PDeCAT, l’instrument per centrar el país

Aquests dies el president Puigdemont i altres associats han deixat el PDeCAT per crear un nou partit. Uns altres, molts, no han seguit aquest camí. D’entrada, ens hem de preguntar si convé dissoldre el PDeCAT per crear un partit que pretén acollir tots els independentistes. La teoria és bona, però cap partit independentista s’ha dissolt en el nou partit de Puigdemont, deixant la seva ideologia per després de la independència.

Tot i així, val la pena fer aquest nou partit més ampli incorporant col·lectius d’esquerres com els que representen Jordi Sànchez i Toni Morral?

És bo ampliar el ventall ideològic, però hi ha límits. En els darrers anys hem constatat les diferències dins de JxCat. Al PDeCAT no ens han agradat les polítiques permissives amb els ocupes, les pujades d’impostos, el poc suport a l’harmonització entre escola pública i la concertada, la pretensió de “papers per a tothom”, etc.

Penso que la dissolució del PDeCAT dins d’un nou partit sota les directrius de gent de l’esquerra, com el nou secretari general, Jordi Sànchez, suposaria, a curt termini, importants tensions internes. Les seves declaracions van ser molt clares dient que no vol saber res de l’herència de Convergència. En els molts anys de govern convergent es van fer coses bé i malament. Però és cert que totes les estructures de país que tenim, TV3 i Catalunya Ràdio, el model sanitari, l’escola catalana i la immersió lingüística, els Mossos d’Esquadra, etc., van ser assolides per governs convergents.

Estem orgullosos d’on venim, assumint encerts i errors, i ens és molt difícil dissoldre’ns en un partit en què el seu secretari general no vol saber res de nosaltres. Tan estrany és això?

A això s’hi sumen les discrepàncies en les pujades de to, la simplificació dels missatges i la radicalitat en les formes, que no van amb el nostre ADN i difícilment afavoreixen els acords. Mai deixarem d’asseure’ns a negociar amb Madrid o amb qui sigui.

Per acabar, afegiré que l’important no són els partits sinó l’espai que defensen. I el nostre encara és ben viu.

Un espai central, que creu en la llibertat del nostre país i en la lluita per aconseguir-la, però que això ha d’anar acompanyat de bon govern i bona gestió, que creu en l’ordre, en un model tributari just i progressiu, i que no permeti que se saltin impunement les normes (defraudadors fiscals, ocupes...).

Un espai que vol que es reguli la immigració però que no n’atregui més de la necessària.

Un espai que vol que es legisli perquè hi hagi oferta d’habitatge però sense perjudicar propietaris de segones residències que les han comprat amb els seus estalvis per jubilar-s’hi, deixar-les als fills o fer-ne el que vulguin.

Un espai que vol que es defensi l’escola pública i també la concertada, que garanteix la sostenibilitat del sistema i la llibertat d’elecció.

Un espai que creu en la valoració de l’esforç i no en els subsidis purs a canvi de res... desincentivant una part de la població de buscar feina. I aquest espai creu que s’ha de tornar a fer una política que busqui la cohesió social i la reactivació del país... que s’ha de centrar el país en tots els aspectes. I per defensar aquest espai va néixer el Partit Demòcrata (PDeCAT), i amb ell seguim i seguirem lluitant per la plenitud nacional i la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, però defensant el model de país en què creiem, defensant la nostra gent i la nostra economia. Com ho hem fet sempre.