Rajoy vol ser president sigui com sigui
La prioritat del PP és un pacte estable amb el PSOE, però Sánchez diu que manté el seu vet a facilitar un govern conservador
L'alternativa per passar la investidura és un sí de C's, el PNB i CC, i l'abstenció clau d'un diputat de NC
a Sánchez la pressió perquè governi Rajoy
“No abdicaré de la meva responsabilitat.” Si no és amb una gran coalició, serà amb un govern en minoria, però un Mariano Rajoy envalentit pel reforç del 26-J sortia ahir a proclamar que el PP no es planteja cap més escenari que la seva continuïtat a La Moncloa. I en aquest punt es dirigia al PSOE per exigir-li que, ja sigui amb un acord estable o amb pactes de legislatura puntuals, s'impliqui per fer-ho factible. Qualsevol fórmula que no impliqui deixar-lo governar a ell li sembla “grotesca”, i avisava els de Pedro Sánchez que d'ells depèn evitar la “irresponsabilitat antològica” que suposaria anar a unes terceres eleccions.
La prioritat del president de l'executiu espanyol en funcions són, sens dubte, els 85 escons socialistes i, subsidiàriament, els 32 d'Albert Rivera, si bé els eventuals socis no sembla que acceptin els seus plans. L'oferta és, doncs, per a les forces “moderades”, amb les quals assegura que comparteix el compromís amb la unitat d'Espanya, la consolidació de la recuperació i els llaços amb la UE. Si arreplega el sí dels dos partits –sense condicions massa draconianes–, benvingut sigui. I, si no, a hores d'ara hi ha altres models aritmèticament possibles per garantir-se la investidura, encara que això suposi complicar-se l'existència l'endemà mateix d'haver superat la investidura. “Jo no renunciaré a governar i és veritat que m'agradaria fer-ho amb suports suficients i uns objectius marcats, perquè penso que és el millor per a Espanya”, sentenciava el popular, que començarà a trucar als grups –començant pel PSOE– tan bon punt torni de Brussel·les.
És, sens dubte, una fórmula exprés que no satisfà gens el líder conservador, perquè l'obliga a fer un exercici constant de negociacions a més de tres bandes al qual no està acostumat. Però si Sánchez és capaç de mantenir el rebuig del PSOE fins a les últimes conseqüències, el partit conservador ja ha fet la suma amb C's, el PNB i Coalició Canària –175 dels 176 de la majoria absoluta–, i això vol dir que, en segona volta, només caldria una abstenció per desempatar.
El diputat canari
I aquí és on totes les mirades s'han dirigit a l'únic diputat de Nova Canària, Pedro Quevedo, una formació que s'ha presentat en coalició amb el PSOE, però que en un moment determinat podria fer ús de la seva autonomia, amb el vistiplau socialista. A hores d'ara, sembla la solució més factible. De moment, mentre ahir el parlamentari canari es començava a deixar estimar, la direcció de Sánchez es mostrava ambigua i responia amb evasives quan se li plantejava si aquesta podria ser una solució per deixar governar Rajoy i, alhora, permetre que l'equip de l'actual secretari general socialista mantingui fins al final el seu compromís de votar en contra de la investidura del popular.
“Nosaltres no farem castells en l'aire; els números els ha de fer Rajoy”, sentenciava ahir el portaveu al Congrés, Antonio Hernando, després de la reunió de l'executiva del partit, en què Sánchez va fixar l'estratègia a seguir
a partir d'ara, sobretot davant la dissidència interna, que no ha trigat gens a aparèixer.
