Illa fa guanyar el PSC, però queda curt per al canvi

Bon resul­tat pragmàtic

Però més enllà de l’anhel maxi­ma­lista d’Illa i el PSC de pre­si­dir el nou govern català, aquests resul­tats són bons per al par­tit tenint en compte qui­nes eren les seves expec­ta­ti­ves pragmàtiques i més rea­lis­tes. Si bé la cam­pa­nya d’Illa posava l’accent en la pos­si­bi­li­tat de can­viar el govern i, per tant, asso­lir una majo­ria par­la­mentària no inde­pen­den­tista, des del mateix PSC s’adme­tia que tren­car la majo­ria sobi­ra­nista era poc pre­vi­si­ble aquest 14-F. De fet, tam­poc es donava per segur gua­nyar en escons i era la victòria en vots el que es veia més plau­si­ble i ja com tot un èxit.

De fet, el mateix can­di­dat ense­nyava les car­tes en el míting de tan­ca­ment de cam­pa­nya de diven­dres i feia una crida a con­cen­trar el vot de canvi en el PSC. Però en la mateixa crida adme­tia la difi­cul­tat. Perquè el canvi de majo­ria i govern fos pos­si­ble, adver­tia Illa, calia una “victòria con­tun­dent” del PSC. Més con­tun­dent que la que ha tin­gut final­ment. Ja en la pri­mera com­pa­rei­xença de les vuit del ves­pre, quan encara no havia començat l’escru­tini, la número dos de la can­di­da­tura, Eva Gra­na­dos, cele­brava que “el canvi ha arri­bat per que­dar-se”. Una frase que anava en la direcció del que adme­tien les fonts del par­tit con­sul­ta­des durant la cam­pa­nya: “Per a nosal­tres, aques­tes elec­ci­ons són com les del 1999”, les que va gua­nyar Pas­qual Mara­gall en vots, però sense poder obte­nir una majo­ria per ser pre­si­dent, una majo­ria que sí que asso­li­ria qua­tre anys després.

Sense igno­rar que mol­tes coses han can­viat al país des d’aquell 1999, el PSC torna a ser aquí –“som en la final quan ningú comp­tava amb nosal­tres fa tres anys, ni tan sols fa tres mesos”, deia ahir Gra­na­dos– i gua­nya en vots unes elec­ci­ons després de dis­set anys com Mara­gall el 2003. Ha superat una dècada d’escis­si­ons, mals resul­tats i des­encís, i té un man­dat en l’horitzó per exhi­bir-se com el canvi pos­si­ble que no ha pogut ser ara.

El par­tit recu­pera la força d’una dècada enrere pel que fa a repre­sen­tació par­la­mentària, amb 4 dipu­tats a Tar­ra­gona, 3 a Girona i 3 a Lleida, i amb 23 a Bar­ce­lona, que millo­ren els 18 del govern de Mon­ti­lla der­ro­tat el 2010 per CiU i no arri­ben per poc als 25 que va obte­nir Mon­ti­lla el 2006 i que li van per­me­tre ser inves­tit pre­si­dent.

Però és la com­pa­ració amb els resul­tats de fa tres anys el que evi­den­cia la recu­pe­ració del PSC. El 2017 a Bar­ce­lona només van obte­nir 13 dipu­tats; a Tar­ra­gona, 2, i a Girona i Lleida, un a cada cir­cums­cripció. I obte­nien aquests mals resul­tats en una jor­nada elec­to­ral amb la màxima par­ti­ci­pació històrica.

Aque­lla nit del 21-D, quan la majo­ria de Junts pel Sí i la CUP aca­bava de fer un referèndum i de decla­rar la inde­pendència de Cata­lu­nya, Ciu­ta­dans arra­bas­sava als soci­a­lis­tes bona part del seu elec­to­rat, iden­ti­fi­cat ja ober­ta­ment amb Espa­nya. Ahir a la nit, després d’un man­dat en què l’inde­pen­den­tisme ha abai­xat el to i governs i opo­si­ci­ons s’han hagut de cen­trar a fer front a la pandèmia, el dis­curs de con­ci­li­ació, diàleg i nova etapa ha permès al PSC girar la truita i situar-se com l’espe­rança dels no inde­pen­den­tis­tes.

Illa es pre­sen­tarà a la inves­ti­dura perquè és el que en cam­pa­nya va pro­me­tre que faria si gua­nyava. Però, com el seu par­tit, pensa en la pro­pera opor­tu­ni­tat: “La victòria d’avui és només el pri­mer pas. Tri­ga­rem més o menys, però el canvi és impa­ra­ble.”