Política

Si ja és incomprensible per als humans, com vols que no ho sigui, el formiguer, per a les mateixes formigues? Anem-hi, doncs.

No hi ha res pur, i no se m'acut cap idea més radicalment política que intentar viure fora de la política, i és impossible. Tota política és un moviment moral. Com més malament va un sistema, més els seus representants s'esforçaran a fer-se veure com a excepcions, excepcions televisades. Quan el sistema va bé, t'alliçonen i et renyen. Quan va malament, es presenten com a excepcions i acaben fent el mateix. Seria ideal que els polítics callessin, però seria contradictori. Seria ideal que pel bé que representen evitessin alliçonar. Les prebendes del poder haurien de compensar-se amb una humilitat proporcional. La supèrbia és profundament indignant. En política és nitroglicerina. La política d'esquerres i la nacionalista hi tendeixen.

El sistema es defensa des de dintre. La grandesa de la política, de la democràcia, ens diuen pels altaveus. La grandesa de l'home sol, la grandesa del sou modest, és al silenci i als decibels baixos. És natural, la defensa contra els atacs de fora, que fan més mal com més merescuts són. Una idea, ara i aquí, ho mina tot: pot haver-hi una política honesta, vist el panorama? En quin moment el panorama prohibeix l'entrada als inspectors? On és el límit de la negociació? Qui sabés això tindria les claus de la societat. Sort que la política és humana i, per tant, inaprehensible.

Al cor del polític, definint-lo i posant-lo en solfa, hi ha la justícia; ja ho dic; la moral. Per això el polític rellisca fàcilment quan obre la boca, i fer-li obrir la boca és ajudar-lo a relliscar. Per això ha de dominar la retòrica. Pels seus judicis el coneixeu.

La República de Plató, que és un malson racionalista sobre l'estat, comença justament intentant definir la justícia. Se li dóna la raó a Sòcrates quan pregunta si la justícia és la virtut característica de l'home. Però al cap d'uns paràgrafs surt el cínic Trasimac, arrogant i desdenyós: «Sòcrates, què és tota aquesta xerrameca? Vols saber senzillament què és la justícia?» I unes pàgines més endavant li canta molt clar: «A cada estat, la justícia no és més que la conveniència de qui té l'autoritat a les seves mans i, per tant, del més fort.»

En això, la justícia de l'estat nostre és un model. Està bé viure en un subsistema polític com el català, pròxim, ple d'escletxes on posar l'ull i mirar de tant en tant. Que això li ve de la feblesa? Des de la meva feble condició, ja m'està bé la seva feblesa. Podem donar gràcies a tot el que l'estat tingui d'humà.

Tenir present Trasimac quan diu que la justícia és «la conveniència de qui té l'autoritat» no consola, però t'escuda quan t'acusen de participar de la conducta reprovable dels de dalt. Qui et renya també et vol convèncer que no hi ha res a fer. Mira't a tu mateix i ho veuràs, diu, amb gent com tu no hi ha millora possible. Però, a veure, qui havia de dur la iniciativa, aquí? Et retrauran que te'n defensis, com si haguessis de regalar a l'estat el dret a entrar-te a casa, aixecar-te els braços, revisar-te l'aixella, implicar-te en les seves guerres, fiscalitzar-te, multar-te i donar-te lliçons.

Últimament em desperto com si tornés de caça. Aquest article l'he escrit a partir d'un somni d'aquesta matinada. Uns gats gegants es passejaven per la ciutat, amb les potes als carrers i la panxa peluda escombrant les terrasses dels edificis.