Política

Alejandro Fernández

Candidat del PP a la Generalitat

“La imatge del PP recupera credibilitat”

objectiu “Jo vull una Catalunya de convivència” pactes “Aposto per un canvi i per això els nostres adversaris són els independentistes i l’extrema esquerra”

“Ni l’espanyol ni el català estan en risc”

“Som a la campanya per explicar el nostre projecte”

Un cop la justícia ha decidit i el govern hi posa les garanties, el meu desig és que es vagi a votar
El meu pare no havia sentit que es parlés d’una forma tan massiva de ‘ñordos’ i botiflers
Que molta gent estigui canviant d’opinió per sumar-se al PP és bona notícia
Nosaltres no tenim cap govern amb Vox, una altra cosa és que has de tirar votacions endavant
La llibertat d’expressió és compatible amb la neutralitat de les institucions

Ale­jan­dro Fernández assu­meix per pri­mer cop el repte d’encapçalar una can­di­da­tura del Par­tit Popu­lar a les elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya i ho fa amb la intenció de millo­rar el trist paper que va fer la for­mació en les elec­ci­ons del 2017.

D’ara enda­vant té tres pàgines de diari per convèncer un lec­tor d’El Punt Avui que voti el seu par­tit. Com ho veu?
Crec que hi ha coses més impos­si­bles en el món que aquesta, però poques. [Riu.]
Però vostè sem­pre diu que el PP es diri­geix a tot­hom, per tant també als nos­tres lec­tors; què els diria?
Doncs per començar que no tot­hom con­ce­deix entre­vis­tes a El Punt Avui...
Té raó. Arri­ma­das fa tres anys no va voler par­lar amb mi.
Doncs jo sí que la con­ce­deixo perquè m’adreço a tots els cata­lans. He tin­gut l’opor­tu­ni­tat de gover­nar Tar­ra­gona en dues eta­pes dife­rents i ho vaig fer amb acords amb for­ces polítiques que ara sem­bla­rien impos­si­bles. Jo vull una Cata­lu­nya de con­vivència i li dema­na­ria que, més enllà dels seus sen­ti­ments, pensés qui està ges­ti­o­nant millor l’eco­no­mia, com fa Angela Merkel a Ale­ma­nya o les comu­ni­tats on mana el Par­tit Popu­lar.
Per tant, vostè posa la gestió en pri­mer terme.
Sí, perquè si hi he de posar la iden­ti­tat, amb un lec­tor d’El Punt Avui ho tinc una mica magre. Per tant, hau­ria de pen­sar en la gestió i en la pos­si­bi­li­tat de donar esta­bi­li­tat a Cata­lu­nya.
La llen­gua és un fac­tor clau en la iden­ti­tat. Un lec­tor d’aquest diari li diria que el català en aquest país està en risc.
No crec que ni l’espa­nyol ni el català esti­guin en risc. Totes les llengües de la història de la huma­ni­tat hi hagut un moment que han des­a­pa­re­gut, però jo no soc aquí per ges­ti­o­nar el que pas­sarà d’aquí a tres mil anys. Per tant, no m’agra­den els dis­cur­sos apo­calíptics ni quan es parla de català ni quan es parla de cas­tellà. El futur de la llen­gua s’escapa del meu con­trol, però el que sí que m’interessa és que tot­hom tin­gui les capa­ci­tats orals i escri­tes en català, cas­tellà i un ter­cer idi­oma. I que es res­pec­tin els drets lingüístics.
Un lec­tor de l’‘ABC’ li diria que a Cata­lu­nya es per­se­gueix el cas­tellà.
No tin­gui els matei­xos pre­ju­di­cis que tenen alguns que no venen a fer entre­vis­tes a El Punt Avui. Entre els lec­tors de l’ABC hi ha de tot. Jo insis­teixo que les llengües crec que no estan en perill. Sí que crec que en l’àmbit de l’ense­nya­ment i l’admi­nis­tració pública s’hau­ria de pro­duir un equi­li­bri en clau de tri­lingüisme.
