Política

L’hedonisme d’Ayuso i la promiscuïtat amb Vox, a referèndum

La presidenta de Madrid busca la majoria absoluta amb nacionalisme castís i odes a la cervesa i a la “vida a la madrilenya” per obviar la gestió de la pandèmia

L’esquerra confia la remuntada als indecisos i hi ha possibilitat d’empat a 68

El PP reté Madrid des del 95, però la victòria sovint va d’un o dos escons

El Ata­zar és un poble del nord de Madrid que, amb un cen­te­nar d’habi­tants i situat a 80 quilòmetres de la capi­tal, regala un avís en aques­tes elec­ci­ons del 4 de maig: en les autonòmiques del 2019 va regis­trar un empat a 31 vots entre el bloc del PP, Vox i Cs i el bloc del PSOE, Podem i Més Madrid. A l’Assem­blea de Madrid –que passa de 132 a 136 escons per l’aug­ment de població res­pecte al 2019–, també hi ha pos­si­bi­li­tat d’empat a 68, un supòsit diabòlic que el CIS ja ha asse­nya­lat i que seria estèril. Lide­rant l’hedo­nisme com a pro­jecte i amb odes a la “vida a la madri­le­nya” resu­mida a pren­dre una canya de cer­vesa al final del dia, Isa­bel Díaz Ayuso busca la majo­ria abso­luta –en soli­tari o abraçant la pro­miscuïtat de pas­sar a gover­nar amb Vox– amb un naci­o­na­lisme castís que ha obviat la gestió de la pandèmia. En una regió on cada escó val uns 21.000 vots i on la victòria sovint va de només un o dos escons, el PSOE, Més Madrid i Podem con­fien la remun­tada als inde­ci­sos.

La bata­lla pel que Ayuso sosté que és “Espa­nya dins d’Espa­nya” nai­xia per una rocam­bo­lesca aven­tura del PSOE i Cs a Múrcia i ha dei­xat tota la política en sus­pens fins a enfan­gar-la com mai, amb ame­na­ces de mort i bales en sobres que no rebien la con­demna de Vox o rebien una con­demna ambi­gua del PP sense citar les vícti­mes recep­to­res pel seu nom.

Denun­ci­ada a la JEC

L’enfan­ga­ment va arri­bar al dia de reflexió: el PSOE va denun­ciar Ayuso davant la Junta Elec­to­ral Cen­tral (JEC) per “mani­festa, clara i rei­te­rada vul­ne­ració de l’objec­ti­vi­tat i neu­tra­li­tat” durant l’acte ins­ti­tu­ci­o­nal del 2 de maig, en què la pre­si­denta va enal­tir en cada pàgina del dis­curs ofi­cial la paraula lli­ber­tat –l’eslògan elec­to­ral del PP– i es va dei­xar lloar per Cris­tina Cifu­en­tes i pel músic Nacho Cano fins a ser ella la con­de­co­rada amb la meda­lla d’or a la Cul­tura per la seva política del “tot obert”. El PSOE alerta que fins i tot el compte de Twit­ter de la Comu­ni­tat de Madrid en va pen­jar els vídeos amb les llo­an­ces a la pre­si­denta, i que tot ple­gat és una vul­ne­ració del deure de neu­tra­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal tipi­fi­cat en l’arti­cle 50.2 de la llei elec­to­ral (Loreg).

De bra­cet amb el seu asses­sor Miguel Ángel Rodríguez, Ayuso no només ha sabut esqui­var qual­se­vol fis­ca­lit­zació de la seva gestió –l’excés de mor­ta­li­tat a Madrid i els pro­to­cols dels ano­me­nats “tri­at­ges de la ver­go­nya” a les residències no han cen­trat la cam­pa­nya, com tam­poc ho han fet els casos de cor­rupció Gürtel, Púnica i Lezo–, sinó que tot­hom ha ballat al seu ritme de l’oda a la canya de cer­vesa ben tirada com a antídot a la fatiga pandèmica. Fins i tot ahir, en plena jor­nada de reflexió, Ayuso va saber cen­trar totes les mira­des amb la pre­sen­tació a Ifema de Sop­hia, un robot desen­vo­lu­pat a Hong Kong per Han­son Robo­tics i cedit a Madrid perquè actuï com ho faria Alexa i relati el minut a minut de l’escru­tini. “Per cert, pre­si­denta, ha vin­gut vostè molt guapa”, va dir la robòtica Sop­hia a la pre­si­denta madri­le­nya i can­di­data del PP.

