Política

ELISENDA PALUZIE

PRESIDENTA DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC)

“L’Assemblea ha de mantenir la independència dels partits”

“Ens pot portar a una altra cosa, com ara una reforma en clau autonomista, però no a la independència del país”

Docència i militància
Nascuda el 13 d’octubre del 1969 a Barcelona, la trajectòria d’Elisenda Paluzie està estretament lligada als àmbits de la docència i l’economia, un binomi que la va portar a ser escollida degana de la Facultat d’Economia el 2009. Militant de l’independentisme des de la seva època d’estudiant, des del març del 2018 és presidenta de l’Assemblea en substitució de Jordi Sànchez.
Se’ns diu que som els hiperventilats, però som els que estem al carrer i fem que s’ompli la caixa de solidaritat
Per a aquesta lluita, que serà llarga i difícil, hem d’assolir petites victòries que generin optimisme
Hi ha el perill que alguns vulguin fer de l’ANC un apèndix i que d’altres la vulguin empetitir

A les portes del conclave general del dia 22 de març a l’Hospitalet, on s’aprovarà el nou full de ruta de l’Assemblea fins a l’any 2021, i enmig d’un context polític especialment agitat, la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, reflexiona sobre tot plegat en aquesta entrevista.

Aquesta setmana, al Parlament, s’ha vist una nova picabaralla entre JxCat i ERC. Com es veu, des de l’Assemblea, aquest moment de desunió en l’independentisme?
Estem en un clima preelectoral i, a més, sense saber la data d’aquestes eleccions, circumstància que encara ho empitjora, perquè no sabem si aquest clima s’allargarà un mes, dos, cinc o sis. A l’Assemblea, aquests escenaris no ens van bé, perquè a vegades generen desencís i tensió entre les bases. I tot i que intentes aïllar-te d’aquest soroll, sempre t’acaba afectant, ni que sigui una mica.
Part d’aquestes friccions entre partits tenen a veure amb la taula de diàleg amb l’Estat. Vostè és escèptica o, directament, ja no n’espera res?
Soc molt escèptica, perquè no s’hi va ni amb força ni amb unitat. No hi ha hagut una reflexió estratègica prèvia i no s’ha definit una estratègia clara i unificada del front independentista. D’altra banda, també hi ha un escepticisme més de fons. Fruit del que hem vist tots aquests anys, s’ha constatat que l’Estat espanyol no ens reconeix com a subjecte polític i no respecta el dret d’autodeterminació. I, des de l’independentisme, molts cops el que ha fallat ha estat creure que hi hauria una possibilitat de negociació i diàleg. I quan això ha passat, s’han comès errors com ara no aprofitar l’embranzida de l’1 d’octubre esperant que reeixís una proposta de diàleg. No hem de donar la imatge que no estem disposats al diàleg, però creure-hi de manera ingènua com l’estratègia que ens portarà a la independència és erroni. El diàleg ens pot portar a una altra cosa, com ara una reforma en clau autonomista, però no a la independència del país.
Per tant, l’única via és la unilateralitat?
L’únic referèndum que hem pogut fer és el que vam fer de manera unilateral. I, a més, ens en vam sortir, amb moltes dificultats, és cert, però aquell 1 d’octubre vam guanyar la batalla a l’Estat. Es va dir que no hi hauria urnes ni paperetes i que no es votaria. I es va fer. Les victòries que hem tingut han estat d’aquest tipus. Quan es parla d’unilateralitat, pot semblar que invoquem la intransigència, algú que va a la seva, però quan parlem d’un procés d’alliberament nacional, més enllà de la paraula, del que es tracta és d’exercir la sobirania. I l’1 d’octubre ho vam fer. I la majoria de processos d’independència s’han fet d’aquesta manera, perquè els estats implicats no estaven disposats a dialogar. Tot i així, s’han fet progressos i ja hi ha estats que afronten aquests processos de manera més moderna i democràtica, com la Gran Bretanya. Però l’Estat espanyol no té aquest grau de maduresa democràtica, com s’ha vist en el judici i amb la repressió, i, per tant, renunciar a la unilateralitat en aquest context és com renunciar a la independència.
La unilateralitat, però, no només no ha dut a la república, sinó que ha suposat repressió i desencís, i ha ferit una part molt important de la societat catalana que no és independentista.
La unilateralitat no ha estat el que ha provocat desencís, perquè hi va haver un gran orgull col·lectiu sobre el que es va fer l’1-O. Una altra cosa és el que va passar després, quan es creia que, potser, l’altra part volia negociar d’acord amb aquesta força que tu havies demostrat, cosa que no va passar. I, per això, el que diem des de l’Assemblea és que la unilateralitat s’ha de preparar, i no pots anar a una declaració d’independència sense haver previst els escenaris i tenir les coses programades per imposar una autoritat sobre el territori. I moltes de les campanyes que hem fet van en aquesta línia de preparar-nos millor. I pel que fa als sentiments de la població no independentista, la responsabilitat rau en l’Estat espanyol i en uns partits polítics que han deixat una part de la ciutadania sense l’oportunitat de defensar els seus arguments, i fer que guanyi la seva opció, de manera democràtica i d’acord amb un debat públic i seriós. I això és el que van fer a la Gran Bretanya el 2014 en el cas d’Escòcia.
Entén que hi hagi desànim, o cansament, entre les bases independentistes?