Divisió socialista
Perquè, abans fins i tot que es proclamin oficialment uns resultats del 26-J que deixen constància que el socialisme és incapaç de trobar el botó per aturar la màquina de trinxar suports electorals, el partit comença a mostrar els primers símptomes de divisió sobre el que s'ha de fer davant els minsos resultats. Així, tot i que al seu territori també han tocat fons, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page –de manera molt sibil·lina–, i l'extremeny Guillermo Fernández Vara –de manera més entenedora– obrien foc a primera hora del matí alertant que el PSOE no hauria d'“obstaculitzar” la investidura del candidat popular i suggerint la possibilitat d'aplanar-los el camí. Més tard, Hernando els corregia: “No donarem suport a la investidura de Rajoy ni tampoc ens abstindrem”, exclamava.
Això sí, el seu discurs també feia palès que, en aquesta ocasió, els socialistes no es plantegen en cap cas obrir una fase de negociacions amb altres partits per configurar un govern alternatiu. “El PSOE està on ens han posat els ciutadans, que és a l'oposició.” I ara correspon al PP buscar suports “entre els seus afins ideològics”, entre els quals el portaveu socialista no incloïa el seu grup.
Mentrestant, la seva ferma detractora, Susana Díaz, procurava no mostrar-se tan clara sobre el que ha de fer el PSOE, però enviava el seu nucli dur a filtrar que compartia les tesis de Vara. Díaz no vol que es digui que, del 26-J, en surt força malparada pel que fa a les seves aspiracions de substituir Sánchez com a secretari general. Tant és així que la presidenta andalusa s'espolsava la culpa dels resultats dient que ella no era la candidata, i alhora presumia d'haver aturat el sorpasso d'Units Podem, oblidant-se, però, que el PP s'havia convertit en primera força al seu territori. És evident que Díaz no afluixarà fàcilment el setge a Sánchez i en els propers dies procurarà aprofundir en la imatge de divisió interna, però haurà d'esperar fins al comitè federal del 9 de juliol per intentar fer la guitza al seu cap de files.
Mentrestant, al quarter general de Podem continuaven en estat de xoc, fins al punt que ni tan sols s'esforçaven a dissimular-ho. El secretari d'organització, Pablo Echenique, no trobava cap explicació al fracàs del projecte, si bé tampoc tenia cap intenció de fer autocrítica com semblava que exigia Juan Carlos Monedero després de lamentar una campanya “errònia”. El líder morat, si més no, tindrà moltes dificultats per poder aturar la pugna que a partir d'ara es produirà entre les diverses ànimes que conviuen dins de Podem. De moment, els d'Íñigo Errejón, força tocats, ja han començat a qüestionar la coalició amb IU. Pablo Iglesias, que ahir va procurar fer-se fonedís, només va fer una petita incursió per assenyalar –sense cap entusiasme– que continua allargant la mà a les forces “progressistes” per intentar formar govern. El cert, però, és que Podem ha decidit assumir que aquest escenari és absolutament remot.
Els altres grans damnificats del 26-J, els de Ciutadans, tampoc sembla que hagin tingut temps de pair la derrota. N'és una prova l'aparent canvi de criteri de Rivera a l'hora d'assenyalar quina serà a partir d'ara la seva posició davant del ball de pactes que encetarà el PP. Tant és així que el líder taronja insistia a reivindicar el seu paper de partit frontissa i exigia que s'obri una mesa de negociacions que només inclogui els populars, els socialistes i Ciutadans, si bé alhora semblava que suggeria que ja es veuen a l'oposició. I hi afegia que, al cap i a la fi, si Rajoy s'entén amb Sánchez, els vots de Ciutadans no són necessaris. L'estratègia de Rivera, doncs, és intentar traslladar al PSOE tota la pressió sobre la continuïtat del líder popular a La Moncloa.
En un altre moment, Rivera va arribar a assegurar que ell no havia parlat mai de “vetar” l'accés de Rajoy a la presidència –malgrat que això era un compromís nítid de campanya–, tot i que al mateix temps assenyalava que el seu partit no l'ajudarà a instal·lar-se a La Moncloa. “Si em pregunta si farem president Rajoy amb els 3,1 milions de vots de Ciutadans, la resposta és no”, assegurava.