Eleccions 26-j
A la caça d'escons que marquin la diferència
La campanya del 26-J arrenca amb la perspectiva que el gran sotrac sigui el ‘sorpasso' de Podem al PSOE
En una cita polaritzada pel contrast de discurs Rajoy-Iglesias, Sánchez i Rivera lluitaran per no quedar fora de joc
Capgirarà la campanya que va arrencar anit l'actual panorama polític espanyol? Hi ha realment tants vots fluctuant que podrien anar a parar a la saca d'Units-Podem? La percepció del conjunt de les enquestes és que respecte al 20-D hi ha uns quants escons que poden canviar de bàndol complicant l'existència al PSOE. Això sí, pel que fa a la formació de govern, és molt possible que, a primer cop d'ull, els canvis en l'arc parlamentari que es visualitzin la nit del 26-J deixin un panorama tant o més desolador –de sumes gairebé impossibles– com el que va deixar el 20-D.
Però en aquesta segona volta electoral, els matisos seran molt importants a l'hora de traçar la política de pactes: no és el mateix que el PSOE i Podem quedin si fa o no fa com el desembre, que quedin frec a frec o que, fins i tot, es confirmi el temut sorpasso. Aquest, de fet, és el principal objectiu de Pablo Iglesias: prendre la segona plaça a Pedro Sánchez. El socialista, en canvi, firmaria un resultat que –encara que suposés restar més– li permetés mantenir una prudent distància respecte als morats. Només així podria continuar en el càrrec i mantenir vives les seves aspiracions a La Moncloa, encara que ara, per aconseguir-ho, li toqués festejar Iglesias.
Tampoc serà el mateix si Mariano Rajoy continua la seva tendència a perdre escons a cada bugada o bé remunta i supera els 123. Tornar a ser el primer, i millorant la nota, li donarà més legitimitat per exigir un pacte “dels partits constitucionalistes”. Des dels quarters generals del PP es dóna per fet que no es pot anar més avall del 20-D i que, a hores d'ara, el seu electorat és el que està més engrescat. Diuen que, “per força”, els hauran de perdonar la corrupció i la gestió de la crisi. “Aquesta vegada els nostres no es quedaran a casa”, asseguren. I, sobretot, “molts no es deixaran engalipar per C's, la marca blanca del PSOE. El votant del PP ha quedat escarmentat”. Però, tot i l'eufòria mesurada, el cert és que cap dirigent veu factible superar els 130 escons. Continuen estant, doncs, molt lluny dels 176 que estableix la majoria absoluta.
Pocs escons més
La sensació que desprenen els de C's no és, precisament, la de creure's que el PP recuperarà terreny en detriment d'ells. Estan convençuts que l'elector “premiarà” la seva responsabilitat per haver intentat “negociar amb l'esquerra des de posicions de centre”. Això sí, en el seu cas les previsions són força conservadores. Esgarrapant i esgarrapant, confessen que no sumaran més de cinc o sis nous escons. Un d'ells assegura que caurà a Barcelona. Si és així, els seus vots continuaran sent irrellevants a l'hora de repetir acord amb Sánchez o si ara es decidissin pel PP.
Perquè amb un PSOE encara més debilitat i sense poder sumar amb cap de les forces emergents, potser no hi haurà gran coalició –fins i tot un dels seus grans valors, Felipe González, ara no la defensa– però hi pot haver un govern popular en minoria que s'haurà constituït amb l'abstenció socialista i el previsible aval del partit taronja. Encara que el lema de Sánchez sigui el de garantir que no pactarà amb el PP, amb un mal resultat no tindrà cap marge de maniobra per decidir la política de pactes.
Aquesta, en tot cas, és una campanya molt polaritzada, on pot ser que només destaquin els discursos de “l'estabilitat i la moderació” que ofereix Rajoy i el “canvi del somriure” que planteja Iglesias. Tant és així que a Rivera i a Sánchez els resultarà molt difícil fer-se escoltar pels votants. Al PP li convé que els de Podem s'acabin veient com una alternativa, “perquè mobilitza el nostre electorat” i garanteix la sortida de Sánchez del PSOE.
Així va ser en la campanya del 20-D quan, després que Iglesias semblava que havia perdut pistonada, va saber treure profit d'aquells quinze dies. Va ser el triomfador dels debats i va saber vendre bé la seva oferta. De fet, els seus 69 escons van ser la gran sorpresa, en detriment dels 40 de Rivera. Però no tot va ser mèrit de l'equip de Podem. Rajoy, veient-se a venir la patacada, va fer l'impossible per desgastar les expectatives de Sánchez i, de retruc, les de Rivera, que en aquell moment semblava capitalitzar bona part del vot de protesta al bipartidisme.
No és estrany, doncs, que tant el PSOE com C's centrin bona part dels seus esforços a intentar que la unió entre Podem i IU quedi en no-res. Perquè els socialistes temen tornar a patir un nou desgast des de l'esquerra, mentre que els taronja saben que hi ha una part del vot jove que a hores d'ara es debat entre ells i els morats.
En tots dos casos, però, l'altre gran fantasma que els horroritza és el de l'abstenció. Si més no, davant una societat fastiguejada per la manca de cintura que han demostrat els grups durant els tres mesos de negociacions, és molt possible que una de les fórmules de càstig sigui la de no acudir a les urnes. I en aquest punt, també Podem s'hi podria veure afectat. Els únics que no dissimulen que una baixa participació els pot beneficiar són els del PP.
Sens dubte, més que la subhasta habitual de propostes, la gran batalla d'aquesta campanya serà la de col·locar bé un discurs que, de cara a l'opinió pública, justifiqui un pacte de govern que eviti una tercera cita electoral en els mesos vinents. Rajoy no es mourà: que governi el primer i, si pot ser, en gran coalició. Sánchez s'esgatinyarà perquè l'lectorat l'ajudi a evitar-ho. Iglesias, conscient que si el PSOE queda tercer en cap cas el farà president, lluita per ser cap de l'oposició. I Rivera es conforma amb somiar que aquest cop sí que podrà exercir de veritable partit frontissa.
LES XIFRES
Enèsima treva al PSOE?
L'embranzida que està agafant Podem i la possibilitat que el PP, poc o molt, millori les expectatives no només preocupa Pedro Sánchez sinó també la seva principal rival dins del partit, Susana Díaz. El setge imposat per la presidenta andalusa al seu secretari general ha estat una operació de desgast continuat, amb el qual no va aconseguir el seu principal objectiu: que abandonés Ferraz la mateixa nit del 20-D. A hores d'ara, la presidenta no vol veure Sánchez com a cap de l'executiu espanyol, però anar erosionant la seva imatge li podria passar factura també a Andalusia, el feu socialista per excel·lència i que ara, a més, ha d'enfrontar-se al fort cop que suposa la imputació de Manuel Chaves i José Antonio Griñán. Un mal resultat debilitaria les seves aspiracions a rellevar-lo com a líder estatal. Així que Díaz i Sánchez han decidit firmar l'enèsima treva. La qüestió, però, és si la pau es mantindrà fins al 26-J, veient les pulles que de tant en tant es llencen.
