Política

ANNA GRAU

CIUTADANS

“Ens cal defensar la llibertat de premsa”

“Em volia dedicar al periodisme perquè era el que em permetia escriure cada dia”

“He entrat en política per sortir de l’opressió”

ESCRIPTORA DE LLARG RECORREGUT
Anna Grau va publicar el 2007 Per què parir: crònica d’un desengany, un dels seus deu llibres. A la foto, al passeig de Sant Joan, prop de l’antiga seu del diari Avui, on va treballar en els seus inicis com a periodista de política i corresponsal.
Quan em diuen que m’he venut a l’or de Madrid, contesto que l’or de Madrid no sé on és
He arribat a la conclusió que en aquest país el periodisme cultural és impracticable
Per què es dedica a la política? Man­llevo la cançó de Bur­ning, ‘qué hace una chica como tú en un sitio como este?’
Ens conei­xem de fa molts anys i saps que em con­si­dero escrip­tora i peri­o­dista. Al començament odi­ava la política. Quan vaig ini­ciar la car­rera a l’Autònoma, l’últim desig era dedi­car-me al peri­o­disme polític.
Quins objec­tius tenia?
Em volia cen­trar en el peri­o­disme perquè era el que em per­me­tia escriure cada dia. No m’interessa la política pro­fes­si­o­nal­ment, però en aquest país apa­rent­ment només interessa el peri­o­disme polític i l’espor­tiu. És com si tota la vida fugís de la política, però la política sem­pre corre més que jo. El que m’interes­sava era el peri­o­disme cul­tu­ral, al qual em vaig poder dedi­car durant la meva estada a Nova York, en els pro­gra­mes que he fet de lli­bres i en els espais per­so­nals que man­tinc ara.
Per què no interessa la cul­tura?
Bàsica­ment és un país de desin­for­mats, on el que és reflexió i poe­sia no es con­si­dera. Saps que tinc un canal a You­Tube dedi­cat als lli­bres i em costa Déu i ajuda tirar-lo enda­vant?
Va for­mar part pre­ci­sa­ment del pro­grama ‘Libros con uasabi’, de TVE.
Sí, això han estat els grans moments. Jo no tenia plans d’entrar en política, però tot m’ha por­tat en aquesta direcció, i no me’n pene­deixo. He arri­bat a la con­clusió que en aquest país el peri­o­disme cul­tu­ral és imprac­ti­ca­ble.
Com veu el peri­o­disme a Cata­lu­nya?
A Cata­lu­nya ens situem en uns nivells de lli­ber­tat de premsa pre­cons­ti­tu­ci­o­nals; a Espa­nya, poc ens falta. Després d’haver supor­tat molts atacs, Ciu­ta­dans em va donar la pos­si­bi­li­tat d’afe­gir-me al seu pro­jecte.
Per què s’hi va deci­dir?
Havia tin­gut diver­ses pos­si­bi­li­tats d’entrar en llis­tes, però les coses es van pre­ci­pi­tar el novem­bre pas­sat. La cosa fa riure, però va anar així: en un debat de TVE per par­lar de la reforma d’una llei sobre el bilingüisme, se’m va ocórrer par­lar de les acti­vi­tats de Pla­ta­forma per la Llen­gua. El següent que vaig veure era que m’esta­ven cru­ci­fi­cant per les xar­xes. A més, gent amb nom i cognoms, no exclu­si­va­ment els hoo­li­gans habi­tu­als.
Qui?
Per­so­nat­ges com Albano-Dante Fachín, Bea Talegón i d’altres per l’estil. Em vaig veure obli­gada a dema­nar l’empara de l’Asso­ci­ació de Peri­o­dis­tes de Madrid i la de tot Espa­nya. Vaig acon­se­guir els avals d’aques­tes enti­tats i en aquell moment era pre­si­denta de Soci­e­tat Civil Cata­lana a Madrid. Dues per­so­nes em van defen­sar: el dipu­tat del PSC David Pérez i Nacho Martín Blanco, de Ciu­ta­dans.
Va ser la con­nexió amb aquest par­tit?
Ciu­ta­dans em va donar molt suport, es van pro­nun­ciar a favor meu i tot d’una em van dema­nar entrar en llis­tes, cosa que vaig accep­tar. Vaig tenir la sen­sació que havia d’entrar en política per sor­tir de l’opressió. Si tenia l’espe­rança futura de con­ti­nuar fent de peri­o­dista en un marc de lli­ber­tat de premsa, havia d’entrar en política.
Per als que la conei­xem des del començament, ens sobta que una per­sona tan vin­cu­lada al cata­la­nisme acabi en una pla­ta­forma tan refractària...
Jo sem­pre he anat al revés del món. Sem­pre m’he con­si­de­rat cata­la­nista, no indepe, però sí cata­la­nista con­vençuda. Ja ho era quan un tal Anto­nio Baños et podia mirar amb dis­plicència pel fet d’escriure a l’Avui. Vaig conèixer el Romeva quan ell es con­si­de­rava inter­na­ci­o­na­lista i et mirava per sobre pel fet d’escriure al nos­tre diari.
Quan va can­viar?
Vaig can­viar sobre­tot per la meva con­dició de peri­o­dista. Si m’hagués dedi­cat a una altra cosa, segu­ra­ment no hau­ria per­ce­but aques­tes con­duc­tes de la gent que tens al davant. La nos­tra zona és un dels llocs on el procés ha fet més mal. No per una mera qüestió ideològica, sinó d’engi­nye­ria social. Està molt bé que una per­sona sigui o no inde­pen­den­tista; el que no entenc és que vul­guis cons­truir un gueto per als que no pen­sen com tu...
Per exem­ple?
Per exem­ple, arran de la defensa al Par­la­ment d’una pro­posta de reso­lució sobre Cata­lu­nya com a terra d’aco­llida per al col·lec­tiu LGTBI, m’he pre­gun­tat per què no podem defen­sar altres col·lec­tius vul­ne­ra­bles o més vul­ne­ra­bles que aquest movi­ment. L’altre dia vaig assis­tir a la pre­sen­tació del lli­bre sobre el jove Por­cel, de Vila-Sanjuán. Por­cel comença sent un jove cristià engagé; després esdevé anti­fran­quista no mar­xista, i deriva cap a altres for­mes, com l’anar­quisme i el mao­isme. Acaba sent amic de Pujol i del rei, dins del que Vila defi­neix com a “libe­ra­lisme infor­mat”. Men­tre un evo­lu­ci­oni hones­ta­ment, totes les pro­pos­tes són vàlides. Aquí com més avan­cem, menys valem. Si no m’hagués mogut d’on era o d’on m’havien posat, pro­ba­ble­ment ara neda­ria en l’abundància. Per endin­sar-me en altres espais que m’interes­sa­ven, segu­ra­ment he pagat un preu car. Quan em diuen que m’he venut a l’or de Madrid, con­testo que l’or de Madrid no sé on és. Les meves posi­ci­ons i la meva evo­lució m’han cos­tat enfron­ta­ments i, sobre­tot, pro­ble­mes econòmics i pro­fes­si­o­nals.
Què farà al Par­la­ment? En què pensa inci­dir?
Soc en tres comis­si­ons; qua­tre, més aviat: Cul­tura, Sani­tat, Igual­tat i Femi­nis­mes i la Cor­po­ració Cata­lana. M’interessa tot, però he entrat en política per defen­sar la lli­ber­tat de premsa. És pri­o­ri­tari el tema de la cul­tura. L’altre dia, a la comissió, va com­parèixer la con­se­llera nova i va dir una cosa que sonava bé, que per pri­mer cop el govern es com­pro­me­tia a dedi­car el 2% del pres­su­post a cul­tura. Em sem­bla una merda, però és el pri­mer cop que el pres­su­post de la Gene­ra­li­tat podria superar l’1% per a la cul­tura. És un 2% que veiem en barca, perquè segur que aca­ben dient que serà quan tin­guin pres­su­post i es pugui inver­tir. I embo­lica que fa fort.
I sobre el Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua?
Quan se’n va començar a par­lar, es van recor­dar els grans con­sen­sos lingüístics dels anys vui­tanta, de com als noranta es comen­cen a encros­tar. El que cal expli­car és qui els va encros­tar i per què. Em va saber greu perquè par­la­ven del català, cosa que em sem­bla molt bé; de l’aranès, també, però el cas­tellà no exis­tia. El vam esmen­tar nosal­tres, el PSC i Vox. El PP no, perquè no es va moles­tar a venir. Un dels dipu­tats de Junts, esgri­mint els resul­tats del 14-F, es va atre­vir a dir que calia igno­rar la petició de bilingüisme. Cal recor­dar que ni el 14-F ni en les elec­ci­ons ante­ri­ors no va gua­nyar cap par­tit inde­pen­den­tista.

