Política

JORDI OROBITG I SOLÉ

ERC

“Hem tingut timoners amb poca visió col·lectiva”

“En la política, com en la navegació, un rem fora de temps fa perdre el rumb”

“Segur que sorprendrà, perquè té una gran capacitat analítica”

ERC es fa gran a Lloret de Mar
A la imatge, un dels primers actes públics d’Orobitg com a regidor de govern i que, segons explica, va suposar una fita, d’ERC a Lloret: poder emplaçar un monòlit per honorar els que han donat la vida pels drets i llibertats de Catalunya. “L’independentisme per primera vegada, des del govern, i desacomplexadament es reivindicava i deixava de fer-ho des de l’edulcoració i marginalitat que havia tingut fins al moment a Lloret”, explica Orobitg.
Ni existeixen les portes giratòries per a tots ni, evidentment, haurien d’existir per ningú
El pacte del Majestic em va suposar una decepció molt gran i em va fer decidir implicar-me en la política
Els movi­ments al govern fan que torni al Par­la­ment. Satis­fet?
Vol­dria haver-hi acce­dit direc­ta­ment. Fer-ho en una segona volta és quel­com que no agrada gaire. També por­tava dues legis­la­tu­res i ente­nia que pot­ser havia cobert una etapa. I pro­ba­ble­ment des del punt de vista per­so­nal hau­ria pre­fe­rit desen­vo­lu­par fun­ci­ons exe­cu­ti­ves i estar al govern. Va sor­gir l’opor­tu­ni­tat, però en Josep Maria Jové, amb qui tinc molt bona relació, em va dema­nar que formés part del grup par­la­men­tari i l’ajudés en la direcció del grup. I ho faig molt a gust. Soc bas­tant sol­dat i faig el que em dema­nen.
Vostè viu a Llo­ret des de fa molts anys, però no hi va néixer. Com hi va arri­bar la seva família?
Som ori­gi­na­ris de Lleida, d’un poble que es diu Térmens. Els meus pares es van casar i es van des­plaçar a Bar­ce­lona. El meu pare feia de taxista i la meva mare, fei­nes de cos­tura. Un germà de la meva mare va venir a tre­ba­llar a Llo­ret i s’hi va casar. Hi havia mol­tes opor­tu­ni­tats de negoci, el turisme era una acti­vi­tat molt impor­tant i els meus pares van deci­dir també venir i obrir un esta­bli­ment comer­cial. I vaig viure entre Llo­ret i Bar­ce­lona, on vaig cur­sar els estu­dis. Però em vaig esta­blir defi­ni­ti­va­ment a Llo­ret quan vaig aca­bar la car­rera.
Es va vin­cu­lar al món del rem. Com va néixer aquesta relació?
De fet, va ser una relació tar­dana, perquè m’hi vaig incor­po­rar amb una edat. A Llo­ret hi ha molta tra­dició de rem, amb els lla­guts. Ini­ci­al­ment m’ho vaig plan­te­jar com un diver­ti­ment i al final t’hi engan­xes. Perquè és una tasca col·lec­tiva. És molt difícil que un lla­gut fun­ci­oni ade­qua­da­ment, es coor­dini i sigui ràpid. A vega­des ho assi­milo amb una orques­tra. Que un grup de vuit per­so­nes i un timo­ner tin­guin la capa­ci­tat que una embar­cació vagi a la per­fecció i ràpida, jun­ta­ment amb l’espe­rit com­pe­ti­tiu, fa que sigui molt atrac­tiu. A Llo­ret hi ha dies molt espe­ci­als, com la regata de Santa Cris­tina, una com­pe­tició a mort entre les for­ma­ci­ons. El rem està molt arre­lat a Llo­ret i vin­cula l’esport amb la tra­dició. I tot­hom arriba a pas­sar-hi.
En la política, si un deixa de remar el grup també se’n res­sent?
Cer­ta­ment, mol­tes vega­des per­dem el temps en una bara­lla en l’àmbit polític o en una divergència que no es cana­litza pels canals ade­quats i passa com en una embar­cació. Si poses el rem fora de temps, encara que no sigui inten­ci­o­na­da­ment, perds el rumb i el ritme. I reper­cu­teix en el resul­tat de la nave­gació.
El timo­ner també és impor­tant en la política? Tenim bons timo­ners?
El timo­ner és molt impor­tant. Però no ha de creure que està per damunt dels altres. És un més de l’equip. Si em parla de l’àmbit naci­o­nal, hem tin­gut timo­ners que no sem­pre han tin­gut aquest espe­rit de visió col·lec­tiva, però tots han mirat de por­tar un bon rumb. Això de les metàfores mari­ne­res no és gaire del meu grup [riu]. I sobre Pere Ara­gonès, crec que és una per­sona a des­co­brir. Als ulls pro­fans pot sem­blar que té un per­fil tec­nocràtic, però també venim de lide­rat­ges molt exu­be­rants. Sor­prendrà mol­tes per­so­nes, perquè té una gran capa­ci­tat analítica. És fred a l’hora de pren­dre les deci­si­ons però també té passió pel país. En el dia d’avui és el millor per fer de timo­ner.
Vostè fa temps que fa de timo­ner al grup muni­ci­pal d’ERC a Llo­ret. Com va fer aquest pas?
A mi sem­pre m’ha interes­sat la política, però no soc d’aque­lles per­so­nes que han fet car­rera des de les joven­tuts d’un par­tit. Però hi ha un moment per­so­nal que em va fer deci­dir impli­car-me, que és el pacte del Majes­tic, perquè em va supo­sar una decepció molt gran. No sem­pre he votat ERC. De jove era més de CiU. I en aquell moment em vaig ado­nar que hi ha per­so­nes i for­ma­ci­ons que pri­o­rit­zen certs interes­sos per damunt del país. Allò em va por­tar a un procés de reflexió, pri­mer de reo­ri­en­tar les meves fílies polítiques i, segon, d’enten­dre que m’havia d’impli­car per acon­se­guir els objec­tius. Pro­ba­ble­ment sem­pre hau­ria d’haver pen­sat en Esquerra com un refe­rent. La tra­dició a casa et feia pen­sar que el curs natu­ral et por­tava a CiU. Però, sense que ningú em vingués a bus­car, vaig fer el pas de mili­tar a ERC. A poste­ri­ori vaig entrar a la secció local.
