Política

Alejandro Fernández

Candidat del PP a la Generalitat

“La imatge del PP recupera credibilitat”

objectiu “Jo vull una Catalunya de convivència” pactes “Aposto per un canvi i per això els nostres adversaris són els independentistes i l’extrema esquerra”

“Ni l’espanyol ni el català estan en risc”

“Som a la campanya per explicar el nostre projecte”

Un cop la justícia ha decidit i el govern hi posa les garanties, el meu desig és que es vagi a votar
El meu pare no havia sentit que es parlés d’una forma tan massiva de ‘ñordos’ i botiflers
Que molta gent estigui canviant d’opinió per sumar-se al PP és bona notícia
Nosaltres no tenim cap govern amb Vox, una altra cosa és que has de tirar votacions endavant
La llibertat d’expressió és compatible amb la neutralitat de les institucions

Alejandro Fernández assumeix per primer cop el repte d’encapçalar una candidatura del Partit Popular a les eleccions al Parlament de Catalunya i ho fa amb la intenció de millorar el trist paper que va fer la formació en les eleccions del 2017.

D’ara endavant té tres pàgines de diari per convèncer un lector d’El Punt Avui que voti el seu partit. Com ho veu?
Crec que hi ha coses més impossibles en el món que aquesta, però poques. [Riu.]
Però vostè sempre diu que el PP es dirigeix a tothom, per tant també als nostres lectors; què els diria?
Doncs per començar que no tothom concedeix entrevistes a El Punt Avui...
Té raó. Arrimadas fa tres anys no va voler parlar amb mi.
Doncs jo sí que la concedeixo perquè m’adreço a tots els catalans. He tingut l’oportunitat de governar Tarragona en dues etapes diferents i ho vaig fer amb acords amb forces polítiques que ara semblarien impossibles. Jo vull una Catalunya de convivència i li demanaria que, més enllà dels seus sentiments, pensés qui està gestionant millor l’economia, com fa Angela Merkel a Alemanya o les comunitats on mana el Partit Popular.
Per tant, vostè posa la gestió en primer terme.
Sí, perquè si hi he de posar la identitat, amb un lector d’El Punt Avui ho tinc una mica magre. Per tant, hauria de pensar en la gestió i en la possibilitat de donar estabilitat a Catalunya.
La llengua és un factor clau en la identitat. Un lector d’aquest diari li diria que el català en aquest país està en risc.
No crec que ni l’espanyol ni el català estiguin en risc. Totes les llengües de la història de la humanitat hi hagut un moment que han desaparegut, però jo no soc aquí per gestionar el que passarà d’aquí a tres mil anys. Per tant, no m’agraden els discursos apocalíptics ni quan es parla de català ni quan es parla de castellà. El futur de la llengua s’escapa del meu control, però el que sí que m’interessa és que tothom tingui les capacitats orals i escrites en català, castellà i un tercer idioma. I que es respectin els drets lingüístics.
Un lector de l’‘ABC’ li diria que a Catalunya es persegueix el castellà.
No tingui els mateixos prejudicis que tenen alguns que no venen a fer entrevistes a El Punt Avui. Entre els lectors de l’ABC hi ha de tot. Jo insisteixo que les llengües crec que no estan en perill. Sí que crec que en l’àmbit de l’ensenyament i l’administració pública s’hauria de produir un equilibri en clau de trilingüisme.
I en l’ús social, el castellà està castigat?
Tret d’algun episodi lamentable, perquè hi ha brètols a tot arreu, crec que l’ús social del català i castellà al carrer es fa amb absoluta normalitat.
Vostè explica que els seus pares van venir d’Astúries i en arribar van ser molt ben acollits. Últimament s’han sentit rebutjats, pel fet de no ser d’aquí?
El meu pare va morir l’any passat i va tenir temps de viure això i ho havíem comentat. Ell mai havia sentit que es parlés d’una forma tan massiva de ñordos o botiflers. El terme xarnego existia de tota la vida però no es feia servir amb el menysteniment d’ara.
Què és un ‘ñordo’?
Doncs això ho han de dir els separatistes. Per a un separatista radical –no tothom fa servir aquesta expressió–, és una manera despectiva de referir-se a un espanyol.
Això deu ser molt minoritari.
No. Vostè sap perfectament que a les xarxes socials és una expressió que s’ha convertit en un must, que diuen els anglesos.