I en l’ús social, el cas­tellà està cas­ti­gat?
Tret d’algun epi­sodi lamen­ta­ble, perquè hi ha brètols a tot arreu, crec que l’ús social del català i cas­tellà al car­rer es fa amb abso­luta nor­ma­li­tat.
Vostè explica que els seus pares van venir d’Astúries i en arri­bar van ser molt ben aco­llits. Últi­ma­ment s’han sen­tit rebut­jats, pel fet de no ser d’aquí?
El meu pare va morir l’any pas­sat i va tenir temps de viure això i ho havíem comen­tat. Ell mai havia sen­tit que es parlés d’una forma tan mas­siva de ñordos o boti­flers. El terme xar­nego exis­tia de tota la vida però no es feia ser­vir amb el menys­te­ni­ment d’ara.
Què és un ‘ñordo’?
Doncs això ho han de dir els sepa­ra­tis­tes. Per a un sepa­ra­tista radi­cal –no tot­hom fa ser­vir aquesta expressió–, és una manera des­pec­tiva de refe­rir-se a un espa­nyol.
Això deu ser molt mino­ri­tari.
No. Vostè sap per­fec­ta­ment que a les xar­xes soci­als és una expressió que s’ha con­ver­tit en un must, que diuen els angle­sos.
A Twit­ter no hi soc per evi­tar lle­gir segons quins debats que no por­ten enlloc.
Doncs la seva salut men­tal millo­rarà osten­si­ble­ment.
Lorena Roldán i Eva Parera, què tenen que no tin­gui algú del par­tit que hagi fet mèrits per anar a les llis­tes?
Al Par­tit Popu­lar hi ha gent de màxima qua­li­tat, però el par­tit també ha de créixer. Als anys noranta es van incor­po­rar al par­tit libe­rals i demo­cra­ta­cris­ti­ans i va acon­se­guir ser el par­tit hegemònic a Espa­nya durant molt temps. Per tant, el PP a Cata­lu­nya, si vol créixer, ha de ser capaç d’incor­po­rar gent que vin­gui d’altres sen­si­bi­li­tats.
Lorena Roldán havia estat molt dura en la crítica al PP.
Una de les coses més boni­ques a la vida és que la gent can­via d’opinió. Que molta gent esti­gui can­vi­ant d’opinió per sumar-se al Par­tit Popu­lar és molt bona notícia.
El doble per­fil polític d’Eva Parera, amb un par­tit a l’Ajun­ta­ment i un altre al Par­la­ment, és inèdit.
Hem de tenir pre­sent que ella, dins de la can­di­da­tura del Par­tit Popu­lar, hi és com a inde­pen­dent. L’espai democràtic del cen­tre­dreta està dis­gre­gat i el que hem de fer a poc a poc és inte­grar-lo dins del PP.
Eva Parera, pot­ser, en algun moment ha estat lec­tora d’El Punt Avui...
I jo també, sobre­tot més quan era a Tar­ra­gona que no pas ara, ho reco­nec.
Pablo Casado ve massa a Cata­lu­nya, ve massa poc...
Està venint per conèixer Cata­lu­nya i les seves neces­si­tats més a fons i ho fa mol­tes vega­des amb la humi­li­tat de no con­vo­car els mit­jans de comu­ni­cació, perquè vol escol­tar la gent, i amb la humi­li­tat de reconèixer que ha de venir més a Cata­lu­nya. No hi ha cap pre­ce­dent d’un líder esta­tal que hagi anat venint a Cata­lu­nya durant quinze set­ma­nes segui­des.
I quina impressió en treu, de les seves visi­tes?
Que la imatge del Par­tit Popu­lar a Cata­lu­nya està recu­pe­rant cre­di­bi­li­tat.
Vostè parla molt de ‘popu­lisme’, de forma crítica, però aquest és un mot amb la mateixa arrel semàntica que ‘popu­lar’.
No té res a veure. Això és una sim­pli­fi­cació. El nos­tre és el par­tit dels pares d’Europa. El par­tit actu­al­ment d’Angela Merkel. Popu­lisme és Le Pen, Sal­vini, Bossi, a la dreta; Pablo Igle­sias, a l’esquerra, i el sepa­ra­tisme de Puig­de­mont, en l’àmbit del naci­o­na­lisme.
