Comptant les hores de la semillibertat

Carretera que condueix cap a la presó de Puig de les Basses, a Figueres. Una inacabable filera de llaços grocs pintats al terra resisteixen el pas del temps. També les proclames reclamant la llibertat dels presos polítics. I la imatge de Dolors Bassa en diverses tanques. Hi són des del primer dia que hi va ingressar la consellera. Són quasi dos quarts de nou del vespre i l’esperem a l’entrada de la presó. És a aquesta hora quan hi ha de tornar a ingressar, després de la seva jornada laboral, de la qual pot gaudir gràcies al tercer grau. Avui, dimarts, però, és una nit diferent. Fa poques hores ha rebut la notícia que el jutge li manté aquesta semillibertat. Allò que d’entrada pot semblar fantàstic, en realitat és una galleda d’aigua freda. “És una bona notícia però no és una notícia per celebrar”, diu. Perquè ara la fiscalia té cinc dies hàbils per recórrer contra aquesta decisió al Suprem. Només que aquest recurs sigui admès a tràmit, fi automàtic del tercer grau, tant per a ella com per a Carme Forcadell. Això vol dir tornar a la presó indefinidament, fins que el Suprem es digni a resoldre el seu cas, ves a saber quan. “Aquesta nit serà complicada de passar?”, li pregunto. “He après a mentalitzar-me, sigui l’opció que sigui. Pitjor ho van passar els companys, que van entrar de seguida. No m’espero res. Estic preparada per tornar a entrar a la presó, si és el que acaba passant.” Ho diu amb convicció i sense tremolar-li la veu.

Arriben la Dolors i en Carlos. Són veïns de Vila-sacra, un municipi a tocar de Figueres. Són dos dels incondicionals que cada dimarts l’esperen a la presó per dir-li bona nit i fer-li arribar el seu escalf. Hi van des del primer dia que Bassa va ingressar a la presó. Des del primer! No hi tenen cap vincle personal ni familiar. I quan els preguntes per què ho fan, diuen alhora: “Perquè s’ho mereix.” Treuen importància al seu gest. “No costa gens venir-la a veure.” Tan simple i tan gran alhora.

La Dolors mira el rellotge. És hora de tornar a la presó. Ens acomiadem. Se li intueix un somriure rere la mascareta. La processó deu anar per dins. Passarà la nit en una cel·la a la zona d’ingressos. Des que té el tercer grau no trepitja el mòdul de dones per les mesures sanitàries de prevenció. A la cel·la, el mínim i imprescindible. Un petit llit, un televisor i un lavabo. Pràcticament no hi té ni un efecte personal. No vol que allò sigui casa seva, sinó Torroella. Diu que les nits no se li fan pesades. “Quan entro penso que al cap de poques hores ja podré tornar a sortir”, diu. Aquesta de ben segur que serà diferent.

Passades aquelles poques hores, la tornem a esperar davant la mateixa porta, però ara per fer el camí invers. Surt de la presó entonant un “bon dia” encoratjador. I puja al seu cotxe. No la venen a buscar. Conduir és part del seu gaudi de llibertat. Abans d’arrencar, però, cada dia fa el mateix. Obrir el mòbil i consultar els missatges que li han enviat. Avui en rep molts de felicitació per la resolució del jutge que li manté el tercer grau –molta gent encara no és conscient de la segona part– i un que li fa especial il·lusió. Una companya presa li fa saber que ha aprovat l’examen de conduir. I és que Bassa li havia fet classes a l’autoescola del penitenciari.

Enfilem cap a Torroella de Montgrí. Són uns trenta minuts llargs de camí. Al matí, s’ha llevat a dos quarts de set. Una hora després hi ha el recompte. I abans de sortir de la presó sempre es pren un cafè amb els dos ordenances que estan de torn. Són els presos que tenen com a tasca portar l’esmorzar a les cel·les i fer la neteja de l’espai. En ocasions, un d’aquests ordenances és Joan Vila, el zelador d’Olot. “Aprens a separar el delicte de la persona. I la veritat, és molt agradable parlar amb ell”, afirma.