A Twitter no hi soc per evitar llegir segons quins debats que no porten enlloc.
Doncs la seva salut mental millorarà ostensiblement.
Lorena Roldán i Eva Parera, què tenen que no tingui algú del partit que hagi fet mèrits per anar a les llistes?
Al Partit Popular hi ha gent de màxima qualitat, però el partit també ha de créixer. Als anys noranta es van incorporar al partit liberals i democratacristians i va aconseguir ser el partit hegemònic a Espanya durant molt temps. Per tant, el PP a Catalunya, si vol créixer, ha de ser capaç d’incorporar gent que vingui d’altres sensibilitats.
Lorena Roldán havia estat molt dura en la crítica al PP.
Una de les coses més boniques a la vida és que la gent canvia d’opinió. Que molta gent estigui canviant d’opinió per sumar-se al Partit Popular és molt bona notícia.
El doble perfil polític d’Eva Parera, amb un partit a l’Ajuntament i un altre al Parlament, és inèdit.
Hem de tenir present que ella, dins de la candidatura del Partit Popular, hi és com a independent. L’espai democràtic del centredreta està disgregat i el que hem de fer a poc a poc és integrar-lo dins del PP.
Eva Parera, potser, en algun moment ha estat lectora d’El Punt Avui...
I jo també, sobretot més quan era a Tarragona que no pas ara, ho reconec.
Pablo Casado ve massa a Catalunya, ve massa poc...
Està venint per conèixer Catalunya i les seves necessitats més a fons i ho fa moltes vegades amb la humilitat de no convocar els mitjans de comunicació, perquè vol escoltar la gent, i amb la humilitat de reconèixer que ha de venir més a Catalunya. No hi ha cap precedent d’un líder estatal que hagi anat venint a Catalunya durant quinze setmanes seguides.
I quina impressió en treu, de les seves visites?
Que la imatge del Partit Popular a Catalunya està recuperant credibilitat.
Vostè parla molt de ‘populisme’, de forma crítica, però aquest és un mot amb la mateixa arrel semàntica que ‘popular’.
No té res a veure. Això és una simplificació. El nostre és el partit dels pares d’Europa. El partit actualment d’Angela Merkel. Populisme és Le Pen, Salvini, Bossi, a la dreta; Pablo Iglesias, a l’esquerra, i el separatisme de Puigdemont, en l’àmbit del nacionalisme.
El catalanisme, primer, i l’independentisme, després, sempre han tingut vocació europeista. I la gran frustració és quan Europa li gira l’esquena.
Un ha de ser europeista sempre, no només si et donen la raó. Era evident que la Unió Europea, que és una unió d’estats nació, mai no acceptaria la independència unilateral en un dels seus membres.
Com és fer una campanya sense el termòmetre dels ciutadans?
Més difícil, més desagradable, perquè el bonic és escoltar la gent, tenir-los a prop.
Com afectarà la Covid-19 el resultat, tant pel desgast del govern com per la previsible abstenció per la por?
És molt difícil. El meu desig és que, un cop la justícia ha decidit i el govern ha assegurat totes les garanties sanitàries, la gent vagi a votar.
Vostè era partidari d’ajornar el dia de les eleccions?
A la mesa de partits, jo no vaig traslladar cap opinió ferma perquè jo no soc científic ni tenia la informació. Només vaig demanar que si s’havia de traslladar de dia que es fes el decret bé, consultant la junta electoral.
Ser polític i gestor públic avui, amb la Covid, no ha de ser fàcil.
Sí, però com qualsevol crisi també és una oportunitat de reconciliar la classe política amb la societat, de posar la seva salut i economia al davant de la nostra ideologia i intentar donar estabilitat a la democràcia.
El seu científic de referència és Oriol Mitjà, que es defineix d’esquerres.
A mi la seva ideologia m’és indiferent. Només dic que és una persona amb una trajectòria que l’avala i que va rebre la incomprensió i el maltractament del govern i va acabar demanant la dimissió de tot el govern per incompetents.
És una campanya electoral amb presos polítics o polítics presos, com diria vostè, al carrer. Què en pensa?
Jo només dic que s’ha de complir amb la legislació penitenciària i aquests permisos, com ha passat sempre, els analitzarà la justícia per si s’han ajustat o no al que diu la llei.
I sobre la proposta d’amnistia?
