“Hauríem pogut ser més exigents i incidir-hi més”

Lluís Recoder (Barcelona, 1958), retirat de la primera línia política, va ser dels diputats més joves que el 1986 entraven a l'edifici de la Carrera de San Jerónimo. Només un altre company l'avantatjava en joventut, per pocs mesos: José Luis Rodríguez Zapatero. Hi arribava amb 27 anys i amb Miquel Roca, quan l'operació reformista que impulsava aquest polític català per crear
un partit de centre i de tall liberal a tot Espanya va fracassar en les eleccions del 1986. El PSOE revalidava la majoria absoluta de Felipe González, el partit reformista no aconseguia representació i CiU, amb Roca al capdavant, tot i la fortalesa de passar de 12 a 18 diputats i tenir majoria absoluta a Catalunya, tenia un marge estret per negociar.

“Eren legislatures de lideratges forts, certa prepotència, menyspreu a l'oposició i un diàleg esmorteït”, confessa Recoder. Era un “joc de frontó” que es va transformar en “tennis” només quan els partits hegemònics van necessitar vots per a la investidura, el 1993 i el 1996. La tradició pactista de CiU es feia un nom
a Madrid, primer amb el PSOE i després amb el PP. Tanmateix, Recoder en guarda certa recança. “Els fruits van ser molt positius, però no vam utilitzar el nostre poder amb tota la incidència que calia; hauríem pogut ser més exigents”, admet, i també lamenta que algunes decisions es portessin a taules de negociació entre consellers i ministres. “No podies collar gaire, i al final els afers es dirimien en altres institucions”, hi afegeix.

Tot i així, els primers anys a Madrid van servir a Recoder per formar-se políticament i sobretot per amarar-se de les arts polítiques de la negociació en una època en què les reunions esdevenien llargues i denses. Però permetia posar les bases dels principals objectius de CiU fins no fa gaire: “Influir a Madrid, reforçar l'autonomia i que l'Estat acceptés la diversitat i la voluntat d'autogovernar-se de Catalunya”, explica. Recoder també va desenvolupar temes legislatius que tenia entre “cella i cella” com a secretari de la JNC i que van servir per repintar el vell edifici de l'Espanya contemporània, que ara alguns veuen arribar a la seva fi. Per primer cop, a l'hemicicle es debatia sobre canvi climàtic, cooperació, desenvolupament, internet, la mili... Com a interlocutors, però, un PSOE i un PP que “coincidien en una interpretació restrictiva de la pluralitat nacional”, basada, pel primer, en la igualtat dels ciutadans i, pel segon, en una “concepció històrica de la nació”. Amb tot, un dels primers temes a tractar va ser el servei militar obligatori.

Aquest jove diputat es va convertir en el primer i gairebé únic altaveu al Congrés que utilitzava la tribuna dels diputats per denunciar la vigència de determinades actituds i pràctiques franquistes en casernes i acadèmies militars. Ho feia davant l'enuig del ministre d'aleshores, el socialista Narcís Serra, més partidari d'actuar sense fer gaire soroll. Les denúncies també incloïen els nombrosos accidents que tenien els soldats durant trasllats i maniobres, així com la durada del servei civil dels objectors de consciència. “Hi havia tensió a la cambra, perquè encara pesava la remor franquista”, explica Recoder. La supressió
de la mili no s'aconseguiria fins al 1996, amb el Pacte del Majestic, conjuntament amb la creació dels Mossos d'Esquadra, la llei portuària, el traspàs de competències i l'augment de recaptació de l'IVA i l'IRPF. Era l'última legislatura de Recoder; arribava el moment de recollir els fruits, si bé “aquella foto no calia”, admet l'exdiputat.