Necessitem mantenir una actitud més en positiu. L’Assemblea pot, i ha de fer, aquest paper que fa de corcó, però és essencial que mantinguem l’optimisme, que és fonamental per avançar. I quan hem fet coses concretes que han portat a victòries, ja han generat aquest sentiment. Recordo l’endemà de guanyar les eleccions a la Cambra de Comerç, per exemple, com es va visualitzar aquesta il·lusió. I per a aquesta lluita, que serà llarga i difícil, hem de saber trobar petites victòries que ens generin aquest optimisme. No podem estar sempre desanimats. I la manifestació de Perpinyà va ser una mica això.
Però aquesta visió es contraposa amb una certa imatge que s’està imposant de l’Assemblea com a bastió de la radicalitat.
Hi ha un intent d’instal·lar aquesta imatge. I és molt injust. Se’ns diu que som els hiperventilats i, al final, la gent de l’Assemblea és la que està al carrer i és la que ajuda a omplir la caixa de solidaritat. Per tant, aquests que són titllats d’hiperventilats, i que són crítics amb els partits, són els que més sopars grocs han fet per recollir diners per a tots, per als polítics i per als represaliats de base. I, d’altra banda, l’Assemblea és la que ha fet una anàlisi, crec que bona, de les febleses del procés i ha treballat per compensar-les.
El document de full de ruta que ha fet el secretariat, i que ara està pendent d’esmenes, assenyala que de cara a les eleccions denunciaran els partits que avalin la via unilateral però després ho incompleixin. Això és un avís a ERC?
És un missatge genèric. S’ha de veure el redactat final del document d’acord amb el debat d’esmenes. Jo, personalment, defenso la manera com hem actuat fins ara: davant unes eleccions, fem pronunciaments sobre contingut i no demanem el vot per ningú. I, després, la gent ja és prou madura per extreure conclusions quan diem una cosa i un partit fa el contrari. De tota manera, sí que hi ha una certa frustració entre les bases de l’Assemblea perquè els partits no reaccionen, no s’ha aconseguit la unitat estratègica i abandonen posicions que dos anys enrere defensaven.
I això podria dur l’Assemblea a demanar el vot per alguna candidatura o fins i tot a donar-li suport orgànic o material?
Jo no en soc partidària. És bàsic i fonamental que l’Assemblea mantingui la seva independència respecte als partits. Ara, tampoc puc dir què passarà sobre això en l’assemblea general.
En una entrevista recent, parlava d’un intent de “marginar” l’Assemblea. A què es referia?
Un dels arguments pels quals crec que no ens hem d’implicar en les eleccions, i per tant ens n’hem de quedar al marge, és que, en el context actual de desunió entre els partits, l’Assemblea corre el perill que alguns la vulguin convertir en un apèndix i que d’altres la vulguin empetitir. I davant d’aquest risc, que sempre hi ha estat però que ara és especialment present, el principal valor a preservar és la seva independència respecte als partits. I això no vol dir no defensar certes posicions polítiques; ben al contrari. En la batalla del discurs, hi hem d’entrar.
Fa poc, vostè també esmenava una reflexió del president Mas en què demanava que fos la societat civil la que carregués el pes del procés en detriment de la Generalitat. Veient el que ha passat, això no seria una manera de protegir les institucions?
La independència, com l’1-O, la farem entre tots. No pots dir que la faràs, només, des del carrer. I la gent que es mobilitza, no està en risc també? Per tant, jo el que deia és que això ho hem de fer entre tots. I en un context en què encara tenim Parlament i podem votar partits independentistes, el que no podem perdre mai és legitimitat democràtica i les majories que donin suport a aquesta independència. I, per tant, l’òrgan més important per fer la independència és el Parlament.
Cal refundar el sistema de partits actuals per assolir la independència?
Primàries va ser un intent en aquest sentit, partint de la premissa que no es poden fer les coses seguint la mateixa clau que el sistema autonòmic espanyol. Ara hi ha un cert missatge que defensa que cal posar l’accent en la bona gestió, però hi ha moltes coses que es fan que no són gaire diferents de com es fan en aquestes institucions espanyoles que tant blasmem. I aquí cal fer un esforç especial. N’és un exemple el funcionament, d’acord amb quotes polítiques, de les tertúlies en els mitjans de comunicació públics. Molts cops no hi va gent preparada o amb bagatge, sinó posada pels partits. I no crec que sigui gaire exemplar, això. I n’hi ha molts més exemples. El que cal és fer les coses d’una altra manera, perquè així transmets la idea que amb la república les coses es faran molt millor.
Un dels reptes que té l’ANC és renovar la seva cúpula a l’abril. Es presentarà a la reelecció?
La presidència de l’Assemblea fa de portaveu del que decideixin els seus associats i el secretariat. I jo m’he de sentir còmoda amb els plantejaments que s’han d’aprovar en l’assemblea general. Per tant, no em plantejaré la decisió fins que no s’aprovi el full de ruta. No necessàriament hi he d’estar d’acord al cent per cent, però sí en allò essencial.
Doncs li ho preguntaré al revés: amb el document sense esmenar del full de ruta, s’hi sent còmoda?
No al cent per cent, però en general sí que em sento còmoda amb la proposta que fa el secretariat, perquè, d’entrada, continua defensant la via unilateral per assolir la independència, i aquesta idea que ens hi hem de preparar amb campanyes de la lluita no violenta com la d’Eines de País. Ara, però, caldrà veure com es resol el debat de les esmenes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.