Ciutadans: l’alternativa estroncada
Per evitar la desaparició després dels fracassos a Catalunya i Madrid, el grup de crítics demana la dimissió d’Arrimadas i una refundació
Sagnia de baixes, pèrdua de credibilitat i espai ocupat
-
Albert Rivera amb el cartell electoral de les eleccions al Parlament del 2006 EFE. -
El grup d'intel·lectuals que van promoure el manifest per crear al plataforma EFE. -
Albert Rivera valorant els mals resultats del 2019 sota l'atenta mirada d'Inés Arrimadas EFE. -
Arrimadas mostrant els resultats d'una "caçera" de llaços grocs al Parlament ACN. -
Arrimadas lluint no nacionalisme amb una bandera espanyola a la cambra catalana el 2018. EFE. -
Arcadi Espada durant la presentació de la plataforma Ciudadanos al Tívoli el març del 2006 JUANMA RAMOS.
En una operació esperonada, avalada i teatralitzada per l’autoanomenat grup d’“il·lustrats del segle XXI” –Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Ivan Tubau, Xavier Pericay, Ponç Puigdevall..., i així fins a quinze– amb la publicació d’un manifest el 7 de juny del 2005 al restaurant anomenat El Taxidermista, naixia la plataforma Ciutadans de Catalunya, l’embrió del que després es va convertir en el partit que es va presentar a les eleccions catalanes el 8 de setembre del 2006. Ho va fer després de presentar la plataforma en un Teatre Tívoli ple a vessar mig any abans i amb més de 2.305 persones adherides al “manifest dels taxidermistes”, com es va conèixer el document dels intel·lectuals d’esquerres espanyolistes.
Vist amb perspectiva, qui sap si el nom del manifest ja era tot un presagi. Després d’un ascens meteòric –a Catalunya, nodrint-se de tot el “procés” i, després, fent el salt a Espanya–, la formació taronja sembla que ha tocat fons. La darrera catàstrofe electoral, provocada arran de la moció de censura que va trencar amb el PP a Múrcia, es va traduir el 4 de maig passat en la pèrdua de 26 diputats a Madrid, on han quedat sense representació. El daltabaix ha donat ales al corrent anomenat Renovadores, que vol fer reviure el partit un cop admès que “la seva continuïtat està en joc”. Per això, dijous passat, i amb representació creixent al territori, demanaven obertament la dimissió d’Inés Arrimadas i de la cúpula del partit i la convocatòria d’un congrés extraordinari per refundar la formació, com anunciaven el candidat a les europees del 2014, Víctor Andrés Maldonado, i el portaveu del grup, l’exdiputat al Parlament Antonio Espinosa, entre d’altres.
Què explica l’ascens i el fracàs de la formació en quinze anys? Ens ajuda a entendre-ho remuntar-se als orígens, que el periodista Albert Balanzà ja va descriure en el seu llibre publicat el 2006, Boadella & cia. Els intents de crear un partit espanyolista a Catalunya. Els situa als anys vuitanta, amb un altre manifest, anomenat “dels 2.300” i promogut per suposats intel·lectuals de l’esquerra espanyolista contra la política lingüística de la Generalitat, entre els quals hi havia Federico Jiménez Losantos, aleshores professor a Santa Coloma de Gramenet. Primer com a plataforma i després ja com a partit, recullen, segons Balanzà, l’esperit d’aquest manifest i el de moltes associacions que es van crear (Convivència Cívica Catalana, Cadeca, Asociación por la Tolerancia, Foro Babel, Asociación Miguel de Cervantes...), amb històrics com Antonio Robles, José Domingo i Félix Pérez Romera, i amb desencantats del PSC com Julio Villacorta, entre d’altres, com Francesc de Carreras. Cs “va ser la soldadura entre els sectors desencantats del PSC; va unir il·lustrats amb militants de barri”, diu Balanzà.
Explica que hi va haver molts experiments previs abans de Cs en l’àmbit local que no van acabar de reeixir. L’objectiu era trencar l’estructura clàssica dels cinc partits a Catalunya i, després, la del bipartidisme a l’Estat espanyol, apostant per un “model d’estat que s’ha basat en el liberalisme”. Amb la perspectiva dels anys, hi afegeix Balanzà, s’han adonat que els partits clàssics “continuen sent molt forts i que costa molt tenir una estructura amb locals i persones a tot el territori que siguin un referent per a la població”.
