“Tindrem revolta si ho paguen els de sempre”

L’aixecament de la immunitat era esperable per una raó molt elemental: la majoria al Parlament Europeu la componen conservadors, socialdemòcrates i liberals, que són al govern en molts països, i era molt difícil que giressin l’esquena a Espanya dient que no. Perquè avui és per tu i demà és per mi. Era evident des del primer moment que el terreny del Parlament era menys favorable que el de la justícia dels diversos països, que en tots els casos en què ha intervingut s’ha pronunciat en favor de les persones que se’n van anar –a Alemanya; a Brussel·les, diverses vegades; a Escòcia; a Suïssa. Això hauria de fer pensar sobre la qualitat de la justícia espanyola, que ha encaixat un revés cada vegada que ha intentat alguna cosa a Europa. Diuen molt “Nosaltres, el que digui la justícia, el que digui la justícia”, però es veu que, quan és la justícia europea, aleshores no val. Aleshores agafen el telèfon i truquen als ministres corresponents per veure què hi poden fer. En lloc de mirar-se a si mateixos i pensar que potser el sistema de justícia espanyol realment deixa molt a desitjar. Europa? Europa és el millor que ens ha passat en molt de temps. Si hi ha una cosa important avui, és que Espanya forma part d’Europa i que els grups dirigents i les elits no hi volen renunciar. Això és una salvaguarda enorme en molts aspectes, no ens enganyem. Ara..., pretendre que Europa et traurà les castanyes del foc en un conflicte amb Espanya és pretendre molt. Si, a més, el conflicte es planteja en el terreny que no toca i amb uns objectius equivocats, encara més...

No cal que digui que soc extremament crític amb la manera com Espanya tracta aquest conflicte amb Catalunya, a còpia de repressió, sense acceptar la seva naturalesa política, però també ho soc amb la manera com s’ha enfocat des de Catalunya l’anomenat “procés”. Els ciutadans a Catalunya tenen dret a expressar què volen en relació amb Espanya, però la via unilateral és un error majúscul, i passar de l’“objectiu, consulta” a l’“objectiu, independència” és encongir el suport del 70% o 80% al 50% o a menys del 50%. I això és un error, simplement. La manera com s’ha portat el procés ha estat equivocada. S’ha volgut plantejar la batalla en el terreny dels fets, de l’“ara veuràs”, amb un adversari que, si en algun terreny et guanyarà segur, és en el de la força. Malament. Europa segurament veuria amb simpatia la causa de fons –un país que planteja per procediments estrictament democràtics un objectiu legítim–. Europa són molts anys de reforma, Il·lustració, on les llibertats individuals signifiquen alguna cosa. Ara, si es plantegen les coses malament i en el terreny inapropiat, pretendre que s’enfrontarà amb Espanya seriosament per aquest problema, quan ja veiem com arrossega els peus amb Polònia i Hongria, és francament viure fora de la realitat. A Europa li podem demanar el que li podem demanar, però no que sigui més dura amb Espanya del que ho és amb Polònia o Hongria. És que no ho serà. Ja hem vist com els ha costat excloure el partit Fidesz del grup parlamentari popular al Parlament Europeu. Una mica de realisme polític sí que n’hi ha d’haver. No voldria que, arran de l’aixecament de la immunitat, comencessin a sortir alguns exaltats dient barbaritats contra Europa.

L’1-O, sorprenentment per a mi, va ser un gran èxit. Em refereixo als que compartim un sentiment nacional català; per als catalans que són nacionalistes espanyols devia ser un fracàs. Jo era reticent, perquè pensava que no milloraria el 9-N, que no aniria a votar més gent. Per contra, va ser un èxit enorme per la mobilització i per la reacció de l’Estat espanyol, que va fer evident a tot el món el que passava i se’ls va girar en contra. L’error més gran és la proclamació de la independència i les jornades del 6 i 7 de setembre al Parlament, que em van semblar lamentables.

