On éreu l’1-O? Què en penseu?
Vint persones ens expliquen on eren l’1-O de fa tres anys i què en pensen ara
Una vintena de personalitats –deu dones i deu homes– de mons tan diferents com ara la política, la cultura, la medicina, l’economia, l’esport, la universitat o la vida sindical, ens expliquen com van viure fa tres anys el referèndum de l’1 d’octubre, una data que ha passat a formar part de la història de Catalunya: on eren aquell diumenge i què van fer, quin record en tenen, què van pensar en aquell moment i què en pensen ara després de tot el que s’ha viscut posteriorment.
Si és veritat que el que queda gravat per sempre més a la memòria és allò que s’ha viscut amb el cor, ben segur que els fets de l’1-O acompanyaran tota la vida els més de dos milions de persones que van poder exercir el seu dret a vot, tant a favor com en contra de la independència, els que van participar activament i des de la clandestinitat en l’organització del referèndum i els que van ser víctimes de la violència policial indiscriminada a dins i a fora dels col·legis. I també, per mil raons, restarà en el record dels uniformats que la van practicar, dels polítics que la van ordenar i de l’aparell judicial que ha tingut un paper clau en la repressió.
“No m’esperava aquella resposta tan salvatge”
El cantant d’Els Pets viu a St. Albans, al nord de Londres, des d’on va seguir atentament l’1-O: “Estàvem molt pendents, perquè era una situació única, engrescadora i molt somiada”, recorda. Aquell va ser “un dia de sensacions contraposades”, seguit per les xarxes, la ràdio, la tele i el telèfon: “Hi vaig veure tota la il·lusió i l’esforç de la gent, i després com la realitat va superar els pitjors vaticinis: no m’esperava aquella resposta tan salvatge. Em van arribar imatges de com li obrien el cap a Xavi Pié, un saxofonista tarragoní que havia tocat amb nosaltres.” Ara es mostra esperançat però amb reserves: “La independència és una carrera de fons, difícil però no impossible. La voluntat d’un poble acaba tenint el seu pes, i aquí el paper de la gent ha estat impecable. El dels polítics, no tant.”
“No va ser una mobilització sinó un referèndum”
Va passar la nit a l’escola Ramon Llull de Barcelona. Al matí es va oferir voluntària per ser presidenta de mesa. A quarts de nou la Policía Nacional començava a carregar. Com que es van endur les urnes i van tancar l’escola, va acabar votant a la conselleria d’Ensenyament. Aquell dia va declarar a una ràdio francesa: “Avui tenim una victòria moral i falta per veure si la transformem en victòria política”. “Encara no hem sabut ser fidels al mandat que emanava del que vam fer col·lectivament”, lamenta, perquè creu que fer un referèndum sota repressió judicial i policial era una oportunitat que no es va saber utilitzar: “No dic que hauríem aconseguit la independència, però si teníem una oportunitat, era en aquell moment. El repte és culminar-ho. Per mi, l’1-O no va ser una mobilització sinó un referèndum.”
“Aquell dia es va recollir el fruit de deu anys de feina”
El periodista basc Martxelo Otamendi va encetar un dels dies professionalment més “interessants, bonics i motivadors” de la seva vida cobrint per al diari que dirigeix, Berria, el trasllat de cinc urnes des d’un pis de Barcelona fins a l’Escola d’Idiomes de Drassanes. “Ho vam fer dins d’un Uber; el taxista va tenir un ensurt de mort quan el van identificar els Mossos perquè es pensava que l’estaven acusant de portar droga o ves a saber què”, recorda enjogassat. Assegura que l’1 d’octubre va ser “el dia que es recollia el fruit de deu anys de feina” i viu amb “decepció” l’actual divisió dels partits polítics. “Madrid estava molt preocupada pensant que Catalunya se n’anava i ara està reconfortada, cosa que indirectament vol dir que l’independentisme ho està fent malament.”
“Córrer riscos per permetre votar és un orgull”
Carles Mundó, conseller de Justícia fins que amb el 155 el van destituir, recorda amb molta emoció el moment que va anar a votar. “Vaig fer-ho al meu poble, a Gurb, on hi havia més de 500 veïns que van voler que tingués l’honor de dipositar el primer vot.” Després ja se’n va anar cap al Palau de la Generalitat, on es va estar fins ben entrada la nit “fent seguiment i gestions i preparant escenaris de futur”. Va pagar amb presó, multa i inhabilitació la gesta, però sosté que va valer la pena: “Córrer riscos per fer possible que la gent pugui votar, lluny de ser un delicte, és un veritable orgull.” Opina que l’1 d’octubre és “l’element que més ha servit per internacionalitzar la causa catalana”, i assegura que “tot i que Catalunya no sigui avui una República, estem més a prop de la independència que fa uns anys”.
