El nacionalisme constitucional

Somrient, el president del govern espanyol sembla celebrar la sentència i ens recorda que Catalunya mai no havia tingut tant d'autogovern com ara. No és difícil veure el que hi ha en el fons d'aquesta sentència: la materialització de l'acord nacional entre la dreta i el centreesquerra espanyols. El nacionalisme espanyol té, certament, una història de divisions profundes entre maneres oposades d'entendre's.
Les dretes i les esquerres espanyoles han col·lidit històricament per moltes qüestions, entre elles la concepció de la pròpia nació. I han arribat a les mans. Però avui, això ha canviat. Persisteixen les divergències, és clar.

Els nacionalismes de la dreta i l'esquerra espanyoles no són iguals, però ja no hi ha un xoc de trens. Més enllà de les diferències, PSOE i PP comparteixen alguns elements essencials, que conformen un nou consens nacional sorgit de la Transició i sedimentat, malgrat les aparences, els darrers trenta anys. És el que podem anomenar el nacionalisme constitucional espanyol, que eleva la Constitució del 1978 a categoria d'autèntic mite nacional. Un nacionalisme que proclama la indissoluble unitat de la nació espanyola, i la justifica per principis d'igualtat i solidaritat a la manera jacobina. Que admet –sovint a contracor– la pluralitat lingüística, sempre que les altres llengües queden en un paper estrictament secundari respecte del castellà. Que té una idea estrictament radial i madrilenya del desenvolupament, i que comença a percebre alguns excessos (sic) en l'Estat de les autonomies.
I que es fuma un puro
a La Maestranza de
Sevilla.