El cata­la­nisme, pri­mer, i l’inde­pen­den­tisme, després, sem­pre han tin­gut vocació euro­pe­ista. I la gran frus­tració és quan Europa li gira l’esquena.
Un ha de ser euro­pe­ista sem­pre, no només si et donen la raó. Era evi­dent que la Unió Euro­pea, que és una unió d’estats nació, mai no accep­ta­ria la inde­pendència uni­la­te­ral en un dels seus mem­bres.
Com és fer una cam­pa­nya sense el termòmetre dels ciu­ta­dans?
Més difícil, més des­a­gra­da­ble, perquè el bonic és escol­tar la gent, tenir-los a prop.
Com afec­tarà la Covid-19 el resul­tat, tant pel des­gast del govern com per la pre­vi­si­ble abs­tenció per la por?
És molt difícil. El meu desig és que, un cop la justícia ha deci­dit i el govern ha asse­gu­rat totes les garan­ties sanitàries, la gent vagi a votar.
Vostè era par­ti­dari d’ajor­nar el dia de les elec­ci­ons?
A la mesa de par­tits, jo no vaig tras­lla­dar cap opinió ferma perquè jo no soc científic ni tenia la infor­mació. Només vaig dema­nar que si s’havia de tras­lla­dar de dia que es fes el decret bé, con­sul­tant la junta elec­to­ral.
Ser polític i ges­tor públic avui, amb la Covid, no ha de ser fàcil.
Sí, però com qual­se­vol crisi també és una opor­tu­ni­tat de recon­ci­liar la classe política amb la soci­e­tat, de posar la seva salut i eco­no­mia al davant de la nos­tra ide­o­lo­gia i inten­tar donar esta­bi­li­tat a la democràcia.
El seu científic de referència és Oriol Mitjà, que es defi­neix d’esquer­res.
A mi la seva ide­o­lo­gia m’és indi­fe­rent. Només dic que és una per­sona amb una tra­jectòria que l’avala i que va rebre la incom­prensió i el mal­trac­ta­ment del govern i va aca­bar dema­nant la dimissió de tot el govern per incom­pe­tents.
És una cam­pa­nya elec­to­ral amb pre­sos polítics o polítics pre­sos, com diria vostè, al car­rer. Què en pensa?
Jo només dic que s’ha de com­plir amb la legis­lació peni­tenciària i aquests per­mi­sos, com ha pas­sat sem­pre, els ana­lit­zarà la justícia per si s’han ajus­tat o no al que diu la llei.
I sobre la pro­posta d’amnis­tia?
És una opció que no es pre­veu en la Cons­ti­tució. Perquè hi hagi una amnis­tia s’ha de pro­duir un canvi de règim polític, s’ha de pro­duir la supressió d’un delicte que ho era en el règim ante­rior i en el nou ja no. La mal­ver­sació no és apli­ca­ble, perquè és delicte avui i ho con­ti­nuarà sent sem­pre.
Vostè diu que si tot el vot cons­ti­tu­ci­o­na­lista va a votar gua­nyen. Per tant, quina por hi ha a fer un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació?
Perquè no crec en els referèndums com a sis­tema obli­ga­tori de deli­be­ració política. El nos­tre és un sis­tema de democràcia repre­sen­ta­tiva que es pot com­ple­men­tar a través d’un sis­tema de democràcia directa, com un referèndum. La comissió de Venècia sem­pre ha dit que el referèndum és més un sis­tema de rati­fi­cació que de decisió, perquè a més poden ser irre­ver­si­bles. Els referèndums que s’han plan­te­jat a Europa en els dar­rers temps, com el del Bre­xit, han estat un des­as­tre. A més, el referèndum té una mica de trampa perquè si surt que sí està molt bé, i si surt que no l’has d’anar repe­tint fins que surti.
He fallat el penal, el torno a xutar...
