Política

Marta Vilalta

Cap de llista d'ERC per Lleida a les eleccions al Parlament 2021

“ERC és la ròtula de l’engranatge d’un govern ampli”

TERRITORI “Reivindico Lleida perquè pot ser referència per a moltes coses” REPRESSIÓ “El que hem vist en el tema dels indults o de l’amnistia és absolutament decebedor”

La incorporació de la Meritxell Serret és un missatge polític: la repressió no ens bloquejarà
Aquí totes les formacions es veten entre elles menys ERC, que som la clau de tot plegat
No és que neguem la confrontació intel·ligent, és que no sabem què és, no ens ho han explicat
El col·leccionista Antoni Gelonch i Viladegut afirmava l’altre dia en una entrevista: “Lleida és la gran desconeguda perquè la capital de la seva demarcació és més lluny de Barcelona i perquè no té mar. Comparteix aquesta reflexió vostè, que a més de tenir responsabilitats estructurals al partit és la candidata per aquest territori?
Probablement Lleida és la capital més desconeguda per la ciutadania de Catalunya. En aquest context reivindico Lleida perquè pot ser referència per a moltíssimes coses, sigui des del punt de vista econòmic pel pes del sector agroalimentari, sigui pel patrimoni cultural que té i sigui també per les lliçons polítiques que ens pot ensenyar. És el discurs de reivindicar-nos. Per exemple, amb el canvi possible a Lleida ciutat, que ha fet possibles grans majories per superar els que han manat sempre; en el cas de la Paeria, el socialisme que sempre havia liderat la ciutat. Ara el lideratge republicà hi ha fet possible el que semblava impossible en l’àmbit de país: un govern ampli amb Junts i els comuns, sabent sumar i generar consensos. I també a la Diputació de Lleida, canviant aquella manera de fer tan antiga i convergent, amb una governança republicana més transparent, propera i equitativa.
Què els ofereix als lleidatans per seduir-los en aquestes eleccions tan estranyes?
A la ciutadania de Lleida li oferim un projecte útil al servei de la gent i dels interessos també territorials perquè som aquells que fem que les coses passin. No ens fa por governar, agafar responsabilitats i baixar al fang per transformar la realitat.
Parlant de fang, de terra, la crisi de la Covid va posar al descobert la feblesa dels temporers al camp de Lleida, un tema pendent, que ve de lluny. Com s’hauria d’afrontar aquesta qüestió de cara a la propera temporada?
Ja s’està afrontant. És un dels reptes que tenim any rere any, certament. S’està afrontant amb la coordinació de totes les administracions i dels agents socials i econòmics del territori. L’any passat ja hi va haver la taula amb tots els actors que tenen un paper en la campanya agrària, un dels nostres pilars econòmics, i des d’aquesta coordinació màxima el que hem de fer ara és veure tot allò que l’any passat no va funcionar, garantint la seguretat dels treballadors amb uns equipaments i habitatges dignes, combatent la precarietat i aquelles pràctiques que no són com han de ser per part d’empreses de treball temporal o amb contractacions que no estan del tot ben fetes. En una situació de pandèmia encara serà més necessari que mai per a la protecció de la salut pública de tothom.
Dèiem “eleccions estranyes” perquè l’actuació dels tribunals espanyols ha interferit en el calendari i també ha provocat inhabilitacions que, en el cas de la seva candidatura, han forçat el relleu del conseller Bernat Solé per la nova número dos, Meritxell Serret, exiliada a Bèlgica. Què es pot aportar des de l’exili?
Eleccions atípiques, efectivament, per la pandèmia però també imposades pels tribunals. Existia un consens polític al nostre país absolutament majoritari que entenia que no era aconsellable mobilitzar més de cinc milions de persones per anar a votar el 14 de febrer. I malgrat tot això, hem patit la interferència judicial, una altra vegada una operació d’estat amb la intencionalitat clara de vèncer l’independentisme. I amb un nou exemple de repressió que ha afectat el conseller Bernat Solé. I aquí és on la Meritxell Serret s’incorpora de número dos. Una incorporació que ja és un missatge polític en si mateix, que vol demostrar que la repressió no ens bloqueja. No l’acceptem ni l’assumim. Els represaliats no deixaran de ser actius polítics. Seguim lluitant, defensant els nostres drets i el nostre projecte polític. Des de l’exili és evident que hi ha dificultats per fer campanya, però ara més que mai, amb aquests confinaments que hem patit, ens hem acostumat més al teletreball, a les activitats telemàtiques i, per tant, hi ha un punt d’oportunitat en tot això, de treballar i d’avançar. L’amiga i companya Meritxell com ningú.
Vostès ho han dit amb total rotunditat, però permeti’m que li ho faci repetir una altra vegada: no hi haurà pacte de govern amb el PSC ni la reedició d’un tripartit d’esquerres.
No hi haurà pacte de govern amb el PSC ni la reedició d’un tripartit. Ho direm les vegades que faci falta. El nostre projecte defensa la independència i la república catalana i, per tant, els nostres acords aniran en la línia de sumar amb els que comparteixin el mateix projecte. I a la vegada volem que els acords de govern siguin com més amplis millor perquè això ens faria més forts. Ens presentem per poder liderar el proper govern de la Generalitat i amb la voluntat de poder sumar amb Junts, amb el PDeCAT –si és que també obté representació–, amb la CUP i fins i tot amb els comuns perquè compartim una part del full de ruta.