Però aleshores s’ha de ser conseqüent. La DUI només és possible si va acompanyada d’un moviment de masses insurreccional. I alguns ho defensaven. Però, al meu parer, fins i tot si això hagués estat possible, resulta inacceptable, perquè el cost que s’hauria hagut de pagar en tots els terrenys és enorme. Cost en termes de vides, d’economia, de sacrificar una generació, i crec que això no s’ha de fer. Però els fets també demostren que no hi ha el nombre suficient de catalans per anar a l’enfrontament violent, en definitiva. I ho entenc perfectament i ho celebro. De manera que l’estratègia ha de ser una altra. Fins i tot suposant que al final fos inevitable una acció unilateral perquè es constatés que l’Estat espanyol és incapaç de pactar –de fet, l’experiència ens diu que li costa molt, perquè entén el pacte com una humiliació–, aquesta unilateralitat només es pot guanyar a còpia de fer professió de fe de no unilateralitat. La unilateralitat només és possible si es donen dues condicions indispensables: un amplíssim suport intern, incloent-hi bona part del món econòmic, i un suport extern suficient. Si no, és impossible. I, ara per ara, no es compleix cap de les dues condicions.

M’hauria agradat que al país hi hagués hagut un grup dirigent més valent.

El grup dirigent ho engloba tot, el món econòmic, el món sindical, el cultural, artístic, científic, polític, per descomptat. Hi va ser al tombant del segle XIX i XX, en el moment d’or del catalanisme. Hi havia un grup dirigent, amb la Lliga però també amb els republicans, que tenia una idea de país i sabia on volia anar. Respecte als nostres dirigents econòmics, vaig veure l’altre dia aquest acte de protesta per la violència al carrer. Tenen tota la raó. No pot ser que hi hagi saquejos. Però, escolti’m, què van fer el dia 2 d’octubre del 2017 davant la violència policial? Van fer un acte? No els hauria pertocat? Per què sempre disparen contra la mateixa banda? No els he vist fer actes similars per dir a les institucions de l’Estat: “Així, no anem bé.” Simplement, no més del que va dir Cambó a Alfons XIII en el famós discurs de l’any 1904, quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona: “Esta ciudad, señor, no se siente feliz.” Dit això, també és cert que els líders del procés han fet tot el que han pogut per no guanyar-se el nostre món empresarial i entenc perfectament la seva preocupació, perquè la situació és dolenta. No ens enganyem, tot el que està passant deixa senyals. La situació d’incertesa, de no saber ben bé quines són les regles, ni on serem el dia de demà, tot això no és gens bo per al país.

Més que dir “han de”, em miro l’aritmètica i ho veig gairebé inevitable. No veig quina altra majoria es pot fer. Ja m’agradaria que es poguessin fer altres coses, però no ho veig. Perquè la majoria d’esquerres amb el PSC només seria factible si el PSC ensenyés alguna carta de com pensa resoldre el problema amb Espanya. Però és que no ho ha fet. Si l’única carta és dir “tornem al dia abans”, això és inviable. De manera que veig bastant inevitable la revalidació d’un govern ERC-Junts. La qüestió és, amb quin suport extern? La CUP és un partit respectable, que representa una part de la societat catalana, amb plantejaments legítims, però molt allunyats del centre de gravetat. La CUP no hauria de condicionar el govern, perquè seria sotmetre’l a una inestabilitat molt gran.

L’ideal és incompatible amb la situació que hi ha ara. Es pot parlar de l’ideal d’aquí a deu anys, i encara, però ara hi ha el que hi ha. Crec que hi ha una part de la societat catalana que se sent òrfena políticament. Que és molt crítica amb la manera com l’Estat aborda el conflicte amb Catalunya i creu que cal replantejar les relacions amb Espanya de dalt a baix, però que també ho és amb la manera com s’estan conduint les coses des d’aquí. Ara caldria reconstruir un ampli consens catalanista a l’entorn de l’objectiu de la consulta, i m’agradaria que això, com a mínim, permetés bastir ponts de diàleg amb l’espai socialista. Però el “tornem al dia abans” del PSC no és la solució. Perquè, com a mínim, el 50% del país vol la independència.

Crec que no. Hi ha un interlocutor aparent, que està disposat a seure en una taula de diàleg per obtenir els suports que necessita al Parlament espanyol i serveix perquè el nacionalisme espanyol més exaltat li ho tiri pel cap cada dia, però no veig un interlocutor disposat a negociar. Què ha posat sobre la taula el PSOE més enllà de la mesa de diálogo? No hi ha posat ni una modesta millora en el finançament.

