“El procés és un bunyol”

Amb Arseni Gibert Bosch (Girona, 1942), ens coneixem des del 1985, quan era tinent d'alcalde de Lloret de Mar, en el primer mandat de Josep Sala. De fet, va ser vint anys regidor (1983-2003) i va iniciar així una carrera política que es va allargar fins al febrer passat, quan va deixar la presidència de l'Autoritat Catalana de la Competència, càrrec que havia exercit des del 2009. Abans ja havia estat director general de la Defensa de la Competència, un organisme autònom del Departament d'Economia. Va ser nomenat pel primer tripartit i l'ha sobreviscut fins ara, tot i que ja ha abandonat la militància al PSC, partit en què havia estat membre de l'executiva, diputat al Parlament (1988-1993)
i senador en tres mandats consecutius (1993-2004). Ens trobem davant d'una persona que en els darrers trenta anys
ha viscut de la política i per la política, i que continua estant al cas de tot, malgrat que ha deixat el socialisme després de
40 anys de fidelitat al partit, al qual va entrar des de Convergència Socialista.

El distanciament amb el PSC va començar després del congrés del 2000, quan Pasqual Maragall havia guanyat
les eleccions, però no va voler agafar el control del partit, que va continuar en mans de “l'aparell”. “Va ser l'inici de la mort del PSC”, explica ara Gibert, que
en aquell moment ja va deixar els òrgans de govern perquè estava cansat de discutir amb gent com José Zaragoza. L'adéu definitiu va arribar amb les últimes eleccions: “Sóc pacient, però per la Chacón no passo. Quan la veig a la tele em posa gairebé tan nerviós com Pilar Rahola i Arcadi Calzada.”

Arseni Gibert ha publicat fa poc el llibre Una falsa història del PSC, en què analitza l'evolució del partit des de la Transició. Ell es considera socialdemòcrata, i també se l'ha definit com a liberal pragmàtic, però no és independentista, tot i que sentimentalment reconeix que avui és fàcil ser-ho. Afirma que al PSC sempre es barallava amb la gent del PSOE, al qual el socialisme català fa
anys que mostra una “submissió absoluta”. Ara bé, Gibert considera que l'independentisme no encaixa en el moment històric que vivim: “S'hauria de construir l'Europa política o no pintaríem res en el context mundial.” És i ha estat molt crític amb el procés i amb la manera de portar-lo a terme, “i no tant amb els independentistes en si”. Creu que “el procés és un bunyol i no portarà enlloc”.

Quant al que ha representat l'escapçada de l'Estatut, el federalisme asimètric, etc., Gibert manté que les relacions amb Espanya sempre han consistit en
un pacte bilateral (la II República, la Transició abans d'arribar el cafè per a tothom...). “La història actual no porta enlloc. Els han enganyat dient que era fàcil, sense costos, i que en 18 mesos tindrien la independència, i la pregunta és: molt bé, i ara què?” Gibert creu que si es fa una declaració unilateral no passarà res, i que abans hi ha temes molt importants per aclarir, com el pacte fiscal i les pensions. “La dificultat serà gestionar
la decepció”, afirma Gibert, que també aclareix que l'adversari del nacionalisme català no són els espanyols ni Espanya: “L'adversari que provoca el rebuig és el nacionalisme espanyol.”

Seguint en la línia de per què Espanya no ens estima, l'exsenador insisteix que s'hauria de parlar “del nacionalisme espanyol que practiquen un nucli important de funcionaris, polítics, periodistes
i taxistes de Madrid, però no tots ni de bon tros”. Gibert no té pèls a la llengua i és tan crític amb els partidaris de l'independentisme –“el suport dels alcaldes a Artur Mas amb les vares a la mà em feia pensar en un grup de majorets”– com amb les icones del socialisme –“ha arribat un punt en què Felipe González és com una vedet de la Bodega Bohemia: no sap viure sense un públic que l'afalagui.”

Amb relació al fet que el 26 de juny s'hagin de repetir unes eleccions per primera vegada des del 1976, creu que denota “una incompetència de la classe política”. I atribueix aquesta situació a dos fenòmens: l'aparició de noves forces polítiques que trenquen el bipartidisme i
el fet que la qualitat mitjana dels polítics ha anat baixant. Considera que en tenen bona part de culpa els secretaris d'organització dels partits, que “fan i desfan com volen” –“se n'hauria d'escriure una tesi”, diu–, i adverteix de l'aparició de les joventuts dels partits, “que tenen pressa per ocupar el poder”.