“Cada vegada que hi hagi urnes, l'independentisme ha de guanyar”

Són secundàries, però és un partit més que l'independentisme ha de guanyar. S'hi ha de tirar de cap, si bé hi ha un desànim general, forma part del fracàs dels que ens deien fracassats per no arribar a un acord que al final va arribar.

Amb tota la humilitat, aspirem a guanyar. I sobretot, des del respecte i l'enorme afinitat que hi tenim, a debatre i fer confrontació política i ideològica amb la bona gent d'En Comú Podem, la que va guanyar el 20-D. Interpel·larem els republicans d'esquerres per dir-los que el canvi real és possible i es diu procés, república catalana, perquè el principal problema d'En Comú Podem és que no pot, ja que a l'Estat guanya eleccions el PP, i ara hi tornarà. I el seu principal aliat és C's, que encara és més nacionalista espanyol excloent. Els diem que ens ajudin a Catalunya perquè aquí sí que podem, igual que sempre els hem ajudat al Congrés, on hem votat amb ells el 100% d'iniciatives legislatives, les seves i les nostres, i hi hem estat al costat per derogar la reforma laboral o la llei mordassa... I preguntem a Podem per què és dolent que nosaltres arribem a acords amb l'espai ideològic de CDC per conformar una república independent, i és bo si ells volen arribar a pactes amb un partit devaluat i amb els casos de corrupció que té a Andalusia per conformar una monarquia federal. Aquesta pregunta està sense respondre....

No cal ser cap il·luminat ni cap gran estudiós de la ciència política per veure que el PP tornarà a guanyar, el PSOE deixarà de ser l'esquerra estatal potser, i el sorpasso de Podem i IU serà un fet, per vots i no sé si per escons, i que C's mantindrà el tipus, tot i que molta gent que no va votar el PP per vergonya potser ara hi tornarà.

Que entengui que ens enfrontem a una maquinària de poder brutal, i que l'independentisme cada vegada que hi hagi urnes hi ha d'anar massivament i guanyar, perquè si no hi haurà qui vengui un relat del tot fals: imagina les editorials, portades i tertúlies dient que això s'ha acabat!

Entenem perfectament que algú es conformi amb un ministeri de la plurinacionalitat, però nosaltres només ens conformarem amb una república independent.

No forma part de cap tàctica electoral, no he estat en cap reunió del grup on algú es plantegi què fer per interpel·lar el votant de la CUP. Ens surt sol, tots els companys hi som molt pròxims ideològicament. I he dit sovint que un dels meus principals inspiradors polítics és David Fernàndez. Tant de bo es presentessin, però si no, apel·lem al seu votant perquè necessitem la força més gran possible en l'espai mediàtic i de poder que és Madrid.

El que sempre ha fet, també els últims mesos: estar al costat de qualsevol grup o iniciativa per dignificar la vida de la gent, visqui on visqui, perquè forma part de la història d'ERC. Ara, tenim clar que som allà per defensar Catalunya, les institucions i el procés català. En definitiva, el nostre mandat democràtic i majoritari.

Podem planteja una mentida piadosa, que agrada a tothom, perquè l'independentisme planteja un xoc legislatiu amb l'Estat. Tard o d'hora arribarà el punt de confrontació, perquè estem davant de dues realitats, dos països, dues societats, dos parlaments absolutament diferents. I Podem planteja un tren que no xocarà mai per no fer enfadar, perquè ningú vol discutir ni molestar. Som l'esquerra que no demanarà permís per dignificar la vida de la gent a Catalunya. Entenem que ells ho facin, però no hi ha altra manera, tard o d'hora acabaran en aquest procés.

Cal treure-li dramatisme, però sóc molt llunyà al discurs del xoc de trens. Quan parlo de xoc em refereixo al debat polític i ideològic, a la negociació amb un Estat que estic convençut que al final serà el gran interessat que es reconegui Catalunya. Podem planteja un altre escenari, canviar un estat que no vol ser canviat.

ERC és la campiona del referèndum, l'ha demanat divuit vegades, però és de sentit comú entendre que no ens sembla bona idea demanar-lo una vegada més, perquè les majories parlamentàries allà són les que són. Fer un referèndum significa un canvi a la Constitució, que està absolutament blindada, i això requereix un munt de coses que no tenim. Queda molt perquè l'Estat reconegui un referèndum.De fet, ja ho vam dir en l'anterior campanya, només hi ha dues opcions perquè hi hagi un referèndum a Catalunya: que IU guanyi amb majoria absoluta, cosa que veig molt complicada tot i anar amb Podem, o que David Cameron guanyi les eleccions a Espanya, cosa encara més complicada.

ERC diu que l'únic referèndum possible és el de la constitució catalana, que està contemplat, pactat i signat al full de ruta. Al final confiar en Podem és una forma de rendició, pensar que el procés no arribarà a bon port, i l'acte de fe és esperar que hi arribi el projecte de canvi a l'Estat.

