“Espanya és incompatible amb la diversitat”

Josep-Lluís Carod Rovira (Cam­brils, 1952), que ha estat dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya, con­se­ller en cap i vice­pre­si­dent del govern, va ser, a més, un molt efímer dipu­tat al Congrés espa­nyol.

Anem a pams. Al gener del 2004 va trans­cen­dir la notícia que Carod-Rovira s'havia reu­nit amb ETA, fet que va cau­sar una ter­ri­ble irri­tació a Madrid. “El que més els va cos­tar de pair –reme­mora– és que aques­tes reu­ni­ons només les fan els governs d'estats”. Va ser, doncs, la forma i no tan el fons el que més va irri­tar el govern d'Espa­nya.

El PSOE, lla­vors a l'opo­sició, va fer la bota malaia –també cone­guda com a bota espa­nyola– al pre­si­dent Pas­qual Mara­gall. Carod-Rovira va dimi­tir. Molts encara recor­den el que va dir lla­vors: serien els cata­lans, no Madrid ni la seva premsa fidel, els que deci­di­rien el seu futur polític. I ho van fer: 652.196 vots, el millor resul­tat mai obtin­gut per ERC en unes elec­ci­ons espa­nyo­les.

Però “a mi mai m'ha atret la política espa­nyola ni madri­le­nya”, explica Carod-Rovira. No va pren­dre pos­sessió de l'acta de dipu­tat espa­nyol i, de retruc, “per­me­tia que hi entrés per pri­mera vegada un dipu­tat inde­pen­den­tista per València, Agustí Cerdà”.

Madrid no li interes­sava, però hi va viat­jar mol­tes vega­des durant el tràmit del ter­cer Esta­tut de Cata­lu­nya. “Zapa­tero és un polític espa­nyol, però no un naci­o­na­lista espa­nyol. Té una visió plu­ral de l'Estat, però aquesta visió és invi­a­ble en el seu propi par­tit polític”, explica.

Per què costa posar-se d'acord amb Espa­nya? Carod-Rovira té a punt la res­posta: “Perquè Espa­nya és incom­pa­ti­ble amb la diver­si­tat. És un Estat que ha nas­cut no d'un acord sinó de la impo­sició d'una part del ter­ri­tori sobre els altres.”

I recorda una anècdota. En una com­pa­rei­xença durant la nego­ci­ació de l'Esta­tut, “vaig fer part de la meva inter­venció, adreçada a Mari­ano Rajoy, en gallec”, un idi­oma que el pre­si­dent en fun­ci­ons des­co­neix. “Al cap d'uns dies –afe­geix Carod– vaig veure que al diari de ses­si­ons del Congrés hi posava: “«Ahora, el ilus­tre señor dipu­tado Josep-Lluís Carod-Rovira se dirige al ilus­tre señor dipu­tado Mari­ano Rajoy hablando en catalán»”. “Què es pot espe­rar –refle­xi­ona Carod-Rovira– d'un estat que 500 anys després no sap en quina llen­gua par­les?”

Espa­nya no ens entén? “Crec que és fals”, afirma Carod-Rovira. Prou que ens ente­nen, “però ens estan en con­tra, que és radi­cal­ment dife­rent.” “Men­tre que aquí som una soci­e­tat cívica, de bar­reja, a Espa­nya, no. Espa­nya és un pro­jecte naci­o­nal, naci­o­na­lista i ètnic.” I hi afe­geix: “Si alguna cosa irrita Espa­nya de la rei­vin­di­cació cata­lana és el seu caràcter inclu­siu i cívic.”

Encara ens hem d'expli­car més? “Jo crec que Cata­lu­nya ha per­dut molts anys i ener­gies fent peda­go­gia a Espa­nya, quan la peda­go­gia s'havia d'haver fet aquí”, con­testa Carod-Rovira. És a dir, si tot el que hem inver­tit a Madrid per donar expli­ca­ci­ons ho haguéssim dedi­cat a Cata­lu­nya “hi hauríem arri­bat molt abans, al nivell de consciència actual”.

Pac­ta­ran el PP i el PSOE? “Jo ho veig per­fec­ta­ment pos­si­ble”, valora. Però també apunta a la nove­tat política de Podem, “un par­tit espa­nyol que no vol que Cata­lu­nya marxi, però que defensa que això ho hem de deci­dir els cata­lans”. “Això mai un par­tit polític espa­nyol ho havia defen­sat”, afirma.

I tot seguit hi afe­geix, amb un punt d'iro­nia: “Bé, també ho va defen­sar el príncep d'Espa­nya quan va venir al Par­la­ment a dir que Cata­lu­nya seria allò que els cata­lans volguéssim que fos.”