En parlarem més endavant, d’aquesta via àmplia. Tornem un moment al PSC. Tan mals records van deixar els dos tripartits?
Aquestes eleccions van d’això: o guanya ERC o guanya el PSC. L’única formació que pot plantar cara als socialistes en determinades zones urbanes som nosaltres, que tenim el múscul suficient, com es va veure a les eleccions municipals. El projecte del PSC és perpetuar la repressió i voler tornar deu anys enrere com si no hagués passat res. No és que els tripartits deixessin mals records. No neguem la possibilitat de reeditar un tripartit perquè neguem el que va passar a Catalunya entre el 2003 i el 2010 a Catalunya. No. En aquell moment era important l’aposta que demostrava que ERC podia ser un partit de govern. Era la primera vegada que l’independentisme arribava a dins el govern de Catalunya en un context en què no hi havia una majoria social a favor de la independència com ara. Aleshores vam fer el salt de ser un partit a l’oposició, petit i en un racó, a situar-nos en la centralitat política, un salt que també va servir per posar fi a 23 anys de governs pujolistes, que per higiene democràtica ja tocava. Ara l’escenari és un altre. Ara l’independentisme és la centralitat. Els acords passen per entendre’ns sobre com seguim caminant per fer possible la república catalana.
Sobre aquest verb que acaba de fer servir, ‘entendre’ns’, bé que vostès s’han entès a Madrid amb el PSOE a l’hora de permetre la investidura de Pedro Sánchez i d’aprovar-li els pressupostos. Alguns adversaris polítics de l’àmbit independentista consideren que aquests pactes a escala estatal s’han fet sense prou contrapartides.
I ho diuen aquells que no han arribat a cap acord o no han volgut arribar a cap acord, és curiós. Nosaltres el que volem és ser útils, perquè si no que m’expliquin el sentit d’un projecte polític. Volem assolir el màxim de responsabilitats per transformar socialment el país, per superar la crisi de la pandèmia i la crisi social i econòmica. Però també per intentar influir en aquells espais on es decideixen moltíssimes coses que es refereixen a la ciutadania, en el marc del govern, del Congrés o del Senat. D’aquí surt la voluntat de negociar uns pressupostos nodrits en part pels nostres diners que se’n van a Madrid i que han de revertir al nostre territori en forma de recursos, en ajudes als autònoms, en diners per gestionar els ingressos mínims vitals i les beques, i infraestructures. I no només això, hem aconseguit que el govern de l’Estat, a canvi de la investidura, deixés de dir que hi havia un problema de convivència i reconegués que en realitat hi ha un problema polític. És evident que a través de la mesa no hem aconseguit tot el que volíem, però cal admetre que hem forçat l’Estat a assumir reivindicacions des de Catalunya. Per això cal ser útils i seguir fent que les coses passin.
Per completar la pregunta anterior: l’indult als presos polítics és una contrapartida pactada però inconfessable?
No. L’indult, l’amnistia o la fi de la repressió són accions que el govern de l’Estat espanyol ja hauria d’haver fet perquè s’hi va comprometre. El que hem vist en aquest tema és absolutament decebedor: el suposat govern més progressista de la història, tal com ho anomenen ells, no ha fet cap gest en aquest sentit. Li seguim exigint l’alliberament dels presos i preses i el retorn dels exiliats i exiliades, però si entrem a negociar els pressupostos també és perquè en un context de crisi moltíssima gent de Catalunya està patint i a l’Estat tenen recursos en part generats per nosaltres que han de servir per ajudar-la.
Han ofert un pacte per sumar, allargant la mà a JxCat, el PDeCAT, els comuns i la CUP, la “via àmplia”, diuen vostès. Els comuns diuen que això seria formar un govern Frankenstein, el PDeCAT els acusa de viure a Disneylàndia i JxCat recorda que amb la CUP no hi pot governa perquè van vetar Mas. Molt predisposats a acceptar el pacte no ho semblen pas...
Aquí tothom es veta entre si menys ERC, que som la clau de tot plegat. Som la ròtula que pot fer funcionar l’engranatge d’un govern ampli. Defensem ser cada vegada més forts per culminar el camí cap a la independència. Forts des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu. Una traducció de la via àmplia és un govern ampli, necessari per a aquests moments de complexitat. Nosaltres no posem excuses, volem liderar i fer tot el possible per sumar amb qui compartim ideals i sobretot objectius. I estic convençuda que serà possible. Entre altres coses perquè hem vist que a la ciutat de Lleida, per exemple, un govern així era possible, o hem vist igualment que per aprovar els pressupostos de la Generalitat va ser possible aquesta majoria que ara alguns neguen...
Pel que fa al full de ruta, a vostès no els convenç l’anomenada “confrontació intel·ligent” pregonada per Carles Puigdemont, però l’estratègia republicana a vegades fa pensar en la resistència passiva, basada a anar insistint, repetir victòries electorals malgrat la repressió fins que els altres es cansin o acceptin dialogar de veritat. Però la resistència passiva equival a rebre moltes bastonades.
No renunciem a cap via. El que passa és que no sabem què defensen la resta de formacions; no és que neguem la confrontació intel·ligent, és que no sabem què és. Cal que tothom s’expliqui i després posar-nos a consensuar el mínim denominador comú. Mentrestant, mentre els altres no presenten més enllà del titular d’una estratègia, apostem per acumular forces sense deixar ningú enrere.