De camí cap a Torroella li truca la seva germana, Montse Bassa, des del Congrés, a pocs minuts de començar la sessió plenària. “Has dormit?”, li pregunta. “La veritat és que no gaire”, respon la Dolors. “Jo tampoc”, diu la Montse. Però són dones fortes. S’envien mútuament missatges reconfortants i pengen. No serà l’única vegada que es trucaran al llarg del dia. Arribem a casa de la mare. La rutina és anar-hi a dir-li bon dia i fer un cafè ràpid abans d’anar a treballar al despatx, que està situat a la Casa Pastors, al nucli antic. Hi va a peu. Són escassos deu minuts. Caminem tranquil·lament, i tot sovint topem amb la seva imatge en cartells i pancartes. “Al principi m’impactava. Ara ja m’hi he acostumat.” Algun veí la saluda, però en realitat passa molt desapercebuda. Perquè a Torroella no és la consellera, sinó la veïna de tota la vida. I així la tracten, amb total normalitat. No passa el mateix quan surt de la vila natal.

Bassa treballa per a una fundació sense ànim de lucre que gestiona dues residències, el patronat de la qual està format per gent del poble. Exerceix de tècnica i s’encarrega de fer gestions diàries. “Ara, estant a l’altre costat, m’adono de certes dificultats burocràtiques”, reconeix. Burocràcia que ella dirigia quan era consellera. En la fundació també ha engegat diversos projectes, com la remodelació del lloc web, el pla d’igualtat i la tramesa d’un informe setmanal a les famílies dels usuaris, ara que a causa de la Covid no hi poden haver visites. Mentre ens ho explica, rep trucades de feina i també del partit. Avui tampoc és un dia normal. La Guàrdia Civil ha engegat una nova operació contra l’independentisme, amb un munt de detencions i escorcolls. Entre això i la incertesa de la seva situació... I és inevitable que parlem de la situació política. De l’actual i de la de l’octubre de fa tres anys. “Ho tornarem a fer? I tant!, però diferent”, sosté. Perquè, al seu parer, és evident que no tot es va fer bé: “Però mai havíem arribat tan lluny.” L’objectiu el veu clar: “Arribarem a ser independents.” Afirma que no es penedeix de res i que la repressió no l’ha fet canviar. “Em sento més serena. La presó t’obliga a fer una introspecció personal. Ara em conec molt millor. Però no he canviat la manera de pensar ni les meves conviccions”, assegura. En canvi, sí que creu que la repressió ha fet molt de mal en aquesta legislatura i als líders polítics que l’han dirigit.

Tornem a la seva intimitat. A aquelles sensacions que va tenir en tastar per primer cop la semillibertat. El primer cap de setmana va ser el més especial. Es va conjurar a dormir moltes hores i a no seguir horaris estrictes. Però de dormir, poc. La superaven les ganes de sortir i d’aprofitar el dia. Cada cap de setmana s’ha organitzat per poder fer alguna d’aquelles coses que la presó li ha arrabassat. Per exemple, sortir en barca fins a les Medes i llançar-se al mar. “Aquell dia sí que vaig tenir la sensació de llibertat.” O aquella naturalitat perduda de decidir on vas i què fas, com anar al teatre. O de recuperar quotidianitats – “el que més s’enyora són les coses senzilles”– com menjar uns ous ferrats.

A dos quarts de dues plega de la feina. Però a mig matí anem a buscar uns croissants per esmorzar. Es repeteix l’escena. Normalitat i bons dies a tort i a dret. Els veïns la respecten, i li ho demostren amb cordialitat i sense atabalar-la. Per dinar havia deixat dit als de casa que avui tocava verdura i planxa. Però es troba que les amistats li han preparat un dinar sorpresa. Elles sí que saben que avui és un dia complicat. I a les cinc, de nou a la feina, fins a les set. Llavors serà el moment de presentar el seu llibre a la Blanquerna, a Madrid, via Zoom. La seva germana hi serà en persona. Anirà just per arribar a dos quarts de nou a la presó. De nou, una nit més. Des de l’estiu, aquesta era una agradable quotidianitat. Però des de dimarts, es compten les hores. I la incògnita és si aquest cap de setmana podrà estar amb la seva gent. Bassa compta les hores amb resignació. Sense perdre l’esperança. Però amb una gran dosi de realisme.