Efec­ti­va­ment. En canvi, si surt que sí és per tota la vida.
El senyor Sal­va­dor Illa és l’ene­mic a batre?
No accepto la retòrica de l’ene­mic en política perquè crec que està dar­rere de mol­tes de les coses dolen­tes que han pas­sat a Cata­lu­nya i que alguns, malau­ra­da­ment, con­ti­nuen man­te­nint. Jo el que vull és un canvi a Cata­lu­nya i per això els nos­tres adver­sa­ris són els inde­pen­den­tis­tes i l’extrema esquerra.
Faci­li­ta­ria una inves­ti­dura d’Illa?
No som com­parsa de ningú. A la cam­pa­nya hi som per expli­car el nos­tre pro­jecte i que el can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat del PP soc jo.
Quan sent diri­gents que par­len de la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat com un femer, quina reacció té?
Hi ha un pro­blema real a Cata­lu­nya, en llocs com el Raval, d’ocu­pa­ci­ons il·legals i inse­gu­re­tat, però no es pro­du­eix un procés d’isla­mit­zació. Nosal­tres som els de la Merkel i els de Sal­vini i com­pa­nyia.
Per tant, amb Vox res?
Nosal­tres no tenim cap govern amb Vox, una altra cosa és que al final has de tirar vota­ci­ons enda­vant. Però és evi­dent que són pro­jec­tes radi­cal­ment opo­sats, no tenim res a veure.
Al pro­grama pro­po­sen el retorn d’empre­ses que van mar­xar. No hau­ria estat més efec­tiu evi­tar que mar­xes­sin ales­ho­res?
En una soci­e­tat de lli­ber­tats no pots impe­dir que ningú marxi. De la mateixa manera que no pots impo­sar que torni. S’ha de fer que el clima fis­cal deixi de ser un infern, que hi hagi incen­tius i esta­bi­li­tat. Perquè la resta tot és fantàstic. Cata­lu­nya és fantàstica.
Quan par­len de Cata­lu­nya, que és fantàstica, que és terra d’aco­llida, sem­bla que par­lin d’un parc temàtic, més que no pas d’un país real.
És impor­tant recor­dar-ho perquè hi ha gent que últi­ma­ment diu allò que si això no t’agrada, fot el camp. A mi m’ho diuen molt sovint i ales­ho­res intento reac­ci­o­nar de la forma contrària: no només no foteu el camp sinó que veniu, que Cata­lu­nya con­ti­nua sent terra d’aco­llida.
Vostè parla molt de turisme. Hem de tor­nar al model d’abans de la pandèmia?
Un model pro­duc­tiu no es pot can­viar d’un dia per l’altre. El turisme català, si ha de seguir repre­sen­tant el 12% del PIB directe, no podrà ser turisme de mot­xi­lla. Sí que s’ha de fer com­pa­ti­ble amb mesu­res medi­am­bi­en­tals, urbanísti­ques i de trans­ports per reduir l’impacte que pro­voca.
TV3 és líder d’audiència. Vostès hi volen inter­ve­nir. Una cosa que fun­ci­ona, cal tocar-la?
Les xifres d’audiència de TV3 eren molt més altes quan jo era ado­les­cent. Jo era un con­su­mi­dor de TV3 i ara s’ha con­ver­tit en un ins­tru­ment de difusió d’una ide­o­lo­gia que és l’inde­pen­den­tisme.
Par­len de fer una nor­ma­tiva per a col·legis pro­fes­si­o­nals, uni­ver­si­tats, que imposi la neu­tra­li­tat. Vostè vol un país neu­tre.
La lli­ber­tat d’expressió és per­fec­ta­ment com­pa­ti­ble amb la neu­tra­li­tat de les ins­ti­tu­ci­ons regi­des pel dret públic. Les cam­bres de comerç, les uni­ver­si­tats, són enti­tats de dret públic, la lli­ber­tat de càtedra és regu­lada pel Codi Penal. A més, els òrgans direc­tors de les ins­ti­tu­ci­ons regi­des pel dret públic han de ser neu­trals, i tant que sí. A títol indi­vi­dual poden dir el que vul­guin.