Cap de llista des del 2011.
De fet, el 2010 unes cir­cumstàncies una mica rocam­bo­les­ques em van por­tar a ser regi­dor. L’únic que teníem en aquell moment, l’Edu­ard Coloma, hi va renun­ciar a l’octu­bre. Jo ja havia estat esco­llit cap de llista per a les muni­ci­pals de l’any següent i es va arri­bar al con­sens que era una opor­tu­ni­tat per donar-me a conèixer. I en un fet sense gai­res pre­ce­dents, la inte­gri­tat de la llista va renun­ciar al càrrec perquè hi pogués acce­dir. I vaig començar a fer de regi­dor a l’opo­sició el desem­bre del 2010.
En la pre­sen­tació del seu compte de Twit­ter hi posa: “Vaig pro­cla­mar la República.” Hi ha qui li ho dis­cu­ti­ria.
Sí, m’ho podrien dis­cu­tir. Però vaig fer-ho perquè vaig defen­sar la llei de tran­si­to­ri­e­tat al Par­la­ment. I no només la vaig defen­sar com a ponent sinó que, jun­ta­ment amb Lluís Coro­mi­nas, Benet Sale­llas i Gabri­ela Serra, vaig par­ti­ci­par en la seva redacció. Vam fer tot el pos­si­ble perquè fos una rea­li­tat. I els ins­tru­ments legis­la­tius que vam crear, que eren la llei del referèndum i la llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica, dona­ven les eines necessàries a qui havia assu­mit el com­promís de fer rea­li­tat aquest pro­nun­ci­a­ment. Des d’aquest punt de vista, vaig pro­cla­mar la República. Després, que fos efec­tiva o no...
Con­ti­nua fent d’advo­cat?
És cert que la política és molt absor­bent. I més si tens un peu a l’Ajun­ta­ment i l’altre al Par­la­ment. Con­servo alguns cli­ents de tota la vida, que no són gaire exi­gents en els ter­mi­nis. Però no me n’he vol­gut des­vin­cu­lar perquè tinc clar que la dedi­cació a la política és tem­po­ral. Arri­barà un moment que m’hauré de rein­te­grar a l’acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal i rei­ni­ciar un negoci, i és molt com­plex. La gent parla de les retri­bu­ci­ons als polítics, que no ens podem quei­xar, però també és cert que quan aca­bes no et volen enlloc. I ho dic per pròpia experiència. Amb el 155 vaig estar gai­rebé un any i mig en què vaig haver de tor­nar a la meva tasca pro­fes­si­o­nal i no em plo­vien ofer­tes. Per tant, ni exis­tei­xen les por­tes giratòries per a tots ni hau­rien d’exis­tir, evi­dent­ment.
Con­ti­nua remant?
No, perquè és un esport bas­tant exi­gent i s’ha de fer col·lec­ti­va­ment. Ja m’agra­da­ria i de vega­des hi penso. No és només el fet de remar, sinó la lli­ber­tat que et dona. És un esport en què els entre­na­ments els fas al ves­pre i és una experiència pre­ci­osa. Però fa molts anys que no agafo un rem.
Un pano­rama com­pli­cat a Llo­ret. Un muni­cipi molt diver­si­fi­cat i amb molts par­tits polítics.
Molt frag­men­tat perquè els dar­rers con­sis­to­ris tenen vuit grups muni­ci­pals. Des del punt de vista naci­o­nal molt com­plex, també, perquè de fet és una para­doxa que puguin gover­nar for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes perquè tenim una majo­ria social que no ho és. I si és difícil en l’àmbit gene­ral que gover­nin par­tits inde­pen­den­tis­tes, encara ho és més el rol d’ERC perquè sociològica­ment sem­pre ens ha cos­tat molt inci­dir-hi. Això amb el temps ho hem anat rever­tint. Quan vaig entrar hi havia onze regi­dors de Con­vergència i un d’Esquerra. I avui n’hi ha sis de qui seria hereu de CiU i nosal­tres tres, a punt de fer-ne qua­tre. Evi­dent­ment, hi ajuda el con­text gene­ral naci­o­nal. Però també tota la feina que hem fet amb els com­panys al muni­cipi. I han estat molt impor­tants els acords i els pac­tes. I ho demos­tra que els dar­rers governs han estat for­mats per fins a tres for­ma­ci­ons polítiques i hem tin­gut moments de molta tensió. Amb par­tits inde­pen­dents molt agres­sius, amb una nova forma de fer política. Pro­ba­ble­ment calia una sac­se­jada a la forma tra­di­ci­o­nal però no tras­pas­sant certs límits que en algun moment es van tras­pas­sar.
I què n’espera, d’aquesta legis­la­tura al Par­la­ment?
Espero que fem una acu­mu­lació de for­ces per fer un embat defi­ni­tiu per la inde­pendència. De fet, això no és nou, ho hem dit sem­pre. El fet de posar sobre la taula la neces­si­tat d’un diàleg per arri­bar al resul­tat és quel­com que des de Junts pel Sí vam defen­sar des del pri­mer moment. I crec que hem de per­se­ve­rar en aquesta acti­tud. Crec que en el dia d’avui Europa és més recep­tiva a la nos­tra situ­ació, pro­ba­ble­ment, més que pels nos­tres encerts, pels des­en­certs del govern espa­nyol i de tot el con­glo­me­rat espa­nyol en l’àmbit polític i judi­cial, pels seus exces­sos en la repressió. I hem d’apro­fi­tar aquesta con­jun­tura per rein­ci­dir en la demanda del referèndum, que és una solució democràtica­ment més homo­lo­ga­ble en l’àmbit inter­na­ci­o­nal. És com­plex per a la nos­tra gent, perquè evi­dent­ment la legis­la­tura del referèndum se’ls va donar a enten­dre que estava tot a tocar i dema­nar ara un temps de paciència per aquesta via sé que és dolorós per a molts. Però ningú va dir que fos fàcil.