És una opció que no es preveu en la Constitució. Perquè hi hagi una amnistia s’ha de produir un canvi de règim polític, s’ha de produir la supressió d’un delicte que ho era en el règim anterior i en el nou ja no. La malversació no és aplicable, perquè és delicte avui i ho continuarà sent sempre.
Vostè diu que si tot el vot constitucionalista va a votar guanyen. Per tant, quina por hi ha a fer un referèndum d’autodeterminació?
Perquè no crec en els referèndums com a sistema obligatori de deliberació política. El nostre és un sistema de democràcia representativa que es pot complementar a través d’un sistema de democràcia directa, com un referèndum. La comissió de Venècia sempre ha dit que el referèndum és més un sistema de ratificació que de decisió, perquè a més poden ser irreversibles. Els referèndums que s’han plantejat a Europa en els darrers temps, com el del Brexit, han estat un desastre. A més, el referèndum té una mica de trampa perquè si surt que sí està molt bé, i si surt que no l’has d’anar repetint fins que surti.
He fallat el penal, el torno a xutar...
Efectivament. En canvi, si surt que sí és per tota la vida.
El senyor Salvador Illa és l’enemic a batre?
No accepto la retòrica de l’enemic en política perquè crec que està darrere de moltes de les coses dolentes que han passat a Catalunya i que alguns, malauradament, continuen mantenint. Jo el que vull és un canvi a Catalunya i per això els nostres adversaris són els independentistes i l’extrema esquerra.
Facilitaria una investidura d’Illa?
No som comparsa de ningú. A la campanya hi som per explicar el nostre projecte i que el candidat a la presidència de la Generalitat del PP soc jo.
Quan sent dirigents que parlen de la multiculturalitat com un femer, quina reacció té?
Hi ha un problema real a Catalunya, en llocs com el Raval, d’ocupacions il·legals i inseguretat, però no es produeix un procés d’islamització. Nosaltres som els de la Merkel i els de Salvini i companyia.
Per tant, amb Vox res?
Nosaltres no tenim cap govern amb Vox, una altra cosa és que al final has de tirar votacions endavant. Però és evident que són projectes radicalment oposats, no tenim res a veure.
Al programa proposen el retorn d’empreses que van marxar. No hauria estat més efectiu evitar que marxessin aleshores?
En una societat de llibertats no pots impedir que ningú marxi. De la mateixa manera que no pots imposar que torni. S’ha de fer que el clima fiscal deixi de ser un infern, que hi hagi incentius i estabilitat. Perquè la resta tot és fantàstic. Catalunya és fantàstica.
Quan parlen de Catalunya, que és fantàstica, que és terra d’acollida, sembla que parlin d’un parc temàtic, més que no pas d’un país real.
És important recordar-ho perquè hi ha gent que últimament diu allò que si això no t’agrada, fot el camp. A mi m’ho diuen molt sovint i aleshores intento reaccionar de la forma contrària: no només no foteu el camp sinó que veniu, que Catalunya continua sent terra d’acollida.
Vostè parla molt de turisme. Hem de tornar al model d’abans de la pandèmia?
Un model productiu no es pot canviar d’un dia per l’altre. El turisme català, si ha de seguir representant el 12% del PIB directe, no podrà ser turisme de motxilla. Sí que s’ha de fer compatible amb mesures mediambientals, urbanístiques i de transports per reduir l’impacte que provoca.
TV3 és líder d’audiència. Vostès hi volen intervenir. Una cosa que funciona, cal tocar-la?
Les xifres d’audiència de TV3 eren molt més altes quan jo era adolescent. Jo era un consumidor de TV3 i ara s’ha convertit en un instrument de difusió d’una ideologia que és l’independentisme.
Parlen de fer una normativa per a col·legis professionals, universitats, que imposi la neutralitat. Vostè vol un país neutre.
La llibertat d’expressió és perfectament compatible amb la neutralitat de les institucions regides pel dret públic. Les cambres de comerç, les universitats, són entitats de dret públic, la llibertat de càtedra és regulada pel Codi Penal. A més, els òrgans directors de les institucions regides pel dret públic han de ser neutrals, i tant que sí. A títol individual poden dir el que vulguin.