“Ens cal sobretot una estratègia col·lectiva”
šL’1-O, Miquel Buch era alcalde de Premià de Mar i president de l’ACM. Va estar al peu del canó, ajudant en l’organització. “Va ser el dia de la meva vida que vaig parlar amb més alcaldes i alcaldesses.” El record és “de patiment, però sobretot d’il·lusió”: “Il·lusió i confiança en l’aliança forjada entre el govern, els ajuntaments i la gent.” “Vam sentir esperança”, conclou. “L’1-O ens ha de fer veure que a Catalunya, si ho volem, i sobretot si sabem treballar col·lectivament amb objectius comuns, som capaços d’afrontar qualsevol repte que ens proposem, per enorme que sigui”, sosté. I hi afegeix, parlant de futur immediat: “Precisament l’1 d’octubre del 2017 ens va ensenyar que a una societat civil compromesa li calen unes institucions fortes i sobretot una estratègia col·lectiva.”
“Cada dia tinc més raons per ser independentista”
La metgessa i exconsellera de Salut Marina Geli indica que l’1-O va fer les funcions de presidenta en una mesa electoral a Sant Gregori (Gironès), el seu poble natal. Recorda que va viure aquella jornada amb una barreja d’emoció, perquè el referèndum s’estava fent realitat, i neguit, per les dificultats i la tensió amb què es va desenvolupar. “La sensació, però, era que sí, que finalment ho havíem pogut fer i pensant que amb allò s’obria una porta al reconeixement nacional”, explica. I es declara més independentista ara, tres anys després d’aquella data. “Cada dia tinc més raons per ser-ne”, afirma. La repressió incessant de l’Estat i el convenciment que amb la independència es disposaria de més recursos també per fer front a la Covid-19 en són algunes de les raons.
“Quan lluites contra ineptes, no saps com actuar”
Sílvia Simon, professora i investigadora de la Universitat de Girona (UdG), recorda perfectament què feia aquell dia: “Era voluntària a l’Escola Puig d’Arques. Em responsabilitzava de garantir que les dades de la votació arribessin.” L’1 d’octubre els sentiments de Simon eren molt clars: “Sabia que havia arribat l’hora i que es començaria a escriure la història de nou.” Això passava el 2017. Ara la sensació és molt diferent, amb tot el que s’ha viscut com a poble. Una sensació d’impotència. Si abans ho podia expressar de manera clara, nítida i ràpida, ara li costa trobar les paraules: “Després d’unes sentències per una pancarta, un nas de pallasso i un missatge de WhatsApp, veus que quan lluites contra ineptes no saps com actuar i no tens eines per guanyar.”
“Tres anys més tard, l’1-O segueix latent”
La pallassa Montse Trias, que fa de pal de paller del Circ Cric amb el seu company Tortell Poltrona, recorda l’1-O “amb molta excitació”. Entenent les dificultats, tot el poble ho va tirar endavant: “Els joves ens protegien i els més grans van anar a votar en cadira de rodes.” En comunitat, així ho van viure a Sant Esteve de Palautordera: “Tots volíem expressar el nostre desig.” Era una veritable sensació de comunitat, insisteix. Res no ha canviat: “Tres anys més tard, aquell esperit de l’1-O segueix latent.” Admet que la Covid és una preocupació afegida, però “cada cop tenim més raons per demanar el nostre dret a votar”. I recorda el cas del pregó de la Mercè, a càrrec de Tortell Poltrona: dos van protestar i van potinejar-ho tot. “És com en una festa major en què només un veí a qui no li agradi la música, pot enviar-la a passeig”, es lamenta.
“Mai m’hauria imaginat tanta desproporció”
Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya, recorda que el seu sindicat no donava suport al referèndum perquè considerava que no tenia les garanties necessàries per ser reconegut internacionalment. “Sabíem que això podia tenir conseqüències, però mai ens hauríem imaginat que fossin tan desproporcionades”, assegura. Després de visitar nombrosos col·legis electorals per així poder denunciar la violència policial, va convocar d’urgència la cúpula de CCOO i més tard va participar en la reunió de la Taula per la Democràcia. “Allà vam decidir fer l’aturada de país del 3 d’octubre”, recorda. “L’1 d’octubre –sosté– era una crida clara perquè la política agafés el testimoni, i malauradament no s’ha traduït en una acció ni a Catalunya ni a Espanya.”
