ensumés que Podem seria immi­se­ri­corde amb el seu lli­bre de metàfores, durant el seu dis­curs d'una hora i tres quarts de durada Sánchez va afe­gir un vers final de mora­lina a cada nova oferta social, ja fos una nova llei d'edu­cació en sis mesos que posi fi a la llei Wert o un fis­cal gene­ral de l'estat inde­pen­dent. “I tot això es pot fer la pròxima set­mana...”, mar­te­lle­java inva­ri­a­ble­ment. Fins al punt que, en els últims anun­cis, fins i tot dipu­tats de Podem i del PP s'ofe­rien a com­ple­tar la frase cri­dant en veu alta “la pròxima set­mana!” quan Sánchez tor­nava a afir­mar “i tot això es pot fer...”

Tot i ins­pi­rar-se en la cuina, Sánchez no va citar Cata­lu­nya per pri­mer cop fins a la pàgina 14 del dis­curs per dir que és un lloc amb una “crisi de con­vivència”, i va retor­nar-hi a la pàgina 35 del total de 42. “Acti­varé la comissió bila­te­ral, que no es reu­neix des del juliol del 2011”, va dir emu­lant el cèlebre “apoyaré” de José Luis Rodríguez Zapa­tero. A la tri­buna, el ja no dipu­tat Josep Antoni Duran i Lleida es va sen­tir rei­vin­di­cat i es va agi­tar al seient de con­vi­dat tot fent notar a la veïna del cos­tat, la popu­lar Andrea Levy, que ell hi era quan durant el des­glaç, abans que Rivera li usurpés l'escó.

Als dipu­tats, però, el déjà vu els va aca­bar d'envair quan van escol­tar que Sánchez apos­tava per una Espa­nya plu­ral en la qual “els sen­ti­ments són la pàtria de cadascú”, es com­pro­me­tia a fer efec­tiva la igual­tat com si no hi hagués hagut mai un Minis­teri d'Igual­tat amb Bibi­ana Aído i, a més, pro­me­tia dotar econòmica­ment la llei de memòria històrica que Zapa­tero va apro­var el 2007. L'al·lusió a la memòria històrica fins i tot va des­per­tar l'enuig del minis­tre de l'Inte­rior, Jorge Fernández Díaz, que es va girar amb vehemència per apun­tar Albert Rivera amb el dit índex incul­pa­tori: “Què, ho veus?! Ho veus?!” “Deixa'm escol­tar!”, li va arri­bar a pre­gar Rivera a Fernández Díaz.

La paramnèsia del déjà vu és sovint atribuïda a un somni, però en el cas de Sánchez es dóna la cir­cumstància que va ser dipu­tat del PSOE els anys de Zapa­tero, i cadascú ho expli­cava ahir com ho sen­tia. “Ens recorda els dis­cur­sos de Zapa­tero”, tren­cava el gel el popu­lar Rafael Her­nando, que sem­pre ha dit que el PP “no va votar ZP i ara no votarà ZPe­dro”. Pel dipu­tat d'ERC, Joan Tardà, en canvi, Zapa­tero creix ara com a esta­dista cada cop que Sánchez intervé. “Em recorda Zapa­tero, però al cos­tat seu Zapa­tero sem­bla Olof Palme o Willy Brandt!”, etzi­bava Tardà. Si és der­ro­tat en la seva inves­ti­dura i Rajoy no hi pot aspi­rar, Sánchez sap que les elec­ci­ons es repe­ti­ran el 26 de juny, és a dir, un altre déjà vu. El pro­per any bixest serà el 2020.