No malbarateu el somni

¿Òmnium Cultural ens representa a tots?, es preguntava la setmana passada el portaveu del PSC, Miquel Iceta, en plena polèmica surrealista sobre com havia de ser la capçalera de la manifestació del 10-J. Segurament a tots no; és evident. Però treure al carrer un milió i mig de persones un dissabte calorós de juliol sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim respon prou bé al dubte existencial del dirigent socialista.

El 10-J va ser una diada espontàniament unitària, ideològicament plural i generacionalment transversal, possible gràcies a l'empenta i sentit patriòtic de la junta d'Òmnium i de la seva presidenta, Muriel Casals, i perquè els autèntics protagonistes van ser els ciutadans de Catalunya. Per tant, cal estar-ne orgullosos. La segona prova és avui al debat de política general del Congrés. I més després d'escoltar ahir Rodríguez Zapatero vendre cínicament fermesa constitucional i comprensió paternal, amb copets a l'esquena inclosos, davant la frustració de Catalunya.

Caldria dels diputats dels partits catalans al Congrés un esforç per no malbaratar la il·lusió i les expectatives sorgides de la manifestació de dissabte, i presentar una proposta conjunta a favor de l'Estatut de Catalunya i de rebuig a la sentència castradora del Tribunal Constitucional. A mi, la proposta de Duran i Lleida de convertir el discurs institucional del president Montilla contra la sentència en aquesta proposició em semblava encertada, mesurada i assumible per tots. Menys pel PP, és clar.