Entrevistem Illa acabat el míting de diumenge a Girona. A la tarda no té actes però prepararà amb l’equip l’esprint final.
Iceta diu que, encara que no guanyi ara, vostè és un bon candidat de futur. La seva elecció està pensada en aquesta clau?
No. Dit amb tota la modèstia, estic convençut que el 14-F tindré una majoria àmplia de gent que em donarà suport i que guanyaré aquestes eleccions. Si no és així, cosa que crec que no passarà, evidentment que jo no me n’aniré. He tornat aquí per quedar-m’hi i, per tant, seguiré treballant en la línia de les paraules del Miquel. Però, tal com estic veient que s’estan desenvolupant aquests dies de campanya, em reafirmo en el fet que hi ha moltíssima gent a Catalunya que vol que no hi hagi retrets, que vol que no mirem enrere, que no ens preguntem què hem fet aquests 10 anys, sinó que vol simplement girar full i obrir un temps nou. Crec que és una majoria bastant imparable. El que he demanat aquests darrers dies és que concentrin el vot en la meva candidatura perquè és l’única que pot fer possible aquest canvi que jo penso que la majoria de catalans i catalanes demanen.
Quan Iceta el va proposar el 2016 de secretari d’organització, ja hi havia una voluntat de relleu?
No, no. La gent es pensa a vegades que les coses estan molt predissenyades, i no ho estan. Ni tan sols la meva candidatura està dissenyada o pensada d’antuvi. El Miquel va buscar la persona que fes la tasca de secretari d’organització, m’ho va oferir i les coses podien anar bé o podien anar menys bé. Van anar bé i s’han anat succeint diferents esdeveniments i episodis que ens han portat fins aquí. El PSC és una organització àmplia, afortunadament amb molta gent de vàlua, i, en cada moment, es tracta de demanar que facin el pas aquelles persones que els companys i les companyes creuen que estan en millors condicions d’assolir un determinat repte polític. És el que ha passat ara. M’ho van demanar a mi. Es tracta de tenir un conjunt de gent preparada –nosaltres tenim la sort de tenir molt planter en el món municipal com a escola d’aprenentatge polític molt important– i, bé, les coses han anat com han anat. Però no hi havia res prefigurat ni predissenyat.
La seva elecció en substitució d’Iceta tanca definitivament la porta a Núria Parlon? Iceta la va guanyar en primàries però per un marge no gaire ample.
No se sap mai, això. El PSC sempre ha sigut un partit molt integrador i molt inclusiu. A les primàries van concórrer dues persones i la militància va triar Miquel Iceta i ell molt encertadament va fer una executiva d’integració. Estem parlant del congrés del 2016. Després n’hem tingut un el 2019 en què s’ha confirmat això. Per tant és un partit cohesionat, unit, molt centrat a preparar, a aportar el millor de nosaltres mateixos perquè Catalunya superi aquests 10 anys perduts. Des de tots els àmbits de l’administració: des dels ajuntaments, des de les diputacions, des del govern de la Generalitat i des del govern d’Espanya amb Iceta com a ministre de Política Territorial i Funció Pública.
Però se suposa que se’l tria com a candidat per a un període relativament llarg.
Ens agrada tenir un punt d’estabilitat però, això, ho anirem definint en cada moment amb els companys i les companyes. Jo no puc anticipar res en aquest sentit. Ara estem centrats en aquestes eleccions, que Catalunya giri full i obri un temps polític nou. Que entri aire nou en la política catalana, el Parlament i el govern de la Generalitat. Un objectiu que, per cert, tenim molt, molt a tocar.
Vostè es pot trobar que guanyi les eleccions però que no tingui una majoria per governar.
Pot passar però jo he dit que, si guanyo, em presentaré a la investidura, i crec que podré conformar una majoria de govern. Cada dia que passa em ratifico en aquesta idea que són molts i de procedència molt diferent els catalans que volen obrir un temps nou, girar full. Que diuen que ja s’ha acabat, que ja n’hi ha prou, de 10 anys de divisions, de confrontació, de disputes sense cap guany concret en la vida quotidiana. Crec que això serà més ampli del que anticipen alguns sondejos electorals. I en tot cas he presentat una fórmula que és la que està funcionant també a Madrid, que és un govern de progrés i de canvi. Crec que estaria en condicions de buscar els suports parlamentaris que fessin falta en funció de l’aritmètica que resulti al Parlament després de les eleccions del 14-F.
Cap enquesta preveu un govern del PSC i En Comú Podem amb un suport majoritari.
No, però jo crec que hi haurà sorpreses. Crec que hi haurà una resposta clara, una manifestació clara dels catalans i les catalanes a favor del canvi. I a favor de girar full el 14-F. Segons això articularé un govern, un govern de progrés, de canvi. Jo vaig presentar la fórmula amb els comuns i buscaré els suports parlamentaris que siguin necessaris per a la investidura.