Periodista d’ampli espectre

Enèrgica i amb les idees clares sobre com s’ha de moure i què ha de fer, Anna Grau ha representat tots els papers de l’auca en el periodisme polític, en el cultural i també fent de corresponsal a Madrid i a Nova York, entre altres destinacions. Periodista de premsa, ràdio i televisió, la seva primera novel·la, El dia que va morir el president (Empúries, 1999), era una sàtira amb rerefons polític sobre els anys profunds del pujolisme. Dones contra dones, Per què parir: crònica d’un desengany, La supèrbia: endarrere aquesta gent i Què pensa Xavier Trias són alguns dels títols en què va barrejar la seva experiència periodística amb la literatura com a font principal. Corresponsal a Madrid de l’Avui del 1998 al 2005, posteriorment es traslladaria als Estats Units, on treballaria com a corresponsal del diari ABC a Nova York del 2007 al 2011. També ha col·laborat en una munió de mitjans, com RTVE, La Sexta, TV3, la SER, Onda Cero, EsRadio, Telemadrid, Onda Madrid, El Español, The New Barcelona Post i The Objective. Crítica amb el procés, assegura que en els darrers anys la cultura catalana ha perdut molta ambició i pistonada.

Anna Grau

Anna Grau (Girona, 1967) és una veterana del periodisme i de la literatura catalana. Llicenciada a l’Autònoma, va formar part de la redacció de l’Avui als anys noranta i té més de deu llibres publicats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.