“Anirem enrere si no assumim que el viable és més autogovern”

A la meva edat no ha estat un gran canvi. De confinat, ja ho estava una mica. Veia poca gent, i ara cap, per força. Però sempre estic disposat a parlar amb tothom que ho considera útil. Estic allunyat de la primera línia, però disposat al que sigui per ajudar, ni que sigui mínimament, a resoldre el carreró sense sortida de la situació política a Catalunya.

Fins on arriba la vista és impossible. No tindrà la majoria abassegadora necessària per evitar una escissió traumàtica de la societat; té una correlació totalment desfavorable a l’Estat, i un entorn geopolític hostil a Europa i al món. D’ací a molts anys, no sabem què passarà, però com deia Keynes, “a llarg termini tots serem morts”. Entretant hem de deixar a les futures generacions un país no escindit, amb el màxim autogovern, la màxima llibertat, la màxima excel·lència. Si no ens posem al cap que l’objectiu viable del país ha de ser guanyar més autogovern, seguirem anant enrere. Això el PNB ho té clar. Ara a Catalunya els titllarien de “traïdors”. El resultat és que nosaltres retrocedim i que ells avancen.

Ara ja no es promet en un any i mig, però la gesticulació maximalista segueix, a tot drap. El president Torra ha proposat suspendre el pagament d’impostos i establir la renda bàsica universal. És a dir, el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.

Vaig distingir des del primer moment dos “processos”. El de tanta gent al carrer, indignada per l’agressió contra l’autogovern, era emocionant. El dels partits ha estat d’una imprevisió i d’un aventurisme de conseqüències desastroses. A Catalunya, l’esport nacional és la caça del “traïdor”. És completament irracional i absolutament autodestructiu. Però a alguns els ha anat de primera. Han superat com si res els tràngols de la confessió del senyor Pujol, del cas Palau i del cas 3%. Una fugida endavant d’immensa utilitat. Però li prego parlar d’altres qüestions perquè no vull continuar donant voltes a un afer que no té sortida en clau d’independència.

La ràpida llibertat dels presos, la renúncia a les polítiques de crispació, i amplis acords polítics i socioeconòmics de recuperació. Després de les eleccions, desitjaria una àmplia majoria a la Generalitat que girés el full del “procés”, superés l’enfrontament caïnita de blocs, reforcés l’autogovern i emprengués la reconstrucció.

Resulta que el “nostre” govern i els “nostres” experts ho estan fent tot bé, i el govern i els experts dels “altres” ho estan fent tot malament. Ho veiem a Catalunya, a Espanya i en general. Quina casualitat! Quina coincidència meravellosa!

La pandèmia és com un mirall. Hem vist els més admirables exemples de generositat i altruisme, i els més execrables d’instrumentalització política. El premi va, sense discussió, a la fotografia de la senyora Díaz Ayuso disfressada de mater dolorosa i amb mirada d’anyell. Ací entrem en el terreny de la pornopolítica. Aquesta senyora tenia difícil competir amb les seves predecessores, Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, però se n’ha sortit amb matrícula d’honor. La distinció bàsica és entre els que s’han dedicat a pencar i els que s’han dedicat a passar les culpes als altres. Trump ha parlat repetidament del “virus xinès“ i el seu entorn a la Casa Blanca difon l’expressió “Kung Flu”, a veure si cola.

Necessitem més federalisme europeu. Ningú se’n pot sortir sol. El campi qui pugui seria catastròfic, un terreny propici per a la contraofensiva de les dretes, que combinaran una desregulació encara més radical i més contaminant en nom de la urgència de fer remuntar l’economia amb noves formes de control social i d’autoritarisme polític en nom de la inseguretat, de la por i de l’odi. Estem esperant la proposta que la Comissió havia de presentar el dia 6. No és casual que es retardi: hi ha una forta discussió. Tampoc no és casual que hi hagi una campanya molt hostil, en la premsa i als passadissos, contra Ursula von der Leyen. Diuen que no té la talla, que no és un Jacques Delors, però en realitat el que no volen és una Comissió forta, ni un Parlament fort.