“Els partits no han sabut estar a l’altura”
L’empresari que dos anys després de l’1 d’octubre va sacsejar el món econòmic guanyant les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona amb una candidatura independentista, va formar part d’una de les taules electorals del seu poble, Bigues i Riells. Al final del dia, el sentiment que tenia Joan Canadell era “agredolç” per culpa de la “brutalitat” exercida per l’Estat, però prefereix quedar-se amb la part positiva: “Va ser una victòria absoluta, la millor que hem tingut en molts anys.” Ho continua pensant –“el pòsit encara hi és”– però lamenta que els partits polítics no han sabut estar a l’altura. “El 30 de gener vam fer un pas enrere i vam començar a perdre la batalla, hem de recuperar l’esperit de l’1 d’octubre, i espero que en les properes eleccions es pugui fer un pas endavant”, confia.
“Tornava a passar el mateix que el 9-N i en gros”
L’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau va votar al seu poble, Ribes de Freser. Estava molt il·lusionada, però també preocupada per les possibles represàlies, ja que ella les havia patit en primera persona: va ser condemnada per desobediència per la consulta del 9-N. “L’Estat va viure allò com una humiliació i ara tornava a passar però en gros, així que sabia que alguna cosa passaria, tot i que no m’esperava la dimensió de la resposta”, admet. De tota manera, sosté que aquell dia “vam fer història perquè es va demostrar la força de la gent, i això és el que tres anys després es manté més viu, encara que de manera latent”. De cara al futur, pensa que l’estratègia de “portar als tribunals d’Europa la realitat judicial espanyola” és bona i que cal continuar treballant per l’amnistia.
“L’1-O no és un sol dia, és un punt de referència”
Per a Pere Vilà Barceló, l’1 d’octubre no és un sol dia. És un punt de referència. Aquell dia era al col·legi Verd de Girona. Té més imatges a la retina que a la petita càmera que portava. No sap el nom de la gent que tenia al costat i veia caure colpejada. Es va posar el mòbil a la butxaca, encara gravant. Aquella imatge en negre, amb veus cridant que allà hi havia nens i gent gran, són de les més dures que té. Mai s’havia entregat tant a la defensa de la llibertat. Deu dies després començava un documental que l’ha portat a viure moments únics. No creu en el present polític. Però creu en el concepte de l’1-O. La capacitat de desbordar un estat demofòbic. “L’1-O descansa en espera que el monstre devorador de la nostra cultura torni amb violència. Serà amb l’espontaneïtat ciutadana de l’1-O que aconseguirem el que aquell dia es pretenia.”
“La determinació encara hi és tota, estem a punt”
A l’escriptora, que llavors era regidora d’ERC a Girona, li venen al cap molts records: “No oblidaré mai l’arribada de les urnes al Pavelló de Palau, com per art de màgia; el moment que va votar un amic meu, molt malalt; els bombers posant ordre i donant confiança, i l’espera tensa durant hores que arribés la Guàrdia Civil i la Policía Nacional a pegar-nos com estaven fent en altres col·legis. «Ja venen –deien–. Ara, ara sí, són aquí!» Ens estremíem. Però com passa a El desert dels tàrtars, no van arribar mai.” I ara, després de tres anys, diu: “Sento una gran desil·lusió, el dol d’aquells dies de glòria. Veig els partits desorientats; les entitats, sense empenta –aquell tsunami engrescador, on és?–; la gent, cansada, tot i que la determinació encara hi és tota. Esperem. Encara estem a punt.”
“Aquell dia es va produir una gran victòria”
Amb l’objectiu de col·laborar i contribuir a preservar l’espai de vot, Salvador Cardús ja estava a les quatre de la matinada en una escola de Terrassa. “D’entrada tot era bonic”, explica, i recorda moments emotius, com quan s’aplaudia la gent gran que votava o el clima d’eufòria que hi havia malgrat la tensió. “Aquell dia pensava que s’havia produït una gran victòria i això penso que continua així, tot i que després hagin volgut desmerèixer-ho.” Aquí és on esmenta el triomf “relatiu” de la repressió no només per l’estat d’excepció, del 155, sinó també perquè “va introduir la por en molta gent”. L’Estat espanyol va guanyar el relat: “Hem acabat pensant que els unilaterals érem nosaltres, quan va ser l’Estat”, diu, i conclou que era inimaginable que el que ha vingut després fos “tan bèstia”.
“Aquell dia vam posar Catalunya al mapa del món”
Coral Vila, que ha representat la selecció espanyola en múltiples ocasions, va ser una voluntària més a Celrà en l’organització del referèndum. “A l’entrada del poble vigilava les furgones de la policia que no anessin cap a l’escola i avisava amb el mòbil l’alcalde.” Per ella l’1 d’octubre va ser un punt d’inflexió per al moviment independentista malgrat les decepcions posteriors. “Internacionalment ens va posar al mapa. Ens vam fer veure. Fa poc uns companys van anar al Nepal i allà encara se’n recordaven de la fita.” Sobre l’herència, com molta altra gent, admet que hi ha certa decepció i cansament en el moviment independentista. “Potser això del seny ens està perdent, de vegades penso que només amb la força es poden assolir objectius polítics.”