Suports que han d’incloure o bé Ciutadans o bé ERC. Però aquest sembla impossible.
Ja els veurem. Ja els veurem. No vull anticipar res aquí. Ara del que es tracta, si es vol canviar, és de concentrar el vot en la meva candidatura.
Però l’opció del PSC i els comuns és de les minoritàries, repeteixo.
Sí, però com ho és a Madrid. I no obstant això des del govern de Madrid s’ha respost a la pandèmia més important en 100 anys, s’ha aprovat el pressupost, s’han aprovat més drets per als ciutadans, com ara la llei per una mort digna, i s’ha treballat moltíssim en favor d’una economia més respectuosa amb el medi ambient. Fins ara els ciutadans decideixen distribuir els vots entre diferents candidatures i els polítics hem de saber articular governs que puguin anar treballant i tenint una actitud molt dialogant per trobar en cada punt concret els suports necessaris. El que no pot fer el govern és trencar la coherència i orientació.
ERC ha estat clau per garantir governabilitat i pressupost a Barcelona però, sobretot, a l’Estat. Compta amb ERC per investir-lo a vostè i vostè està disposat a investir Aragonès?
No, no. Ja ho he dit. Aquí hi ha una incompatibilitat. Jo em puc posar d’acord amb partits que tenen una determinada orientació social però, quan es tracta de fixar el rumb de la política de Catalunya, hi ha una incompatibilitat des del moment en què jo defenso un projecte de retrobament i ells defensen mantenir la independència com a horitzó polític. En això no hi ha possibilitat de cooperació. Som incompatibles.
Però estarien disposats, no a governar, sinó a facilitar la investidura d’ERC?
Això tampoc. Perquè, al final, estàs facilitant la investidura d’un govern. Mentre hi hagi aquest objectiu de la independència no ho veig possible.
M’està dient que ERC no rebrà cap gest del PSC després d’haver facilitat la investidura de Sánchez i el pressupost de l’Estat?
El pressupost perquè és bo per a Catalunya. O es tracta de no votar coses que són bones per a Catalunya? El que no podem fer és, insisteixo, donar suport a un govern a Catalunya que marqui el rumb de la independència. Jo marco el rumb del retrobament, de girar full a 10 anys que ens han portat decadència, mal govern i no ens han portat res de bo.
És obligat preguntar-li si era imprescindible fer les eleccions en aquest moment de pandèmia.
Les eleccions són un fracàs dels independentistes. Un més. Va ser el senyor Torra qui va dir que se sentia desautoritzat pel govern el gener de l’any passat. Són ells que van ser incapaços de plantejar un substitut del senyor Torra. Les eleccions són un acte ratificat pel Parlament d’acord al nostre Estatut. Votar és un dret fonamental. Si hem d’anar a treballar, si portem els nens a l’escola, si fem activitats d’altres tipus, en les condicions adequades podem votar com s’ha fet a Portugal, com es farà pròximament a Holanda i com el govern de la Generalitat ha de garantir. Veiem que, tot i estar en una situació preocupant, les dades epidemiològiques estan millorant a poc a poc. Jo vull llançar un missatge que votar és segur si es compleixen les recomanacions de les autoritats sanitàries.
No li preocupa que el PSC sigui vist com l’únic que no les ha volgut ajornar?
A mi em preocupa que els independentistes hagin fracassat a l’hora d’oferir un substitut del senyor Torra i hagin jugat amb un dret fonamental com és el dret de vot.
En algun mitjà s’ha publicat que vostè és contrari a l’indult.
No. No ho he dit mai, això. Jo el que he dit és que soc sempre partidari de l’estat de dret. Per cert, si l’haguéssim respectat, no hauríem arribat on hem arribat i ens hauríem estalviat molts maldecaps. L’estat de dret garanteix que ningú tingui privilegis però tampoc perjudicis. Garanteix que, si l’indult se sol·licita per a alguna persona, hi ha obligació de tramitar-lo i estipula un tràmit molt garantista en què diferents organismes han d’anar informant. Jo el que he dit és que no em pronunciaré fins que no acabi aquest tràmit. Estic a favor que es tramiti l’indult perquè així ho estipula l’estat de dret. No em tocarà a mi perquè no formaré part del Consell de Ministres però donaré la meva opinió. També he dit que estic sempre a favor de l’estat de dret i la justícia i en contra de la venjança.
També creu com Iceta que quatre anys de presó són molts?
Crec el que estipula l’estat de dret. També estic a favor del compromís que va assumir el president del govern de revisar alguns delictes que s’anomenen d’excepció i posar-los en concordança amb la legislació d’altres països europeus.
Comparteix la lectura que el delicte de sedició ha quedat desfasat?
Estic a favor que es revisi i s’actualitzi. Això és un compromís del president del govern que subscric.
Com a exmembre, el govern espanyol veu amb bons ulls l’indult?
Ni amb bons ni amb mals ulls. El que es fa és aplicar el que està prescrit en el nostre estat de dret. I, fins que no acabi la tramitació i no hi hagi tots els elements, no es prendrà aquesta decisió. És el que es fa regularment amb tants i tants casos. No es fa aquesta vegada només. No diré que sigui habitual però hi ha més casos de petició d’indults.
Vostè és tarradellista. L’exconseller Bricall destaca de Tarradellas que volia una relació bilateral entre la Generalitat i l’Estat. La bilateralitat s’ha perdut?
No. Hi ha una comissió bilateral govern-Estat. Tarradellas apostava per això però també per la unitat dels catalans i per la lleialtat institucional. A mi de Tarradellas em queden dues coses. La frase tan pertinent que Catalunya és prou gran perquè hi capiguem tots i massa petita perquè sobri ningú. I també la famosa carta que va fer al director de La Vanguardia quan va deixar de ser president als anys vuitanta, on alertava d’on podia acabar Catalunya si el virus del victimisme i el nacionalisme desenfrenat dominaven l’escena política catalana. I em temo que els fets li han acabat donant la raó lamentablement. Per això és tan necessari girar full i fer un canvi.
Més enllà del diàleg compromès, quina és la prioritat en la relació Generalitat-Estat?
Els 44 punts de l’agenda de retrobament. Van ser suscitats per anteriors responsables de la Generalitat i abasten una agenda molt àmplia des de polítiques socials fins a infraestructures i finançament. És una bona agenda de treball. Convé començar per aquí.
Confia en un salt federal del PSOE?
Té escrits des de fa molt temps documents rellevants com ara la Declaració de Granada i la de Barcelona. De totes maneres, convé tocar de peus a terra. Estem vivint un moment molt complex. Ara les prioritats són combatre la pandèmia, reactivar l’economia i garantir que ningú quedi enrere. Com a ministre de Sanitat he après que s’ha de cooperar i treballar amb coordinació i unitat, no només a Espanya sinó a tot Europa. La naturalesa composta de l’Estat espanyol, l’esquema de governança amb la sanitat pública transferida a les autonomies ha anat prou bé. Més que plantejar-me en aquest moment desenvolupaments federals, ara convé centrar molt les energies en aquestes prioritats. En això de garantir que ningú quedi enrere he volgut fer un gest d’empatia anunciant que rebaixaré el salari del president de la Generalitat –el que em toca a mi– i el posaré al nivell del president de comunitat que cobra més, el lehendakari. Ara estem cobrant gairebé el doble que el president espanyol i més que els d’Itàlia, Portugal i el Regne Unit. Jo ja sé que això no fa quadrar els números, que necessitem molts més ingressos, però és un gest.
Pel que fa a l’augment de recursos, la prioritat és el finançament?
Són tres. És un model que acumula set anys de retard per revisar-lo. S’ha d’anar a les reunions amb plantejaments clars. No vull privilegis per a Catalunya però vull el que li correspon. Amb dades objectives, aquí tenim molt recorregut. També s’ha de posar fi al dúmping fiscal que fan algunes comunitats que és perjudicial. En segon capítol, s’ha de gestionar millor i jo també crec que s’ha de fer una política fiscal més agressiva. Ja no hi ha les regles que hi havia i Europa està fent un esforç de polítiques expansives. Ja arribarà el moment d’aquí a uns anys de tornar a quadrar el dèficit. Catalunya ha de tornar a ser líder econòmic d’Espanya. En PIB per càpita Madrid ens va passar per damunt fa tres anys. Facilitar les coses a les empreses.
Si l’independentisme manté el seu suport social, al final s’haurà de resoldre amb un referèndum?
Jo no vull renunciar a cap meitat de Catalunya ni crec que la solució sigui la imposició d’una meitat sobre l’altra. Vull superar això i buscar un punt de consens. Els plantejaments divisius, que han estat molt en voga els darrers 10 anys –també els hem vist als Estats Units–, de buscar la confrontació per afermar un espai polític, no són mai la solució. Hi sortim tots perdent. Però veig molta comoditat en els rivals en mantenir això. Uns perquè en viuen i d’altres perquè se senten molt còmodes combatent-ho. Mentrestant aquí anem enrere. Ens passa per davant l’Agència Europea del Medicament i se’n va de Barcelona perquè no ens aclarim. Ara hi ha 140.000 milions per a tot Espanya. Si anem badant ens passarà tot pel davant.