POLÍTICA

La Covid-19 ha can­viat mane­res de fer en el dia a dia polític, can­vis que han arri­bat per que­dar-se, cre­uen els experts con­sul­tats. D’entrada, en la comu­ni­cació política. “Ens estem posant les piles en la tec­no­lo­gia: el que s’ha fet en pocs mesos no s’havia fet en deu anys, amb lives i apli­ca­ci­ons com Zoom, Skype, Face­book i What­sapp”, cons­tata el politòleg Arnau Sanz, que té una agència de màrque­ting que tre­ba­lla per a diver­sos depar­ta­ments, ajun­ta­ments i dipu­ta­ci­ons. En efecte, ara veiem com­pa­rei­xen­ces de premsa cons­tants per expli­car nove­tats i peri­o­dis­tes pre­gun­tant des de casa per vide­con­ferència. “El for­mat agrada a totes dues parts, perquè com­porta menys feina a la ins­ti­tució i als peri­o­dis­tes no els cal des­plaçar-se”, raona, tot i que admet que s’ha d’aca­bar de polir, perquè gri­nyola en aspec­tes com qui i quan­tes pre­gun­tes es fan.

“Tot s’enfoca ja als canals digi­tals, en detri­ment dels tra­di­ci­o­nals, perquè són eines potents per poder seg­men­tar”, refle­xi­ona. Això sí, més que els mit­jans són les xar­xes soci­als –que hau­ran de tenir una impli­cació crei­xent per com­ba­tre les fake news– les que actuen com a prin­ci­pals enllaços, per la qual cosa els càrrecs i asses­sors direc­tes hi hau­ran de tenir més conei­xe­ments, i pre­pa­rar pro­to­cols i estratègies comu­ni­ca­ti­ves noves. De fet, n’hi ha que ja s’han fet ins­tal·lar càmera fixa al des­patx. Fins i tot s’han creat moda­li­tats perquè els ciu­ta­dans puguin pre­gun­tar als polítics sense inter­me­di­a­ris, fet que segons ell prova que “s’està per­dent la por” i que té futur sobre­tot en el món local. En aquest marc, creu, la gent tindrà més capa­ci­tat per “gene­rar debats i agen­des polítiques”, i els peri­o­dis­tes, que veu­ran deva­luat el rol de pont amb els diri­gents, s’hau­ran de cen­trar en fei­nes més d’inves­ti­gació, con­tex­tu­a­lit­zació i anàlisi de la infor­mació.

La mateixa tec­no­lo­gia ha permès que el Par­la­ment no s’aturi durant el con­fi­na­ment. “En una situ­ació d’emergència total, i sense haver-hi un pla pre­de­ter­mi­nat, s’ha pogut man­te­nir l’acti­vi­tat i fer totes les com­pa­rei­xen­ces rela­ci­o­na­des amb la gestió de la crisi”, des­ta­quen fonts inter­nes. També el govern ha pogut fer reu­ni­ons telemàtiques. La jurista Dolors Feliu cons­tata que en tots dos casos s’han apro­fi­tat “esclet­xes” a l’orde­na­ment i la juris­prudència del TC, que va en sen­tit con­trari i creu que en molts aspec­tes ara que­darà superada. I és que, més enllà que a Cata­lu­nya el debat hagi estat viu per l’existència de pre­sos polítics i exi­li­ats que eren dipu­tats, el cert és que “ningú s’ho havia plan­te­jat de manera glo­bal en cap altre par­la­ment”, ni tan sols l’euro­peu. “Ja es veia que era una porta al camp, els nous temps por­ten a explo­rar noves for­mes de comu­ni­cació”, tanca Feliu, con­vençuda que el debat anirà a més. Això sí, una altra cosa serà tro­bar l’equi­li­bri, perquè, com cons­ta­ten a la cam­bra, sense presència física l’acti­vi­tat política s’empo­breix perquè s’exposa a errors de con­nexió, i a més el debat i la rèplica per­den agi­li­tat. “Es perd la vivesa del par­la­men­ta­risme”, avi­sen.