Quan se li recorda que va dis­sol­dre l’Assem­blea el 10 de març con­fi­ant en una majo­ria abso­luta en soli­tari, Ayuso es dis­culpa ara: “Me vine arriba...” Par­tint dels 30 escons del 2019, el repte és colos­sal: arri­bar a la xifra màgica dels 69 sola, o bé sumant-hi Vox. A més de llançar esquers als votants ultres –“Si et diuen «fei­xista», és que estàs al cos­tat cor­recte de la història”, va dir a Ana Rosa Quin­tana a T5–, Ayuso enar­bora la ban­dera de la lli­ber­tat i s’ha permès defi­nir el con­cepte amb exem­ples que invi­ten a la comi­ci­tat, des de gau­dir d’un embús de trànsit fins a no tro­bar-se un ex o glo­ri­fi­car la canya de cer­vesa al final del dia. “Viure a la madri­le­nya és, en ple tem­po­ral Filo­mena i amb tota la capa de neu, pas­sar pel car­rer Santa Engra­cia i veure la gent amb tres metres de neu i plan­tant-hi les tau­les i pre­nent una cer­vesa. Això és Madrid!”, ha arri­bat a dir.

Vox a les con­se­lle­ries?

Després de dos anys amb un govern de coa­lició del PP i Cs i el suport de Vox des de fora –la fórmula que es manté viva a l’Ajun­ta­ment de Madrid i a Anda­lu­sia–, el dilema és si la pro­miscuïtat amb la ultra­dreta fa el salt qua­li­ta­tiu de l’accés a con­se­lle­ries i, en par­ti­cu­lar, a car­te­res tan sen­si­bles com ara la d’Edu­cació, amb la dèria del vet paren­tal.

Múrcia no és Madrid

Es dona la para­doxa que la ultra­dreta ja ocupa la con­se­lle­ria d’Edu­cació a Múrcia amb Mabel Cam­pu­zano, cèlebre per haver assu­mit el càrrec enal­tint que no es vacu­narà, però ella és una díscola expul­sada per San­ti­ago Abas­cal per con­flic­tes labo­rals (no ideològics). Abas­cal no ha posat com a preu tenir car­te­res, però Rocío Monas­te­rio va més enllà i ho ha promès als seus votants: “Serem al govern.” “No seria la fi del món”, opina Ayuso sobre el pas de tenir con­se­llers de Vox. “La fi del món, no, però sí que seria el prin­cipi de la fi d’una democràcia vigo­rosa”, va reba­tre el pre­si­dent espa­nyol, Pedro Sánchez, en el tan­ca­ment de cam­pa­nya soci­a­lista a Entrevías, el barri més pobre de Madrid, a Puente de Valle­cas.

Sense Cs, i Leguina al PP

El drama del PSOE és que no pot exhi­bir ni el seu únic expre­si­dent, Joaquín Leguina, que va gover­nar la comu­ni­tat del 1983 al 1995 i que s’ha dre­ta­nit­zat tant que ara ja ha com­promès en públic el seu vot a Ayuso. Amb el car­tell de ser “enso­pit, seriós i for­mal”, Ángel Gabi­londo, de 72 anys, ha rebut l’auxili de Sánchez i de La Mon­cloa, però ni ells ni Pablo Igle­sias (Podem) estan sent els mobi­lit­za­dors de l’esquerra, sinó que la dina­mit­za­dora del vot pro­gres­sista és Mónica García (Més Madrid). El que tots els son­de­jos vati­ci­nen és l’extinció de Cs, que de 26 escons i el 20% dels vots pas­sa­ria a per­dre-ho tot.

Si bé l’hege­mo­nia del PP a Madrid ja suma 26 anys, la victòria sovint va d’un o dos escons. El 2015 ja hi va haver empat entre blocs, però els vots a IU van que­dar sense escó perquè no arri­ba­ven al mínim del 5% i el mal­ba­ra­ta­ment d’aquells vots va donar el tri­omf a la dreta (PP i Cs). Les elec­ci­ons d’avui, a més, no tan­quen res: obren una mini­le­gis­la­tura de dos anys (la legis­la­tura ori­gi­nal ha de com­plir el ter­mini legal) i això vol dir que la bata­lla es reva­li­darà el maig del 2023.

LA XIFRA

136
escons
(i no 132 com fins ara) té l’Assemblea de Madrid per l’augment de la població. La majoria se situa en 69 escons.