Com el Barça i l’Espanyol

A Lloret de Mar, el rem i, especialment, els llaguts són gairebé sacres. Fins al punt que dos dels principals clubs porten nom de sant. El més tradicional és el club Santa Cristina, vinculat al paratge que porta el mateix nom. Santa Cristina és patrona de la vila. I quan Orobitg i els seus companys de tripulació van decidir fer una escissió per crear un nou club, tenien clar el nom que li posarien: Sant Romà, l’altre patró. Rivalitat tipus Barça i Espanyol, però en versió marítima i de santoral. Orobitg, tot i haver-hi estat molt de temps vinculat, diu que actualment ja no rema. La política li acapara gran part del temps. I va ser especialment intens durant l’any 2017. “Pràcticament un no viure”, afirma. Integrant de l’equip que va redactar la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, explica episodis com quan van haver d’amagar a correcuita els ordinadors perquè els van dir que hi anava la Guàrdia Civil, cosa que al final no va acabar passant exactament. O la sensació de sentir-se vigilat tothora –“segur que ho estàvem”, diu–. Experiències que diu que són irrepetibles, per tota la vida i que formen part d’un període històric per al país, “malgrat com va acabar tot plegat”.

Jordi Orobitg

Nascut a Barcelona el 15 d’octubre del 1966. Casat i amb dos fills. Advocat. Diputat des de l’octubre del 2015. Militant d’ERC des del 2003. Regidor a Lloret des del 2010 i diputat des del 2015.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia