la crònica
Turbulències nacionals
Per als de casa, la contraposició entre bandera i pancarta és una bestiesa. I per als destinataris de la manifestació i els tertulians d'extrema dreta que esmolen la llengua, tant se val
Així com la sentència de l'Estatut és, fins a cert punt, indicativa del que es pensa sobre Catalunya en determinats cercles de poder, l'acord dificilíssim que es va assolir dijous respecte a la capçalera de la manifestació simbolitza, encara més que la mateixa manifestació, la situació interna del país, les desavinences entre les seves forces polítiques i socials, i ens diu què podem esperar de les crides reiterades a la unitat. La cosa ja va començar d'aquella manera quan Montilla, el mateix dia de la sentència, va anunciar que seria a la manifestació al costat d'una gran bandera. Però no la va convocar ell, la mobilització, tot i que, essent el president, ningú no hagués hagut de negar-li l'autoritat política i moral per fer-ho. Es va optar per cedir la iniciativa a Òmnium, potser per allò de la societat civil o potser per no posar a prova massa aviat el mite de la unitat, obligant Convergència a definir-se sobre una convocatòria «patriòtica» realitzada per un socialista. En tot cas, a tothom li va semblar bé la idea, fins que Òmnium va anunciar el lema de la concentració.
«Som una nació. Nosaltres decidim» pot escandalitzar algunes mentalitats properes al Tribunal Constitucional, però la veritat és que, vist des de Catalunya, no sembla res de l'altre món. La condició nacional va ser objecte d'ampli acord entre les forces polítiques que van redactar l'Estatut, i el dret a decidir resulta la condició prèvia, tant en les persones individuals com en els col·lectius, de l'exercici de qualsevol dret democràtic. Diguem-ho més clar: el dret a decidir no és sinònim de nacionalisme ni d'independentisme. Els que són partidaris de la república federal, per exemple, també han pres una decisió, i han exercit un dret. Però tot indica que Montilla va llegir el lema tal com l'entenen els més sobiranistes, i tal com, també, el llegiran a Madrid els cercles de poder abans citats. I aleshores va començar l'estira-i-arronsa entre els partidaris de la bandera i els de la pancarta, que s'ha resolt amb una decisió, entre barroca i salomònica, que il·lustra a bastament els delicats equilibris que sustenten la nostra presumpta unitat nacional.
De tot plegat, penso que el més trist és la inutilitat de la polèmica. Per als de casa, la contraposició entre bandera i pancarta és el que sembla: una bestiesa. I per als destinataris de la manifestació i els tertulians d'extrema dreta que ja fa dies que esmolen la llengua, tant se val. Faci el que faci Montilla, li adreçaran els mateixos insults i les mateixes desqualificacions. I si després de la manifestació hi ha gresca a Canaletes, la notícia seran els incidents i s'ignorarà tota la resta. I això ho sabem. Ho sabíem des del primer moment. De manera que ens ho hauríem pogut estalviar.
Si no ho hem fet és perquè no podem evitar ser el que som: una societat plural, amb forces polítiques diverses i diversos horitzons nacionals. No calia cap sentència del Tribunal Constitucional, per descobrir que si tots els diputats catalans votessin el mateix al Congrés cap llei espanyola no podria ser aprovada sense el seu acord, ni cap govern de l'Estat es podria constituir sense el seu permís. Si això no ha passat mai, és perquè no tots tenen al cap el mateix model de país, ni de societat. N'hi ha de dretes i d'esquerres, n'hi ha de federalistes, d'autonomistes i d'independentistes. I a l'altre costat hi ha persones que saben amb qui poden fer tractes en cada moment, i amb qui no. Com que la cosa funciona així, recomanaria que no parléssim d'unitat si no estem disposats a intentar-la realment, amb els terminis i els objectius clarament definits. En cas contrari, tornarem a fer el ridícul, malgrat els milers o milions de manifestants que avui sortiran al carrer.