10 coses que no sabies...

Arrelament. Marta Vilalta prové d’una família de pagesos que sempre s’ha dedicat a la terra: “Em vaig passar gairebé tots els estius anant a collir pomes i peres”, recorda.

Escacs. Als 13 anys va ser escollida com una de les millors esportistes del Pla d’Urgell en la modalitat dels escacs. Va jugar de forma intensiva des dels 5 anys fins als 18.

Música. Entre les aficions de la seva joventut també destaca la música. Va estudiar molts anys solfeig i toca el piano i la guitarra, tot i que reconeix que ara ho té “bastant rovellat”.

Vocació. De ben jove ja va decidir implicar-se en el món de la política. Aviat va començar a militar a les Joventuts d’Esquerra Republicana.

Patinatge. El patinatge és una altra de les seves grans aficions.

Futbol. És seguidora, sòcia i penyista del Barça.

Gastronomia. Un dels seus plats preferits són els caragols, ja siguin a la llauna o a la cassola; “m’agraden cuinats de totes les maneres”, assegura.

Estudis. Sempre ha estat una bona estudiant, va guanyar un concurs de llengua catalana d’àmbit nacional quan cursava segon d’ESO; al batxillerat va treure matrícula d’honor i a la Universitat va tenir Oriol Junqueras com a professor.

Escriptura. Just abans de ser portaveu d’Esquerra Republicana, el març del 2018, va publicar el llibre ‘La centralitat, en joc’, una conversa amb cinc veus representatives de partits polítics sobre la recerca de l’hegemonia a Catalunya.

Emancipació. A l’onzena legislatura va ser nomenada directora general de Joventut. En aquest sentit, afirma:“Va ser un honor formar part del govern, i poder reimpulsar les polítiques de joventut, reforçar els professionals i potenciar la xarxa nacional d’emancipació juvenil.”

Lideratge femení

Malgrat assumir el context difícil d’aquesta campanya marcada per la pandèmia i per les decisions judicials, Marta Vilalta afirma que per a ella “és un gran orgull encapçalar la candidatura per Lleida, també des del lideratge femení”. Una campanya més complicada que cap altra i que no li permetrà fer el que més li agrada en el món de la política: “Estar al costat de la gent, tocant-la, escoltant-la de prop.” “Caldrà ser imaginatius, amb més actes telemàtics i aprofitar al màxim les xarxes socials. Ho abordem amb totes les ganes d’explicar el nostre missatge. Una campanya electoral sempre fa saltar pels aires la conciliació personal o de temps lliure, seran pràcticament tres setmanes intenses en què s’ha de donar tot per aconseguir una gran mobilització a les urnes de cara a una victòria de l’independentisme. Això vol dir viure tots aquests dies sense veure la família; o sigui, una mena de confinament de campanya perquè ara aquesta és la prioritat màxima i perquè l’objectiu s’ho val. M’agrada poder compartir totes les nostres propostes de programa, desplegar-les pensant no només en el present més immediat sinó a mitjà i a llarg termini. Després ja recuperarem les hores perdudes amb la família.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.