Entenent a tothom, em sembla una falta de respecte sobre el que ha votat la gent, un full de ruta signat que defensa el Parlament a diari i que no contempla aquesta mena de vies. Cal entendre que el camí serà complicat i l'Estat tindrà una actitud proactiva, en el sentit que impugnarà, anirà contra les nostres lleis, institucions i representants. Això comporta certa flexibilitat, i tot es pot parlar i discutir, però ens hem de cenyir al full de ruta a què la gent ha donat la confiança.

L'objectiu final de repetir una mena de JxSí era la famosa unitat d'acció, però aquesta ja hi és, ja s'ha vist el pacte amb DiL per votar junts tot el que tingués a veure amb Catalunya i el procés. Si féssim llista conjunta entraríem en un plebiscit perpetu: perpetu examen, perpètua èpica, perpetu confeti... I la gent ja va votar el 27-S, vam guanyar i hem de continuar. Ara són eleccions espanyoles, i la gent vota en una altra clau. Per la meva experiència és molt potent, i a Madrid ho porten molt malament, que dos grups tan ideològicament diferents estiguin dient el mateix en defensa de Catalunya. A banda, hi ha aspectes més tècnics com temps per parlar o assessors, que justifiquen anar units però des de l'espai propi.

Cal entendre que el procés aglutina un espai ideològic molt diferent, des del centre dreta liberal conservador fins a l'esquerra més rupturista, i això comporta dificultats, matisos, discrepàncies... Però també comporta guanyar, reflecteix la victòria del procés, perquè sense aquesta transversalitat no es podria fer. No sempre estarem d'acord amb Homs, o qualsevol altre, però estem en el mateix.

En l'anterior campanya no va poder ser per un tema purament d'agenda. Ara ho tornem a proposar, amb tota sinceritat, perquè això no seria res excepcional, en aquest país passa cada cap de setmana: l'altre dia vaig ser en un acte de l'ANC amb el Joan Tardà i el Quico Homs. Seria fer el mateix en campanya electoral.Si fos per nosaltres no hi hauria cap problema, i si fos per la gent de CDC estic segur que tampoc. I tant de bo hi hagués també algú de la CUP i de Catalunya Sí que es Pot.

Cal treure dramatisme perquè hi hagi estudis de tota mena, és el que ha de fer qualsevol país democràtic. No ens sembla excepcional que s'estudiïn escenaris i vies, però tenim un mandat inequívocament independentista. L'únic escenari que contempla ERC és que Catalunya esdevingui una república independent.

Això de la singularitat sona a l'amic especial del grup, no sé què és, sona una mica malament. Estem atrapats en el temps, això sembla el dia de la marmota. Només sé que volem ser una altra cosa, un país independent, i Sánchez el que primer ha de solucionar és que Ibarra no li digui colpista a Tardà perquè no li agrada què es vota aquí, o que Guerra no li passi el ribot a tantes coses... El dramàtic és que l'espasa de Dàmocles de Pedro Sánchez es diu Susana Díaz, que encara és més de dretes que ell. Sánchez va ser l'únic candidat a president i hi va renunciar per no donar veu al poble de Catalunya, i la pregunta és: per què ara ho hauria de fer?

Al final és molt nostra, forma part de l'ADN català, aquesta autoexigència contínua. Fem com el Barça: té el millor equip del món i el culer encara pateix. Estem en un escenari del tot impensable fa dos anys, qualsevol de nosaltres l'hauria signat. I segur que en dos anys estarem encara millor, el procés va molt bé.

Estem fent una cosa extraordinària, ho hem de valorar i ens n'hem d'enorgullir. Hi ha generacions que van lluitar pel que estem fent, es van deixar la pell i no ho van aconseguir.

Forma part de la normalitat, no podem estar en aquest estat perpetu d'èpica. Això és molt complicat i hi haurà moments de tot; ara és purament polític, no de mobilització. També hem de recordar que a Madrid estan com estan, i sobta que no passi res: aquí tenim govern, i els que ens deien de tot per no arribar a un acord estan repetint eleccions. Si fos al revés què passaria? Vendrien el relat que tot s'ha acabat, així que hem de valorar on som.

No, i ja vam dir que desitgem el millor als companys de CDC. Necessitem una CDC forta que representi el seu espai. 48 hores abans d'acabar el termini per formar govern, Junqueras va sortir a dir que s'arribaria a un acord, i que ningú s'havia de moure de la taula, quan tothom parlava d'eleccions. Ara estem millor, no és un escenari tan dramàtic, i si la CUP va aprovar el pressupost de Colau i Collboni a Barcelona, aprovarà els de Puigdemont i Junqueras, com estem convençuts que JxSí és conscient que no té majoria per aprovar-lo sol, i cal diàleg i generositat.

Va sobtar, al cap de cinc minuts em comparaven amb tots els dictadors de la història contemporània europea, menys Franco, que sempre se n'obliden. La política madrilenya té un punt d'hipocresia i teatralitat molt més gran que a Catalunya, però les relacions són sorprenentment cordials. Tens la sensació que allò és casa seva i hi estàs de pas, però també que hi ha certa por i respecte: ERC érem tres i ara som 17 a les Corts... Molts espanyols que no són independentistes, al carrer o a les xarxes, ens han dit que mai ens votaran però que els representem. I això és bonic perquè hem demostrat que això no va de canviar una bandera per una altra, sinó de tenir un país millor.