L’independentisme hi torna

En Cesc Estanyol va ser un dels primers a arribar a un dels punts marcats pel Tsunami Democràtic per fer la concentració: la travessera de les Corts cantonada Elisabeth Eldenbenz, el carreró que toca al Camp Nou i que la policia va tallar ja a les tres de la tarda. Estanyol no va voler agafar l’autocar amb què anaven els seus veïns d’Alella perquè volia marxar abans, cap a quarts de set, per poder arribar a casa i veure el partit a la tele. Havia baixat amb cotxe fins a la parada de metro de Mundet i d’allà havia agafat la L3. Com ell, molts seguidors del Barça van intentar compaginar la concentració i veure el partit (un Barça-Madrid té més poder de seducció del que, segurament, havia previst el Tsunami Democràtic). A les quatre en punt, l’hora de la convocatòria, no hi havia tanta gent com alguns es pensaven i alguns creien que acabaria sense tenir seguiment. La Montse i en Xavi Boronat, de Tiana, per exemple, que són dels que no se’n perden ni una (“hem anat a tot: a l’aeroport a peu, a la Jonquera...”), enviaven missatges a la família perquè anessin a la concentració en sortir de treballar. “Pateixo que no hi hagi prou gent”, deia la Montse. Però no, de gent n’hi va haver, i molta, però és veritat que s’havia fet tanta publicitat, que se n’esperava molta més. També és veritat que hi havia quatre punts de trobada, i la força va quedar repartida. Hi havia gent de totes les edats exhibint els cartells fets per a l’ocasió, els que hi duien escrit Sit and talk de color blau turquesa.

Els Escamots Catalans Motards, independentistes aficionats a les motos que van a totes les convocatòries i en alguna ocasió han col·laborat amb l’ANC en, per exemple, tasques de seguretat, també hi eren des de primera hora. Un dels motards, en Toni Tamayo, es deixava fotografiar amb les seves botes camperes amb el dibuix de l’estelada. “Les faig jo, aquestes botes, i les venc”, explicava. Anava amb pantalons curts perquè les botes es veiessin més i, en fi, era tot un espectacle.

Un altre dels concentrats que tothom fotografiava era en Francesc Payàs, que anava disfressat de Pare Noel i mostrava una gran fotografia que s’havia fet fa uns anys amb en Jordi Turull. “Ens la vam fer al restaurant El Trull de Granollers”, explicava. Ell va ser una de les persones que va entrevistar una televisió de Mèxic que havia anat a cobrir l’acte. “Els he explicat la situació de Catalunya, la dels nostres presos, i que des de Madrid diuen que nosaltres som violents i tot això és mentida”, va dir. Al seu costat un amic seu, en Joan Carles Belda, havia vingut a la convocatòria des de València. “Des del 2012 que vinc a totes les manifestacions que puc i a totes les diades”, va explicar. Va admetre que acostuma a venir sol perquè al seu entorn no hi ha gaires independentistes.

La tarda va anar passant tranquil·la però a l’espera que el Tsunami “fes alguna cosa”. El tema és que tothom esperava. I ningú sabia què. Finalment, una hora i mitja abans del partit, els concentrats es van barrejar amb els aficionats que tenien entrada per anar a veure el partit, molts igualment independentistes i que duien les seves pancartes i les famoses carotes del Messi que els van requisar. Entre els qui tenien entrada hi havia moltíssims estrangers que amb el mòbil alçat ho gravaven tot, conscients que estaven vivint un moment històric i que ells hi eren.

Quan el Tsunami Democràtic va fer una crida perquè tothom anés a Travessera per veure el partit en una pantalla gegant, la gent es va quedar com a mitges, com si esperessin alguna cosa més. Finalment el projector no funcionava i els aficionats (és a dir, tothom) van haver d’escoltar el partit amb transistors i mòbils. Abans de la mitja part els agents de la policia van començar a carregar. Per sorpresa, com si algú hagués fet alguna cosa, quan ningú havia fet res. Com sempre.