ANNA BALLETBÒ
EXDIPUTADA AL CONGRÉS (1980-2000)
“En certa manera, el cop d'estat va triomfar”
La periodista Anna Balletbò va ser diputada al Congrés durant vint anys, i va viure la Transició des de primera fila
Afirma que la por que es tenia dels militars va marcar la construcció de l'Espanya moderna abans, però també després, del 23-F
Considera del tot inviable la independència de Catalunya, i està convençuda que l'entesa acabarà arribant
Anècdotes i lliçons d'història viscudes, anàlisi, discussió, reconeixements, incomoditats, satisfaccions, contactes del més alt nivell en tres dels cinc continents i experiències acumulades durant vint anys al Congrés dels Diputats. Tot, comprimit en una conversa de dues hores amb qui va ser un dels rostres catalans més coneguts a Madrid després del 23-F. Anna Balletbò conserva la presència imponent d'aquella jove diputada embarassada de bessons que va ser l'única persona a qui els militars van permetre abandonar el Congrés enmig del cop d'estat. I manté, també, el discurs punyent i incisiu de qui sempre s'ha vantat de ser un vers lliure dins del PSC, amb
fil directe amb la cúpula que va dirigir
el PSOE en els anys del felipisme. Ara, alça la veu per afirmar que, “en certa manera”, el 23-F va triomfar o, com a mínim, va tenir, en part, l'efecte desitjat pels seus ideòlegs.
“A Madrid hi havia por. Allà els polítics, els periodistes i la gent dels sindicats dúiem sempre una muda al cotxe,
i jo alguna nit havia anat a dormir a un hotel tot i tenir un apartamentet llogat prop del Congrés”, explica. La por a la qual es refereix la protagonista va desembocar en aquell 23-F que la va catapultar a la fama. Trenta-cinc anys després, admet sense embuts: “Estar prenyada en aquell moment em va donar forces per plantar cara i marxar, una decisió que probablement no hauria pres sense estar-ho.” I aquella mateixa por
va ser la que, després del cop d'estat,
va generar una certa urgència per tancar la qüestió autonòmica. “Es van aprovar tots els estatuts en sèrie, copiats l'un de l'altre, i dues lleis, la Loapa –hi vaig votar en contra– i la Lofca. Tot plegat, combinat amb la poca cintura d'alguns, és l'arrel de tots els mals que tenim ara.” Entre Catalunya i Espanya, reflexiona aquesta periodista amb una trajectòria repartida entre la docència i la gestió de mitjans públics, “hi ha encara avui un problema greu de desconeixement mutu”, que en els últims anys s'ha agreujat “per un sistema de finançament poc transparent, complex, amb una distribució per habitant desigual i fins i tot arbitrària”, i per “la poca voluntat política d'uns i altres per arribar a una entesa”. “Calen mesures de compensació econòmica i una mica de respecte cap al que és i el que significa Catalunya; tu no pots liderar una campanya contra l'Estatut com va fer l'aleshores candidat Mariano Rajoy o tenir un ministre com Wert si aspires a governar per al conjunt dels espanyols”, argumenta.
Balletbò, que durant la conversa es defineix insistentment com a “catalana i catalanista”, no veu cap recorregut al procés sobiranista. “Tot això ni és viable ni ens portarà mai enlloc. Els catalans hauríem de fer bé els números per adonar-nos que la independència no ens sortiria mai a compte, i després, tenir clar que al món hi ha una majoria poderosa que no és partidària dels nous estats.” Allunyada de la primera línia política però amb contacte constant amb alguns nuclis de decisió, la també presidenta i fundadora de la Fundació Internacional Olof Palme i impulsora, entre altres actes, de les Trobades d'Economia a S'Agaró, està convençuda que el principi d'ordinalitat en origen s'acabarà acceptant quan passin les eleccions. De la mateixa manera que no es trigarà a qüestionar la vigència del contingent basc. Gestos que, sumats a una reforma de la Constitució i del sistema de finançament, faran possible una entesa que la veterana excongressista veu tan necessària com inevitable.
La llei del tercer canal i l'arribada a la ‘Corpo'
Anna Balletbò va ser la ideòloga de la llei del tercer canal, que va fer possible la posada en marxa de les televisions autonòmiques. La discussió d'aquella i d'altres lleis són el millor record dels anys al Congrés. Confessa que el seu nomenament, l'any 2008, com a consellera de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, també li va suposar una gran satisfacció. “Fins aquell dia, ningú m'havia convidat mai ni tan sols a visitar TV3”, explica.
Metralletes contra la democràcia el 23-F
Lògicament, el 23-F figura en la primera posició destacada en la llista de pitjors records de l'exdiputada, avui abocada a la seva tasca d'empresària. “Veure uns senyors apuntant-nos amb metralletes va ser molt humiliant”, resumeix. Encara avui, no sap d'on va treure el valor per aixecar-se. “Suposo que va ser instint, però vaig agafar un guàrdia civil del braç i li vaig dir que jo marxava; al principi em va mirar astorat, però per sort em van fer cas.”