Bloqueig. Bloqueig i un corrent de fons cada vegada més independentista. Perquè els joves cada cop més van cap aquí. I, després, fa 300 anys que intenten resoldre el conflicte amb Catalunya per la via de la imposició i no se n’han sortit. I, en democràcia, l’aplicació de la via repressiva té una contradicció innata. Quan s’aplica la via repressiva però després hi ha eleccions, a qui volen que voti el ciutadà, per més malament que ho facin els reprimits? Els votants es posen al costat del feble. És possible que aquest corrent de fons acabi tenint prou força perquè l’Estat no tingui més remei que negociar. Però això requereix lideratge per guanyar-se la confiança d’una majoria social, i intel·ligència per formular els objectius i l’estratègia per assolir-los, coses que no he vist en els darrers anys.

Fins que no hàgim passat l’emergència, no hi ha més remei que mirar de salvar els mobles.

Sí. És intentar sostenir com es pugui l’activitat productiva. És el que han fet tots els països, i han incorregut en dèficits molt grans. Espanya, si per alguna cosa s’ha caracteritzat, i així ho diuen les dades de l’OCDE i l’FMI, és per haver donat poques ajudes directes. És dels països que són a la cua. Crec que la senyora Nadia Calviño ha tingut una prudència excessiva. Ara no és el moment de preocupar-se del dèficit. Ja ens en preocuparem demà. Fa tres mesos, qui havia tingut més morts i més recessió era el Regne Unit, i el segon era Espanya. No es pot inflar gaire el pit. De manera que algunes coses potser s’haurien pogut fer una mica millor.

Apujar impostos no ho pot fer un país sol. Perquè si un els apuja però les empreses se’n van a Luxemburg o a Irlanda, o allà on sigui, no serveix de gaire. Això és una apel·lació a Europa i a l’esquerra europea, i els democratacristians hi podrien estar d’acord –la senyora Merkel segurament hi estaria d’acord–. Perquè si ho han de pagar els de sempre tindrem una revolta social, cosa que diuen els que en saben que acostuma a passar després de les pandèmies. La gent ja va aguantar una cura de cavall per la gran recessió i la crisi financera i no crec que estigui disposada a aguantar-ne una altra deu anys després.

L’anterior ja ha estat molt dura i complicada. M’agradaria que servís per avançar en un canvi de model productiu, més enfocat a l’objectiu essencial de la millora de la productivitat. Europa ha vinculat els fons als sectors d’innovació tecnològica, energies renovables, digitalització, etc. S’hauria d’anar decididament en aquesta direcció, però soc escèptic perquè n’estem parlant de fa vint anys i els avenços són molt relatius. Quan vam arribar al govern el 2003, immediatament vam posar en marxa l’acord estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat. Algunes coses es poden fer des de Catalunya, però és fonamental el paper d’Espanya i d’Europa. Caldria crear una espècie d’estat major amb la missió de dur a terme aquesta tasca, amb objectius xifrables. Per exemple, en tots els rànquings mundials, la millor universitat espanyola és la de Barcelona, però està entre la posició 150 i 200. En canvi, entre les 100 primeres n’hi deu haver dues o tres, o quatre, de suïsses, d’holandeses, de daneses. Un objectiu seria que d’aquí a cinc o set anys en tinguéssim dues de catalanes entre les 100 primeres. El mateix caldria fer en el terreny de les energies verdes, de la digitalització, etc.

La Generalitat té pes, poder i instruments, però moltes coses no es poden fer si no hi ha una implicació activa de l’Estat. I, si pot ser, una complicitat amb Europa.

És una iniciativa extremament important, per fer front a la reconstrucció després de la pandèmia, per reformar l’economia pensant en el futur, i pot ser un pas important cap a la unió fiscal. Finalment Europa s’implica en ajuts directes als estats. Però m’hauria agradat que la implementació l’hagués dut a terme directament el govern europeu. Que anéssim cap a un model federal europeu. Aquesta distribució per quotes entre els estats fa que al final tot acabi sent fruit de pactes que no se sap ben bé a què responen. Em temo que hi pesaran molt les grans empreses espanyoles, un cop més, que tindran una quota desproporcionada, no pel seu valor intrínsec, sinó per la seva capacitat d’influència. Aquí a Catalunya s’estan fent iniciatives interessants. El govern ha creat un grup d’experts de qualitat. És clar que hi confio, però em fa por que acabi entre dos extrems: una quota molt sucosa per a les grans empreses i la resta, una repartidora perquè tothom estigui content. Amb això no s’aconseguiran grans objectius. Hauria de ser una oportunitat per fer el corredor mediterrani ferroviari i altres infraestructures i per potenciar la inversió pública.

