Una llei que va destapar la caixa dels trons territorial

El debat previ a la llei de vegueries va destapar la caixa dels trons arreu del país, ja que va obrir nombrosos conflictes sobre la definició dels límits territorials, quines n’havien de ser les capitals o fins i tot el nom. El focus que més es va dilatar va ser el de la vegueria del Penedès, que no va ser recollida en la llei inicial davant la protesta, donant l’esquena al Parlament el dia que es va aprovar, de la Plataforma per la Vegueria Pròpia, nascuda després d’un manifest de l’Institut d’Estudis Penedesencs, que es remunta a l’estiu del 2004. Donada la unanimitat al territori, i després d’anys de lluita a les institucions i al carrer, el Penedès històric va ser reconegut primer com a àmbit de planificació i, el febrer del 2017, la vegueria va ser incorporada a la llei congelada del 2010, partint, això sí, l’Anoia, ja que el nord va restar a la Catalunya Central. La plataforma encara reivindica avui que el govern hi creï les mateixes delegacions que a les altres vegueries.

No va ser, ni de lluny, l’únic front obert. El 2003 s’havia creat també una Plataforma per la Vegueria de l’Alt Ter, per a Osona, el Ripollès i potser la Garrotxa, una reivindicació que va tenir cert predicament després que Josep Maria Vila d’Abadal guanyés les eleccions del 2007 a Vic, si bé la tebior amb què van rebre la proposta els veïns implicats va fer que es diluís. En certa manera, l’intent també era una via per evitar el debat per la capitalitat de la Catalunya Central, que va ser viu. I no només entre Manresa i Vic, ja que també Igualada i fins i tot Solsona van demanar que el govern hi situés alguna delegació territorial. Tot i que l’avantprojecte situava la capital a Manresa, davant les queixes a Vic (i en altres punts del país) l’al·lusió a la capitalitat es va excloure del text final, que evita dir quines han de ser les seus dels consells de vegueria, ja que ja es decidirà quan es creïn. Tot i que en menor intensitat, un cas similar va passar a les Terres de l’Ebre entre Tortosa i Amposta, on també van demanar la cocapitalitat.

En altres llocs també es van exclamar: a la Cerdanya, partida en dues províncies, no veien clara ni la unificació dins l’Alt Pirineu –que tampoc els atorgava la capitalitat, reservada per a la Seu d’Urgell i moltes delegacions fins i tot a Tremp– ni l’opció de continuar a Girona o entrar a la Catalunya Central, i van reclamar sense èxit un règim especial. A banda d’això, el llavors alcalde de Lleida, Àngel Ros, molt crític amb la reforma, va exigir, i va aconseguir, que la seva vegueria es digués de Lleida i no Terres de Ponent, com es planejava d’inici.

És clar que si un conflicte va reflotar amb certa virulència va ser el secular entre Tarragona i Reus. Al Baix Camp van plantejar la cocapitalitat de la vegueria, i la ciutat rival, on fins i tot es va formar una plataforma, Mou-te, va contraatacar reivindicant la capitalitat única i que el nom no al·ludís al Camp. De fet, alguns van aprofitar fins i tot per reclamar el nom de l’aeroport de Reus. A final de desembre del 2009, en pocs dies, hi va haver actes enfrontats, força multitudinaris, i els respectius alcaldes, socialistes tots dos –Josep Fèlix Ballesteros i Lluís Miquel Pérez– toparien en declaracions pujades de to. La solució de Montilla va ser salomònica: quan se’n separés l’Ebre, restaria la vegueria del Camp de Tarragona amb capital única.