La bandera de les dones

Era el símbol, el tro­feu de la victòria. I, en aquest cas, el de l’escapçament del model de dona de la República. Per això recu­pe­rar la ban­dera, que la columna repres­siva que acom­pa­nyava les tro­pes fran­quis­tes va requi­sar el 28 de gener de 1939 al prin­ci­pal del número 35 de la ronda Uni­ver­si­tat, seu de l’ Aliança Naci­o­nal de la Dona Jove , esdevé un tri­omf de la memòria d’unes dones que la dic­ta­dura va voler esbor­rar. La ban­dera cata­lana amb la ins­cripció de l’enti­tat con­ti­nu­ava, 82 anys després, intra­murs de l’Arxiu de Sala­manca. Mol­tes ban­de­res s’han per­dut; dete­ri­o­ra­des pel pas del temps o perquè no s’han con­ser­vat degu­da­ment, des­pos­seint-les del que repre­sen­ta­ven, fent-les ser­vir per treure la pols o com a llençols per tapar mobles, tal com l’his­to­ri­a­dor Borja de Riquer ho havia expli­cat al pre­si­dent de la Comissió de la Dig­ni­tat, Pep Cru­a­nyes. No és el cas de la ban­dera de les dones, que ha tor­nat a Cata­lu­nya inclosa en el setè lliu­ra­ment dels “papers de Sala­manca”, 40 capses i cinc paquets, que van arri­bar el 10 d’abril. “No era una ban­dera més, era la ban­dera que pre­si­dia l’enti­tat”, remarca Pep Cru­a­nyes.  

L’Aliança Naci­o­nal de la Dona Jove, amb vocació unitària, estava for­mada per les Joven­tuts Soci­a­lis­tes Uni­fi­ca­des (JSU) del PSUC, Esquerra Repu­bli­cana i Estat Català. Explica la diri­gent de les JSU i escrip­tora Teresa Pàmies a Quan érem capi­tans que van estar més d’una set­mana dis­cu­tint el nom. “Allò de noies no els feia peça”, escriu la Pàmies refe­rint-se a la repre­sen­tant d’ERC, “gra­na­deta”, i a la dele­gada d’Estat Català, que ho veien, diu, com una “indi­recta”. Algú va pro­var, asse­nyala la Pàmies, amb “pubi­lles cata­la­nes” però l’estu­di­ant de dret els va acla­rir que pubi­lla sig­ni­fi­cava hereva: “Ima­gi­neu una soci­e­tat revo­lu­cionària que es digués Unió d’Hereus de Cata­lu­nya; és reac­ci­o­nari, com­pa­nyes.” Tam­poc agra­dava a ERC i Estat Català el terme com­pa­nyes, asse­gura la Pàmies. Les JSU insis­tien amb “unió de noies”. Un dels argu­ments en con­tra era la Unió de Dones de Cata­lu­nya, pre­si­dida per Dolors Bar­galló: “Diran que nosal­tres som micos d’imi­tació o que no tenim ima­gi­nació.” Va ser una repre­sen­tant d’ERC, Mont­ser­rat Martínez, qui va pro­po­sar “Aliança Naci­o­nal de la Dona Jove de Cata­lu­nya”. 

“D’aquell període de la Dona Jove vaig apren­dre els rudi­ments del par­la­men­ta­risme uni­tari. És la tasca més difícil. Unir –i no serà pas perquè no fos vital­ment neces­sari– no és tan fàcil com alguns cre­uen”, escriu Teresa Pàmies. Refle­xi­ona sobre el fet d’excloure les pou­mis­tes de l’Aliança: “No hi ha hagut dis­cri­mi­nació més contínua i per­tinaç que la prac­ti­cada con­tra els comu­nis­tes. Ho són a l’esquerra, ho són a la dreta i ho són al cen­tre.” Sobre la pre­si­denta de l’enti­tat, Mont­ser­rat Martínez, que va ser qui va pro­po­sar el nom, resol Pàmies que era la “pre­si­denta ideal”, ja que “estava segura de les seves posi­ci­ons, les defen­sava lle­ial­ment i res­pec­tava les dels altres, a con­dició que ells res­pec­tes­sin les seves”. El dia que van fer l’escor­coll a les ofi­ci­nes de l’enti­tat, les tro­pes fran­quis­tes van anar a bus­car Mont­ser­rat Martínez al seu domi­cili, recorda Pep Cru­a­nyes. “No n’he sabut res més, de la Mont­ser­rat”, escriu la Pàmies. A la publi­cació Les dones d’Esquerra, edi­tada per la Fun­dació Irla, es clou la seva breu bio­gra­fia el 29 de juliol de 1945, quan a l’exili francès, a Mon­tal­ban, va ser esco­llida mem­bre del comitè exe­cu­tiu de les Joven­tuts d’Esquerra Repu­bli­cana-Estat Català (Jerec).

L’hivern de 1938, un grup d’afi­li­a­des a l’Aliança Naci­o­nal de la Dona Jove van visi­tar un grup de sol­dats, la 30a Divisió de l’Exèrcit Popu­lar de la República, a Vila­nova de Meià, a la Noguera. La càmera del fotògraf Fran­cesc Boix va tes­ti­mo­niar aque­lla jor­nada, en què els sol­dats van des­fi­lar, es va fer un dis­curs i les noies els van por­tar “escalf emo­ci­o­nal, els dona­ven suport, els entre­ga­ven algun ban­derí”, asse­nyala Cru­a­nyes. Les imat­ges es poden con­sul­tar al web de l’Arxiu Naci­o­nal. Els rodets d’aques­tes foto­gra­fies esta­ven guar­dats en una caixa que la Comissió de la Dig­ni­tat va adqui­rir del Fons Boix. A més de les imat­ges que Fran­cesc Boix va fer d’actes de l’Aliança Naci­o­nal de la Dona Jove, a l’Arxiu Naci­o­nal s’hi guar­den altres docu­ments, com ara les fit­xes d’ingrés de les afi­li­a­des i la carta, del 15 de juliol de 1937, que Mont­ser­rat Martínez escriu sol·lici­tant la cessió del Palau de Belles Arts per cele­brar-hi la con­ferència fun­da­ci­o­nal el 30 i 31 de juliol de 1937. Recorda Teresa Pàmies que abans van dema­nar permís a Lluís Com­panys, amb qui es van reu­nir amb Mont­ser­rat Martínez: “En dir-li jo que era filla de Bala­guer, va fer un gran gest a l’estil Vit­to­rio de Sica i exclamà: «Ah!, Bala­guer, la plaça del Mer­ca­dal, el Sant Cristo, la mura­lla…» Coses totes elles que a mi no em deien abso­lu­ta­ment res.”