Política

ALEIX SOLERNOU

PERIODISTA I AUTOR DEL LLIBRE ’LA REVOLTA DEL POBLE’

“És la meva victòria a la Guàrdia Civil”

“El llibre va ser com una obsessió en veure la violència cap a la família i amics”

“Les ferides segueixen obertes, encara estan tendres i no han cicatritzat”

“Vull documentar més jornades de l’1-O de Catalunya”

LLETRA I IMATGE
El periodista Aleix Solernou també és una apassionat de la fotografia i el testimoni de l’1-O li va permetre ser finalista del premi Clic Fotoperiodisme Jove 2018 i els vídeos van aparèixer en mitjans internacionals. L’entrevista sencera, a Elpuntavui.cat.

Va estar un any recopilant testimonis i imatges per escriure La revolta del poble, un llibre que és una radiografia de l’acarnissament de la Guàrdia Civil al cor de Catalunya.

Mentre treballava l’1-O ja veia que faria el llibre?
Vaig cobrir les dues càrregues a l’escola Joncadella i a l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada pel Regió 7. Fer-lo va ser com una obsessió en veure la violència cap a la família i amics. Ho necessitava per cicatritzar i va ser una teràpia per tancar ferides. La meva petita victòria contra la Guàrdia Civil després de les càrregues, les mentides dels atestats i les persecucions judicials. Per això surten fotografies de les cares de la Guàrdia Civil. Tenia clar que havia de donar a conèixer el material. Primer vaig fer una exposició i després vaig veure que la gent m’explicava la seva història i vaig pensar a fer el llibre perquè la gent conegués les emocions que hi havia al Bages, zona de les més castigades. I vaig tenir l’incentiu dels informes falsos de la Guàrdia Civil i la persecució judicial a alcaldes amb delictes que no s’aguanten per enlloc. La intenció és que no s’oblidi el que va passar. Com més mentides, més realitat.
Alguna reacció policial?
No. Estava espantat perquè la repressió fa que et plantegis si publiques una foto o no. Vaig consultar-ho amb un advocat que m’ho va desaconsellar, però ho vaig fer perquè si no m’hauria penedit de l’autocensura per por. Així és com es comença esquerdant la repressió.
Quant de temps hi ha dedicat?
Gairebé un any. El volia coure a foc lent. Vaig parlar amb una setantena de persones.
Hi ha dedicat la mateixa importància a la imatge i a la lletra. Per què?
D’àlbums de fotografies sobre l’1-O n’hi ha molts i vam decidir combinar la força de la fotografia amb el text. A banda del testimoni i la veu de la gent, volia oferir imatges de gran qualitat de fotògrafs de la comarca i de particulars. Fa 50 anys, aquestes càrregues en petits pobles, ningú les hauria pogut documentar.
Hi ha algun col·lectiu que no surt al llibre?
M’hauria agradat parlar amb la Guàrdia Civil, amb el tinent o algú que veiés in situ les càrregues, que me les justifiquessin i em diguessin a la cara si la violència que van dir veure als atestats policials era real o no. Ha sigut impossible.
Deixa clar que no volien aturar el referèndum sinó fer por i pegar.
Totalment, a tots els col·legis hi havia manera d’entrar per endur-se’n les urnes sense fer càrregues. A Fonollosa la tenien i van seguir amb les càrregues.
Parla de seqüeles psicològiques.
Els blaus se’n van, però la violència psicològica continua. Un any i mig després la gent es trencava, es desfeia i es posava a plorar. Les ferides segueixen obertes, estan tendres i no han cicatritzat. Van envair comunitats petites i quan pegaven a un ho feien a tot un col·lectiu.
Veu la gent capaç de tornar-ho a fer?
Llavors no van comptar que hi aniria la policia de manera violenta, a petits municipis. I si ho tornarien a fer? Depèn. No pots enviar la gent a l’escorxador, a omplir els col·legis i alçar les mans i que rebin cops de porra. Ara no tornaran a alçar les mans i que els obrin el cap, però la gent tornaria als col·legis per votar.
Hi ha desencant amb els polítics?
La gent està decebuda, però forma part del context de la repressió. L’equip titular està a la presó i a l’exili i s’ha d’entendre que la repressió no s’atura. Abans es partia de la il·lusió i ara, amb una previsió de mesos, no hi veus res, però la gent es pot tornar a il·lusionar perquè qui és independentista i qui va estar als col·legis electorals l’1-O hi seguirà sent. La gent no oblidarà el que van viure, hi ha un camí de no retorn.
Algun testimoni que l’hagi colpit especialment?
Des d’un que deixa el cavall per anar a votar i de cop l’acaben emmanillant; el del Nemesio, un exmembre de la Policía Nacional que veu com amics seus i familiars són atonyinats; l’alcalde de Callús, en Joan Badia, que també és colpejat... No me’n quedaria un de sol, volia teixir un relat de país.
Narra també com en l’organització la gent tampoc estava disposada a seguir consignes.
Va ser molt interessant veure com hi havia un sottogoverno de partits i entitats a escala local. En el llibre Operació urnes s’explica a escala de país com van arribar, però volíem posar el focus a explicar com ho va viure el veí que les tenia fins a portar-les al col·legi. I sí, com dius, per això el llibre es diu La revolta del poble. Aquell dia es va desbordar qualsevol consigna i la gent va voler seguir votant encara que els demanessin que anessin a casa.
Algun altre projecte relacionat amb l’1-O?
Em ronda pel cap documentar altres jornades de l’1 d’octubre a Catalunya perquè ningú ho oblidi. La manera, encara no la sé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.