“Vam votar que volíem la República catalana”
D’aquell dia, recorda com tot Santa Coloma de Farners era davant dels locals de votar quan al campanar van tocar les hores: “Sis batallades.” Com a membre de l’ANC sabia que calia traspassar el pont, sense mirar al fons. “A l’altra banda, hi havia un llumet. Ens la jugàvem, ho sabíem. Ens miràvem emocionats quan ens van dir que hi havia les urnes.” Relaciona aquells moments amb la pluja de fulles daurades dels til·lers, amb el ventet al rostre cap a mitja tarda. Sabien que a Aiguaviva la policia espanyola havia atacat els votants i a Riudarenes, més policia. Com amb els terços d’en Molas, en la guerra dels Segadors, van tancar les urnes: “Sé que aquella votació, guanyada amb unes dades insuperables, va ser un veritable referèndum. Vam votar que volíem la República catalana!”
“No em passava pel cap que pogués passar res”
Gemma Humet, amb un fill, aleshores, de pocs mesos, va anar de Centelles fins a Terrassa en cotxe a votar. “A la ràdio ja sentia que hi havia càrregues policials, eren moments d’incertesa i confusió”, recorda. “No em passava pel cap, però, que pogués passar res del que va acabar passant. Al capdavall, vaig anar a votar amb la meva mare i el meu fill.” Tres anys després, i amb un nou disc previst per aquest mes que inclou una cançó sobre les mobilitzacions de l’any passat contra la sentència de l’1-O, Humet mostra “l’orgull” d’haver format part d’un “acte d’empoderament tan bèstia com aquell”, però lamenta que amb l’1-O comencés també per part de l’Estat una vulneració constant de drets fonamentals. “Hi ha hagut un retrocés molt important, és impressionant.”
“No busquen conèixer la veritat, sinó el càstig”
Vicenç Altaió recorda així la il·lusió i els neguits previs a l’1-O: “Fou una nit eixordadora vigilats sota l’ull del monarca en forma d’hèlixs en creu i amenaçats per un Estat representat per un vaixell imperial carregat d’ous de pus. I tanmateix, d’imprevist i amb intel·ligència col·lectiva, arribaren les urnes i les paperetes de vot. Quanta joia!” Fins que l’Estat, “reaccionari i tancat”, va respondre amb “una violència cruel, impensable, d’animal acorralat per la democràcia”. El preludi del que havia de venir. “La justícia espanyola no busca conèixer la veritat, sinó el càstig”, rebla. Què cal fer per sobreposar-se a tanta impotència? “Només reactivant l’esperit crític d’una revolta feliç, un programa compartit de base social i cultural avançada i una unitat horitzontal, podem avançar.”
“Espanya no entén res. Només crea odi contra nosaltres”
Marc Crosas ha fet fortuna a Mèxic. L’1 d’octubre era a Miami fent de comentarista per a una televisió i “seguint tot el que passava a Catalunya per internet, per TV3, amb molta impotència”. Independentista de soca-rel, creu que “Espanya no ha entès res. Des que van tombar l’Estatut han anat creant més odi contra nosaltres. Això ens ajuda. Quan era petit, la màxima expressió independentista era anar amb l’estelada al camp quan jugava la selecció. La situació ha canviat per com ens tracta Madrid. I així segueixen, ja es veu el que han fet amb el president Torra. La classe política s’ha de posar d’acord per fer el que hem de fer. Que aquesta inhabilitació serveixi per tornar a allò que va representar l’1 d’octubre i que un dia puguem fer un referèndum oficial amb el suport d’Europa”.
“Sobretot em va sorprendre la força del poble”
Els actors Meritxell Yanes i David Planas viuen a Celrà i són pares d’uns nens que llavors tenien tres anys. “Tots vam anar al col·legi electoral per protegir-lo i vam programar-hi activitats culturals, com ara una actuació d’Els Trambòtics, el grup de música familiar d’en David i en Carles Cors, que va ser l’única cosa que es va fer, perquè ens van dir que la policia estava a punt d’arribar i vam amagar la mainada a la biblioteca. Vaig tenir la sensació que érem com formigues superorganitzades, i no érem allà per defensar cap idea política, només el dret a votar. Sobretot em va sorprendre la força que té el poble.” Ara Yanes se sent “molt decebuda amb els polítics, perquè la majoria no han estat a l’altura i han posat els interessos partidistes al davant del que aquell dia va defensar la gent”.
