anàlisi
Un nou futur per a Catalunya
i flexible en
una cotilla rígida”
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, com era de preveure, ha anat força malament. I ha anat malament des del principi, des del moment en què un tribunal, sigui de la naturalesa que sigui, es creu amb més autoritat moral i política que la decisió sobirana del poble de Catalunya expressada en referèndum sobre un text que ja el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles van aprovar per una àmplia majoria. Però és que si a més a més considerem les característiques d'aquest tribunal, amb membres amb el torn caducat i amb membres recusats, la legitimitat ja és aleshores molt baixa. Això, pel que fa a la sentència. Una sentència que haurem de valorar en tota la seva extensió quan en coneguem tots els fonaments i la lletra petita. En qualsevol cas, però, una sentència rebutjable.
No ens enganyem. Aquesta sentència suposa l'esgotament del pacte constituent del 1978. El Tribunal Constitucional ha posat, o imposat, límits estrictes al desenvolupament de l'autogovern de Catalunya. Ha convertit una Constitució oberta i flexible en una cotilla rígida i tancada. De fet aquesta sentència reflecteix un clima general a l'Estat, compartit per populars, socialistes i bona part de l'establishment, consistent en la voluntat de tancar el model autonòmic en el seu estat actual, que potser podria complaure diversos territoris, però no la nació catalana.
En els propers dies cal articular el rebuig a una sentència que políticament no podem acceptar. Si Catalunya som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i estar disposats a exercir com a nació. Això requereix una reacció clara i contundent del Parlament, serena però ferma. Requereix també una sortida al carrer del poble de Catalunya en forma de manifestació, perquè si un poble no és capaç de respectar-se ell mateix no pot esperar respecte dels altres. Estic segur que el poble de Catalunya sabrà fer respectar la seva dignitat. Els catalans han d'expressar el seu rebuig: ara al carrer, i a la tardor a les urnes, que és on es produiran els canvis que ens han de portar a construir un bon futur.
Tanmateix, ha arribat l'hora de Catalunya. D'una Catalunya forta i orgullosa, amb un govern fort i que sàpiga marcar-se objectius clars que duguin la nació més enllà d'aquest atzucac de desprestigi i desemparança. Els catalans ens hem d'acostumar a decidir el nostre futur, pacíficament i democràticament, començant pels temes sobre els quals disposem d'un més gran consens en la nostra societat, com per exemple administrar els nostres diners. Si d'aquesta sentència n'hem d'aprendre una lliçó, és que a partir d'ara no tindrem res que no ens guanyem, res que no siguem capaços d'assolir tots plegats, com a societat decidida i estructurada, amb un govern estable i capaç d'assumir els grans reptes que la nació reclama.
Catalunya no ho ha tingut mai fàcil. Però com més difícil ho hem tingut més capaços hem estat de tirar endavant, a partir del nostre esperit i el nostre sentit de la responsabilitat, de la nostra tenacitat i de la nostra voluntat de ser. Ara és l'hora de tornar a fer prevaldre tots aquests valors, tant a la manifestació del dissabte 10 de juliol, per expressar el nostre rebuig a una sentència injusta, com a partir dels dies que han de venir, treballant cadascú en la seva feina concreta per fer créixer el país, i col·lectivament, dotant la nació d'un govern fort i il·lusionat que comenci a construir un nou futur per a Catalunya.