El fill d’Isolina, la comunista

Hi ha un crit de guerra a les manifestacions universitàries, en llengua castellana, perquè és amb aquest idioma que es va fer la rima, que diu: “El hijo del obrero a la universidad para que no sea como su papá.” El candidat del Partit Popular a la presidència de la Generalitat, Alejandro Fernández, és uns dels molts fills de la classe obrera que han fet cas d’aquesta proclama, si bé en el seu cas el fet de cursar estudis superiors no va ser una decisió presa fruit de cap idea rupturista, i encara menys per trencar amb el seu passat i apartar-se del seu progenitor, almenys en el terreny ideològic. El senyor Ángel Fernández, pare del candidat, traspassat l’any passat, es va guanyar la vida conduint camions d’una empresa de construcció de Tarragona, de la qual va arribar a ser cap d’obra. Obrer però fervorós seguidor de Manuel Fraga Iribarne, exministre de Franco i aleshores el líder d’Aliança Popular. Segons sembla, la ideologia del pare va pesar molt més que la de la mare, Isolina Álvarez, una comunista que era seguidora del PCE de Gerardo Iglesias i Julio Anguita. “Els meus pares parlaven de política, però no hi havia discussions acalorades”, recorda Alejandro, que és fill d’una parella que va emigrar des d’Astúries a Tarragona quan el pare va tenir una bona oferta de feina. La seva mare va treballar de jove i va deixar la feina en tenir els fills.

L’empremta ideològica del pare dels Fernández va ser forta perquè el candidat del Partit Popular comparteix ideologia amb la seva germana bessona, Eloina, amb qui va també va compartir el repte de convèncer els seus pares que els deixessin anar a estudiar a Barcelona una carrera universitària. La família no nedava en l’abundància i enviar dos fills a la Universitat Autònoma era un sacrifici important. Els pares d’Alejandro sabien, però, que marxant a la UAB el seu fill complia un somni d’infantesa, i els somnis en la mesura del possible s’ha d’intentar fer-los realitat. Hi ha nens que somien ser astronautes, d’altres ciclistes, i n’hi ha alguns, com és el cas d’Alejandro Fernández, que des de petits han volgut ser polítics. Sí, Alejandro Fernández és un polític de vocació, que defensa una professió altament desprestigiada, i que, gràcies a la seva militància al PP, ha exercit en tots els àmbits, el municipal a Tarragona, l’autonòmic al Parlament i també el Congrés dels Diputats. De tots ells es queda amb el Parlament i el seu somni de ser president de la Generalitat. Atenció, que aquest home fa els somnis realitat.

10 coses que no sabies...

La Peral. Petit municipi d’Astúries, del consell de Somiedo, on va néixer el pare del candidat, un ‘vaqueiro de alzada’, un grup ètnic i cultural asturià que parla una variant del bable.

Dolia. Municipi asturià on va néixer la mare d’Alejandro Fernández, que té molt bon record del país dels seus pares.

El Catllar. El candidat popular va néixer el 1974 a Tarragona però els primers anys de la seva vida, entre el 1976 i el 1981, els va viure al Catllar.

Castellserà. Fernández és un home de records feliços i per aquest municipi de l’Urgell, on vivia un familiar molt proper, només té que bones paraules. És un enamorat del paisatge de les Terres de Ponent.

Lloret. Els anys cafres d’aquest home d’ordre cal buscar-los a la Costa Brava. A Lloret hi tenia una casa una germana de la seva mare i ell hi va anar de petit i hi va tornar de gran a recórrer tota la costa, en una experiència que recomana i que defineix com a “estimulant”

Cerdanyola. Com a bon estudiant a la UAB de fora de Barcelona, Fernández va trobar allotjament en aquest municipi del Vallès, on va viure quatre anys, en pisos d’estudiants que semblaven “pisos francs”

Barcelona. L’Alejandro universitari va descobrir la capital catalana quasi a través de la seva nit, en què freqüentava els concerts de la Zeleste i els cineclubs.

Madrid. La fitxa del diputat al Congrés Alejandro Fernández diu que li va tocar treballar a la capital de l’Estat duran la desena legislatura, entre el 2011 i el 2015.

Tarragona. Alejandro Fernández va ser alcalde accidental de la capital del Tarragonès uns dies l’estiu del 2016; aleshores ell era el primer tinent d’alcalde.

Sant Pere i Sant Pau. El racó preferit de Fernández, el barri de tota la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.