Una democràcia que avança massa lentament

A la Tunísia rural s’havien produït expressions de malestar, però cap havia desencadenat una resposta multitudinària com la de fa una dècada. El 14 de gener farà 10 anys que les revoltes que exigien feina i dignitat van forçar l’exili del darrer dictador tunisià, Zine el Abidine Ben Alí, i van obrir una transició democràtica que el món àrab musulmà segueix de reüll i en què molts a Tunísia encara creuen malgrat els anhels incomplerts.

“Molts estem contents perquè ara tenim llibertat d’expressió”, diu Mouhib Mhmdi, tunisià de 21 anys que estudia a Beirut, posant un exemple del que ha millorat des que el país viu en democràcia, més enllà del fet d’acudir a les urnes. “Que un periodista pugui criticar qualsevol polític i abordar qualsevol qüestió és nou per Tunísia”, hi afegeix. Fins al 2011, el règim de 23 anys de durada de Ben Alí empresonava dissidents i reprimia els pocs marges de llibertat que havia deixat Habib Burguiba, l’anterior líder totalitari gairebé des de la independència de Tunísia. La dèbil societat civil –amb diaris independents com ara Errai o Democratie– perdia força, mentre que Ben Alí era vist com un mafiós que es movia únicament per l’enriquiment personal.

Malgrat aquests progressos, la nova democràcia tunisiana, en què ja s’han fet sis eleccions, ha estat, fins ara, incapaç d’aportar solucions als problemes que el 2011 arrossegaven tants ciutadans a la desesperació econòmica. L’atur continua sent elevat, amb unes xifres que despunten entre el jovent de l’interior del país, el deute públic puja fins al 80%, l’administració té un volum excessiu i la corrupció continua ensorrant les aspiracions del país. Transparència Internacional calcula que al món hi ha 73 països més nets de corrupció que Tunísia, mentre que el 18% dels tunisians admeten haver pagat propines a funcionaris durant el darrer any.

La manca de solucions oferides pels líders tradicionals du molts ciutadans a confiar en tecnòcrates. L’acadèmic Kais Said va aconseguir una sorprenent victòria en les eleccions presidencials de la tardor del 2019, sent algú sense experiència política, mancat del do de la paraula i crític amb la classe política sorgida de la revolució del 2011. El 90% del jovent que va participar en els comicis va donar-li suport, el que representa la desconfiança cap als dirigents en un país exportador de frustració juvenil, també a través del mar. La victòria de Said, que ell mateix va titllar d’“una segona revolució”, va arribar casualment cinc dies abans que Ben Alí morís exiliat a l’Aràbia Saudita.

El president Said va fer primer ministre, el passat agost, Hichem Mechichi, un altre tecnòcrata, amb l’encàrrec de lluitar contra la corrupció. L’executiu Mechichi és el 9è govern des del 2011, com a conseqüència dels obstacles que la transició democràtica afronta dins i fora del país. Internament, el torcebraç entre els líders partidaris d’un estat secular i els defensors d’un d’islamista accentua la paràlisi política. També hi ha la latent amenaça gihadista, que manté Tunísia –país d’on han sortit més combatents radicalitzats– en estat d’emergència des del 2015 i que pretén dinamitar l’assentament del sistema democràtic. Però hi ha més: Abir Moussi, antiga secretaria general del partit de Ben Alí i actual líder del PDL, partit que representa els nostàlgics del règim, lidera les enquestes enmig de la desafecció cap a un sistema que no proveeix millores materials. Es creu que Ennahda, partit islamista moderat i en el poder des del 2011, hauria acceptat formar l’actual govern tecnòcrata aprovat pel Parlament per evitar eleccions i una victòria del PDL, grup antiislamista.

El tauler regional suposa un altre escull. Ciutadans com ara en Mouhib veuen la democràcia islamista que agafa forma a Tunísia com una amenaça per als interessos dels líders de l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia: “Volen que la transició fracassi i que el territori estigui sempre desestabilitzat.” Els països occidentals que podrien donar suport a Tunísia no fan res per evitar-ho: “Permeten que aquests estats boicotegin el procés democràtic tunisià”, diu

Diverses veus han criticat des de Tunísia la mirada amb què alguns mitjans occidentals expliquen la lluita dels ciutadans del territori per tenir un país millor. Algunes publicacions s’han centrat en el testimoni de tunisians que lamentaven l’aparició de les revoltes al país, al·legant que no han valgut la pena, en un to culpabilitzador cap a Mohamed Buazizi, l’home que, involuntàriament, va propiciar l’inici de les protestes en calar-se foc al cos. Un altre cas habitual ha estat entrevistar la seva germana, exiliada al Canadà, evidentment traumatitzada per la mort de Buazizi i desesperançada amb la transició tunisiana.

Tunísia passa un mal moment que s’allarga des del 2011 fins ara: entre gener i setembre del 2020, gairebé 10.000 tunisians van saltar al mar per intentar arribar a Europa. Però molts ciutadans del país demanen respecte i temps, atès que, diuen, una democràcia d’èxit no s’instaura d’un dia per l’altre.