El darrer Estatut

“Valga'ns el nostre Estatut / coix i guenyo i geperut / més petit que un esternut / d'una puça presumida / com que arriba de Madrid / no ens arriba pas a mida / Mare de Déu que esquifit”. Aquests versos parlen de la retallada de l'Estatut referendat pel poble català el... 1931! Fa 79 anys i són vigents. L'Estatut de Núria, retallat per les Corts republicanes, l'aprofitaren els presidents Macià i Companys per al procés de construcció nacional. Igual que l'Estatut de 1979, també escapçat a Madrid, i emprat per avançar pels presidents Pujol i Maragall. Com l'actual, desplegat pel president Montilla, triplement retallat: a la Moncloa amb contribució catalana, a les Corts espanyoles i pel Tribunal Constitucional. Mai, doncs, al llarg de la història, Espanya no ha acceptat la voluntat catalana. Tots els Estatuts han fet la mateixa fi, en monarquia i en república, manant les dretes o fent-ho les esquerres.

No té sentit, ara, entrar en el detall dels canvis. La qüestió de fons és una altra: no s'hauria d'haver modificat res. En un context democràtic no és imaginable que algú toqui allò que el poble ha votat. I és impensable que la modificació de la voluntat popular hagi estat feta per un organisme deslegitimat. No respectar l'instrument màxim de la democràcia, com és la votació lliure dels ciutadans a les urnes, és antidemocràtic. I qualsevol demòcrata català sap que el nostre poble constitueix la primera i fonamental de les legitimitats. Tot i que, de Pi i Margall a Maragall, les propostes federals sempre han sortit d'aquí, la sentència no ens accepta com a subjecte polític, com a interlocutor en la transformació de l'Estat. Precisament als elements més federalitzants de l'Estatut se'ls ha passat el ribot i s'ha signat el certificat de defunció del federalisme a Espanya. Una mica de federalisme, doncs, no és possible ni quan manen els federals.

El pacte entre Catalunya i l'Estat s'ha trencat i la involució duu a posicions preconstitucionals. L'obsessió per la “unitat indivisible de la nació espanyola” és un gest a la defensiva. Si en parlen tant és que no ho tenen tan lligat. Mentre reculen cap a les essències més uniformistes del nacionalisme espanyol, el debat a Catalunya ja no és entre centralisme i federalisme, sinó entre federalisme i independència. I mentre la proposta federal no té a Espanya un suport democràtic real, a Catalunya sí que l'hi té la reivindicació d'un Estat propi. I cada vegada anirà creixent. Perquè si, tal com som, Espanya no ens hi vol, si els nostres interessos econòmics i referents culturals no hi són degudament atesos, continuar en el marc espanyol ens perjudica a tots, al marge d'on hàgim nascut, de la llengua que parlem a casa o de si ens sentim catalans o bé catalans i alhora espanyols. Quin és, doncs, el valor afegit que avui representa Espanya per al nostre progrés econòmic, el desplegament de la nostra cultura i la qualitat de la nostra democràcia?

Hem d'aprofitar el que tenim, sí. Però no podem continuar perdent temps, diners i energies en un miracle impossible: una Espanya respectuosa amb la pluralitat. Espanya ja està feta i acabada i nosaltres no hi cabem. No vol ser d'una altra manera, ni federal, ni diversa. S'estima més trencar-se que transformar-se. Preferiria abans una Catalunya independent que un Estat plural. Cal obrir camins no recorreguts fins ara. És l'hora de partits responsables i constructius, de lideratges sòlids i valents, capaços d'estar a l'alçada de la història. Cal preparar, sense presses ni improvisacions, un programa transversal, creïble, atractiu, rigorós, de transició cap a la sobirania, en els propers anys, i treballar les complicitats internacionals, discretament. I pensar amb el cap i la butxaca, amb seny i pragmatisme. Aquest serà el nostre darrer Estatut i el proper pas la nostra pròpia Constitució democràtica, la de l'Estat de Catalunya. I votarem en un referèndum que serà la culminació d'un procés intel·ligent i no d'un tacticisme eixorc. Alguns, com diria Rovira i Virgili, “dins el cor ja hem triat”.