L’arrencada i el líder
Al discurs contra la política lingüística, s’hi va afegir el discurs contra el tripartit, contra la tramitació de l’Estatut i contra el nacionalisme, així com la negació del dèficit fiscal, fins que el 8 i 9 de juliol es va fer el congrés constituent a Bellaterra, en què es va escollir un jove advocat de 26 anys provinent de La Caixa, Albert Rivera, com a president. Va acabar sent el cap de llista en les eleccions al Parlament del novembre d’aquell any. Després de despullar-se en el cartell electoral, va aconseguir tres diputats i, amb la centralitat com a ideologia, començava a introduir el concepte ara tan recurrent i pervertit de llibertat, advertint que farien les intervencions en castellà. No era el primer cop que passava, però sí que des de l’entrada de Cs al Parlament s’han anat institucionalitzant les intervencions en castellà i han deixat de ser anecdòtiques i propietat d’una sola formació.
La facilitat de paraula, un lideratge personalista, el discurs no nacionalista i paradoxalment ultranacionalista espanyol, l’aposta per la judicialització de la política i la teatralització de les accions contra l’independentisme van anar fent créixer la formació. Va revalidar els tres escons el 2010 i va passar als nou en les eleccions del 25 de novembre del 2012, post-Diada multitudinària, en les quals va recollir vots d’un PSC ple de turbulències. Rivera tenia al cap el salt a l’arena espanyola com a partit frontissa i ho va provar el 2008, sense obtenir-hi representació. Ho va provar també a Europa el 2009, amb una aliança erràtica amb el grup Libertas, antieuropeista i ultra, amb què va obtenir zero representació i va aixecar les primeres veus crítiques. Rivera va teixir acords amb altres formacions locals i el 2015, tot i ser l’únic que va aconseguir els avals per ser candidat, amb una campanya favorable i el suport d’elits econòmiques, no va aconseguir la clau de la governabilitat a l’Estat espanyol amb 40 escons. La irrupció de Podem, amb 69 diputats, els va eclipsar i els va barrar el pas. L’acord programàtic amb el PSOE de Pedro Sánchez va fracassar i es van repetir eleccions el 26 de juny del 2016, en què Rivera va baixar a 32 escons i va donar suport a la investidura de Mariano Rajoy, i també a la moció de censura del maig del 2018, que va deixar el PP sense presidència. L’agitada vida política al Congrés, amb noves eleccions el 28 d’abril del 2019, els va donar els millors resultats, amb 57 diputats, però ja hi havia ferides obertes dins del partit per canvis en els processos de primàries i en l’estratègia per fer un gir a la dreta –s’hi inclou la famosa “foto de Colón”– sense basar-se en acords programàtics, afirmen els crítics. La investidura de Sánchez fracassa i la nova repetició electoral del novembre del 2019 deixa Cs amb 19 diputats, devorats per Vox, fet que provoca la dimissió de Rivera, i un degoteig de baixes i desercions que s’ha aguditzat amb els resultats a Madrid, i cap autocrítica de la direcció. L’intent de consolidar un partit de centre queda orfe.
En tot aquest procés, ja havia deixat a Inés Arrimadas la responsabilitat a Catalunya. El 2015 hi va obtenir 25 escons, i el 21 de desembre del 2017, amb eleccions imposades, l’executiu suspès i intervingut pel 155 i el govern a l’exili i a la presó, en va obtenir 37, però no va poder evitar que l’independentisme sumés. Aguanten a l’hemicicle amb cartells i la persecució de llaços grocs, però són incapaços de teixir aliances. El president Quim Torra etzibava una premonitòria frase a Arrimadas el maig del 2019: “Sent aquest silenci? És el que queda del seu pas pel Parlament, el no-res.” La dimissió de Rivera porta Arrimadas a Madrid. La direcció no accepta les primàries que trien Lorena Roldán com a candidata i hi posa Carlos Carrizosa. Roldán se’n va al PP i les eleccions del 14-F consumen el desastre: perden 30 diputats i els supera Vox.