Edmundo Bal

Tot i que Ignacio Aguado va ser el vicepresident d’Ayuso des de l’agost del 2019, ningú millor que ell encarnava el fracàs matrimonial amb el PP des que va ser fulminat per la presidenta el mateix dia que precipitava la convocatòria de les eleccions per por d’una moció de censura com la de Múrcia. L’opció d’Inés Arrimadas per desafiar l’extinció va ser reclutar el seu portaveu adjunt al Congrés i exadvocat de l’Estat que creia en el delicte de rebel·lió. En la seva campanya, no hi ha faltat l’entusiasme dels seus, amb cartells que calcaven la iconografia d’Obama amb el lema Yes, we Bal, però tots els sondejos són concloents: no arribarà al llindar del 5% i Cs no obtindrà escó.

Pablo Iglesias

Imitant la sèrie de política francesa Baron Noir, Iglesias retorna a la política local i se sacrifica com a vicepresident segon després de només catorze mesos. L’aposta hauria fracassat estrepitosament si no fos per Paco Camas García, un investigador de Metroscopia que va alertar a Twitter que la llei electoral madrilenya impedeix ser candidat i alhora ministre, i Iglesias volia seguir de vicepresident fins al 14 d’abril. Més que un reforç estel·lar, el seu salt pretén conjurar el risc d’extinció de Podem, que amb Isa Serra podia no arribar al 5% dels vots i quedar fora de l’Assemblea. Ha protagonitzat el gest de la campanya plantant el debat a la SER pel desdeny de Rocío Monasterio.

Isabel Díaz Ayuso

Nascuda el 17 d’octubre del 1978 –el mateix dia i el mateix any que Pablo Iglesias–, Isabel Díaz Ayuso es va forjar al PP sent la dircom de Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre, i la cap digital de Cristina Cifuentes, però en dos anys ha esdevingut un fenomen pop sense parangó –inspira samarretes, una cervesa i les papas a lo Ayuso– a partir del nacionalisme castís i de l’independentisme fiscal per als més rics. De bracet amb l’assessor Miguel Ángel Rodríguez, aspira a unir les dretes que José María Aznar va saber unir. “Quan et diuen «feixista», és que ho fas bé, és que estàs al costat correcte de la història”, diu per llançar l’esquer a Vox.

Ángel Gabilondo

És un cos de polític on viu un professor de metafísica que ja es veia com a defensor del poble quan Isabel Díaz Ayuso va prémer el botó de les eleccions anticipades. Sense marge per vestir un candidat, l’aposta del PSOE era renovar Ángel Gabilondo, de 72 anys, i explotar el seu perfil d’“ensopit, seriós i formal”, versionant la cançó de Feo, fuerte y formal, de Loquillo. Que seria millor president que candidat és una màxima que el seu entorn repeteix per conjurar l’estrany paper d’un home prudent enmig d’una campanya emocional amb insults, crits i bales en sobres. És tan capaç de citar Aristòtil, Hegel o Kant en un míting a Getafe com d’exasperar els seus perquè no fa oposició dura.

Mónica García

“Em presento: em dic Mónica García i soc...” Així arrencava la candidata de Més Madrid en el debat a Telemadrid, com si assumís amb naturalitat el fet de ser la menys coneguda. El que millor defineix aquesta anestesiòloga, que en plena pandèmia va compaginar l’escó a l’Assemblea i la bata blanca de sanitària a l’UCI de l’hospital 12 de Octubre, és el vídeo amb què va frenar l’opa d’Iglesias: “Madrid no és una sèrie de Netflix que hagi començat amb la convocatòria d’eleccions. Les dones estem cansades de fer la feina bruta perquè en els moments històrics ens demanin que ens apartem. Les dones hem demostrat que sabem frenar la ultradreta sense que ningú ens tuteli.”

Rocío Monasterio

En un esmorzar informatiu de Carles Puigdemont el 27 de març del 2016 a Madrid, una dona interrompia l’acte amb unes manilles: “Sense llei no hi ha democràcia!” Era Rocío Monasterio, candidata de Vox a Madrid i de l’ala més dura de l’extrema dreta espanyola juntament amb el marit, Iván Espinosa de los Monteros. Sota una veu dolça i un somriure, hi ha una ultra desacomplexada que abraça la mala educació quan convé, com a la SER. Filla d’un pare expropiat per Fidel Castro a Cuba que ja a Madrid va fer fortuna amb la franquícia de Kentucky Fried Chicken, es vanta de conèixer el comunisme tot i que naixia a El Retiro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.