El govern va ser objecte d’una campanya molt forta en què se sostenia aquesta tesi i Convergència va guanyar la batalla mediàtica. Va aconseguir que s’instal·lés la idea que el govern tripartit havia deixat les finances de la Generalitat en fallida. Una batalla mediàtica basada en una falsedat total i absoluta. Quan vam entrar el 2003, el nivell de deute estava, crec recordar, en el 7,2% del PIB. Vam anar reduint el dèficit fins al 2007, quan vam deixar pràcticament equilibrat el pressupost. Al final del 2007, el deute estava en un nivell del 7,8% i havíem fet molta inversió pública. Aleshores va venir la crisi, el dèficit es va disparar, com a tot arreu, i els anys 2008, 2009 i 2010 es va situar a l’entorn, o per sobre, del 3% del PIB. No em sembla un augment forassenyat. Això va fer que el deute augmentés fins al 17,7% del PIB el 2010. És a dir, en set anys, del 2003 al 2010, va augmentar en 10,5 punts, un punt i mig per any. Però Convergència va seguir la política del “s’hi val tot” per conquerir el govern i va convertir aquesta en una qüestió central de la seva campanya. Després –i jo no vaig criticar-ho mai i el PSC, poc– el deute va passar d’aquell 17,7% al 35,6% el 2015. Gairebé 18 punts en cinc anys, 3,6 punts per any. El fet és que el deute va augmentar 1,5 punts per any amb els governs d’esquerres, i 3,6 punts amb el govern de Convergència. Aquesta és la realitat i no la demagògia que molts van utilitzar. Ara, vol dir que els que van governar després de nosaltres ho van fer molt malament i van deixar la Generalitat en fallida? No, es van trobar en una situació molt difícil i van fer el que bonament van poder. Això sí, el senyor Artur Mas va dur a terme una política de retallades, que va convertir gairebé en una qüestió personal, que no va fer més que empitjorar les coses en tots els terrenys.

Aquest és el tema important. Davant de la gran recessió, a Europa es va imposar la consigna de consolidació fiscal, dèficit zero i polítiques d’austeritat, que s’ha comprovat que va ser un error. El mateix Olivier Blanchard, economista en cap de l’FMI en aquell moment, va reconèixer després que es van equivocar i que van infravalorar l’impacte recessiu que tindria aquesta política sobre l’economia. Va ser un error molt gran, que va deixar molts damnificats, també a Catalunya. Però, a més, les dades assenyalen que hi ha hagut una tendència molt gran a reduir la inversió pública. El primer que rep quan es vol ajustar el pressupost és la inversió pública, perquè no té sous al darrere. Ni entitats que protestaran perquè no tenen la subvenció. Espanya és el país on ha baixat més.

Espero que la gran recessió de fa deu anys i ara la gran patacada de la pandèmia serveixin per revisar l’equilibri entre estat i mercat. I per reivindicar un estat més actiu, que faci més coses, més inversions públiques. L’estat està sota sospita des que es va iniciar la revolució neoliberal conservadora dels vuitanta, amb Reagan i Thatcher com a símbols. Durant aquest període, la batalla ideològica l’ha guanyada la dreta. L’estat s’ha desmantellat? No. Però l’opinió general es basava en la idea que els mercats i el sector privat fan les coses millor que el sector públic: “Si ho pot fer una empresa privada, millor que no ho faci l’estat”, “apujar impostos és dolent”, “si la gent s’espavilés a buscar feina no hi hauria tants aturats”, “millor abaixar impostos perquè s’estimula l’activitat econòmica”. Confio que en els propers anys assistim a un canvi de cicle que doni més protagonisme al paper del sector públic, i als valors en què aquest protagonisme s’ha de sustentar. Ho ha de fer tot l’estat? No, hi ha moltes coses que el mercat fa millor. Però hem d’anar cap a un nou equilibri amb un paper més important de l’estat. Però per fer-ho fa falta un lideratge polític important i una esquerra que aixequi noves banderes, a partir dels valors que li són propis.