Els Güell
Andreu Farràs és un bon periodista. Ha escrit un llibre excel·lent sobre diverses generacions de la família Güell. És una història que comença l'any 1800, quan a Torredembarra va néixer un xicot que es deia Joan Güell i Ferrer, el primer d'una nissaga d'emprenedors. A Catalunya els emprenedors seran comerciants, industrials o polítics, en una barreja d'activitats que històricament ha donat bons resultats. El llibre d'Andreu Farràs acaba ja al segle XXI, amb Carles Güell de Sentmenat, mort fa quatre anys i al qual molts de nosaltres tinguérem el gust de tenir-lo com a amic.
Si a les primeries del segle XX demanaves a qualsevol barceloní què significava per a ell el cognom Güell rebies un gavadal d'informació sobre els polítics, comerciants o industrials que portaven o havien portat aquell nom. Si els demanaves què els suggeria el nom de Gaudí, potser algun d'ells recordava que era el cognom d'un arquitecte del qual es començava a parlar i que no tothom veia clar. Avui dia, la situació ha canviat. El nom de Güell va lligat a l'obra de l'arquitecte: el Palau Güell, el parc Güell, la Colònia Güell.
El llibre d'Andreu Farràs aportarà actius més que suficients perquè els dos noms vagin units: Gaudí, un arquitecte genial, al costat d'una de les famílies emprenedores catalanes sorgides amb la Revolució Industrial que més rastre han deixat en aquest país.
Els Güell van recollir una bona quantitat de títols nobiliaris, però cap d'ells els obtingué matant moros, indis asteques o inques peruans. Joan Güell era fill de pagesos i la seva sang era vermella i no pas blava. Els Güell tenien la capacitat de treure profit del món en què vivien. L'americano que va ser Joan Güell serà també industrial cotoner i polític i les següents generacions seran industrials del ciment –Asland– o naviliers. Si el nom de Gaudí està estretament lligat al d'Eusebi Güell, també hi està el de mossèn Cinto Verdaguer: L'emigrant és una poesia escrita anant cap a Amèrica en un vaixell dels Güell-López, que buscaven feina lluny de casa. Aquesta estreta relació entre empresa i cultura deixa un bon rastre de bon gust i de sensibilitat.
La història econòmica de Catalunya dels segles XIX i XX es pot escriure de dues maneres.
La primera, la més acadèmica, s'escriu amb xifres de població, de producció, de comerç, de fàbriques, de xarxes de comunicació, de vendes, de beneficis i de fracassos. La segona, la més apassionant, és aquella que s'escriu, com fa Andreu Farràs, seguint el camí marcat per uns homes i unes dones que es troben sempre darrere d'aquelles xifres.
Les dues històries són reals i totes dues es complementen, però la historiografia catalana es va interessar sobretot per la primera. Queden molts buits per omplir, tot i que ara se n'ha cobert un amb el llibre d'Andreu Farràs.
Només treballs com aquest, obra de periodistes, economistes o historiadors, ens mostraran el retrat humà dels creadors de la Catalunya moderna, amb totes les seves virtuts i els seus defectes. Perquè de defectes en tenien, eh! I no em refereixo ara a la família Güell, que no va deixar escàndols al darrere.