El fill d’Isolina, la comunista

Hi ha un crit de guerra a les manifestacions universitàries, en llengua castellana, perquè és amb aquest idioma que es va fer la rima, que diu: “El hijo del obrero a la universidad para que no sea como su papá.” El candidat del Partit Popular a la presidència de la Generalitat, Alejandro Fernández, és uns dels molts fills de la classe obrera que han fet cas d’aquesta proclama, si bé en el seu cas el fet de cursar estudis superiors no va ser una decisió presa fruit de cap idea rupturista, i encara menys per trencar amb el seu passat i apartar-se del seu progenitor, almenys en el terreny ideològic. El senyor Ángel Fernández, pare del candidat, traspassat l’any passat, es va guanyar la vida conduint camions d’una empresa de construcció de Tarragona, de la qual va arribar a ser cap d’obra. Obrer però fervorós seguidor de Manuel Fraga Iribarne, exministre de Franco i aleshores el líder d’Aliança Popular. Segons sembla, la ideologia del pare va pesar molt més que la de la mare, Isolina Álvarez, una comunista que era seguidora del PCE de Gerardo Iglesias i Julio Anguita. “Els meus pares parlaven de política, però no hi havia discussions acalorades”, recorda Alejandro, que és fill d’una parella que va emigrar des d’Astúries a Tarragona quan el pare va tenir una bona oferta de feina. La seva mare va treballar de jove i va deixar la feina en tenir els fills.

L’empremta ideològica del pare dels Fernández va ser forta perquè el candidat del Partit Popular comparteix ideologia amb la seva germana bessona, Eloina, amb qui va també va compartir el repte de convèncer els seus pares que els deixessin anar a estudiar a Barcelona una carrera universitària. La família no nedava en l’abundància i enviar dos fills a la Universitat Autònoma era un sacrifici important. Els pares d’Alejandro sabien, però, que marxant a la UAB el seu fill complia un somni d’infantesa, i els somnis en la mesura del possible s’ha d’intentar fer-los realitat. Hi ha nens que somien ser astronautes, d’altres ciclistes, i n’hi ha alguns, com és el cas d’Alejandro Fernández, que des de petits han volgut ser polítics. Sí, Alejandro Fernández és un polític de vocació, que defensa una professió altament desprestigiada, i que, gràcies a la seva militància al PP, ha exercit en tots els àmbits, el municipal a Tarragona, l’autonòmic al Parlament i també el Congrés dels Diputats. De tots ells es queda amb el Parlament i el seu somni de ser president de la Generalitat. Atenció, que aquest home fa els somnis realitat.

10 coses que no sabies...

La Peral. Petit municipi d’Astúries, del consell de Somiedo, on va néixer el pare del candidat, un ‘vaqueiro de alzada’, un grup ètnic i cultural asturià que parla una variant del bable.

Dolia. Municipi asturià on va néixer la mare d’Alejandro Fernández, que té molt bon record del país dels seus pares.

El Catllar. El candidat popular va néixer el 1974 a Tarragona però els primers anys de la seva vida, entre el 1976 i el 1981, els va viure al Catllar.

Castellserà. Fernández és un home de records feliços i per aquest municipi de l’Urgell, on vivia un familiar molt proper, només té que bones paraules. És un enamorat del paisatge de les Terres de Ponent.

Lloret. Els anys cafres d’aquest home d’ordre cal buscar-los a la Costa Brava. A Lloret hi tenia una casa una germana de la seva mare i ell hi va anar de petit i hi va tornar de gran a recórrer tota la costa, en una experiència que recomana i que defineix com a “estimulant”

Cerdanyola. Com a bon estudiant a la UAB de fora de Barcelona, Fernández va trobar allotjament en aquest municipi del Vallès, on va viure quatre anys, en pisos d’estudiants que semblaven “pisos francs”

Barcelona. L’Alejandro universitari va descobrir la capital catalana quasi a través de la seva nit, en què freqüentava els concerts de la Zeleste i els cineclubs.

Madrid. La fitxa del diputat al Congrés Alejandro Fernández diu que li va tocar treballar a la capital de l’Estat duran la desena legislatura, entre el 2011 i el 2015.

Tarragona. Alejandro Fernández va ser alcalde accidental de la capital del Tarragonès uns dies l’estiu del 2016; aleshores ell era el primer tinent d’alcalde.

Sant Pere i Sant Pau. El racó preferit de Fernández, el barri de tota la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia