JOAN CARLES GARCIA GUILLAMON
JUNTS PER CATALUNYA
“L’alcaldia ensenya a no perdre de vista el carrer”
“El despoblament és un problema per la dificultat de fixar joves”
“La llei urbanística és igual en un poble que a Lleida, cal legislació basada en el territori”
“L’hem normalitzada i és una mancança democràtica”
‘Stand by me’
El clàssic de Ben E. King és una de les cançons favorites de Garcia Guillamon, que a més interpreta. S’ha estrenat com a diputat aquesta legislatura, així que per ara no té temps d’assajar la tuba i el baix elèctric. A la imatge, amb onze anys, és músic a la Banda Simfònica Unió Musical de Lleida i a la Golden Bing Band, entre altres. L’altra gran passió és trescar, sobretot pels senders pirinencs.
Hem acabat fent de la frontera amb l’Aragó un territori propi, perquè tenim la llengua en comú
L’equilibri és la clau del desenvolupament energètic, però escoltant els municipis
Què el va impulsar a entrar en política?
La meva motivació és ser alcalde del meu poble, Alfarràs (Segrià). El 2015, quan vaig acabar la carrera, em vaig presentar a les eleccions per ser alcalde amb Convergència i Unió, aleshores. No vaig guanyar i vaig ser a l’oposició, fins que el 2019 vaig aconseguir la majoria absoluta. Després la vida et va posant oportunitats a davant, com ara, quan se’m va oferir anar al Parlament i vaig considerar-ho una experiència vital que havia d’aprofitar, alhora del compromís amb la plana de Lleida.
Per què volia ser alcalde? Per manar? Per millorar la vida de la gent, com se sol dir?
M’estimo amb bogeria el meu poble. El fet de ser d’Alfarràs és un orgull, tot i tenir limitacions, com altres municipis. I jo creia que podia aportar coses diferents de com s’estava gestionant el municipi. Estava implicat en moltes associacions, i això em feia veure realitats que hauríem gestionat diferent.
Quina és la seva prioritat transformadora per al seu poble?
Fonamental: l’Ajuntament no pot ser una entitat més al municipi. Són les entitats les que han de gestionar el poble, i l’Ajuntament ha d’estar al seu costat. Fins ara, tothom feia la guerra pel seu compte, i això no genera dinàmiques de comunitat. Ho estem revertint.
Què ha après de l’alcaldia?
M’ha ensenyat molt la realitat dels veïns. Normalment et fas una idea de la societat amb la qual et relaciones, però a través de la teva família i amics. Quan esdevens una persona pública aprens el que t’aporta en negatiu i positiu. La clau és quedar-se amb la part positiva.
Els alcaldes de poble són el mur on repica tot, sempre. Pot ser un intensiu de circulació política. En aquest aspecte, què en valora?
En l’aspecte polític, l’alcaldia t’ensenya el que és fonamental: no perdre la realitat del carrer. Me n’he adonat molt a l’arribar al Parlament, on et trobes molts diputats –de tots els partits– que viuen una realitat més allunyada. Els qui som alcaldes de pobles petits o mitjans és impossible, perquè et trobes els veïns que s’asseuen al teu despatx i et diuen com ho estàs fent.
La Wikipèdia defineix Alfarràs com un poble “d’aigua, fil i préssecs”, d’origen lligat a l’aigua de la Noguera Ribagorçana i els canals de Pinyana i Aragó i Catalunya. Se la faria seva?
Sí, però la realitat s’ha transformat, perquè hi havia dues fàbriques tèxtils que donaven feina a més de 900 persones, i es van tancar als anys noranta del segle XX. Encara ens estem reconvertint en un poble comercial i cultural, amb un teixit associatiu brutal per la gent que som. L’associació d’empresaris i comerciants té més de 90 associats.
Són un encreuament històric entre la Val d’Aran i la Noguera. Alhora una zona molt poc coneguda per la immensa majoria. Què aporta aquesta Catalunya interior al país?
És una llàstima, perquè podem oferir molts tipus d’atractius vinícoles, fruiters i culturals... La gent de Barcelona entén el Pirineu com a pol turístic i les zones intermèdies com la nostra, només com a llocs de pas.
Tenen problemes de despoblament recent?
Sí, i és el nostre gran problema. Alfarràs el 2014 tenia 3.200 habitants i ara en som 2.765. I es deu al fet que no podem fixar gent jove al territori, amb infraestructures que siguin prou bones i flexibles perquè la gent pugui, si convé, viure-hi i anar a treballar a la ciutat; amb pisos de lloguer i compra. Els plans urbanístics ens limiten molt el creixement, perquè la legislació és la mateixa per a un poble que per a Lleida i Barcelona. Per exemple: tenim la mateixa obligació quant a zones verdes, que ens impedeixen créixer com voldríem, quan aquí estem envoltats de natura.
No tinc la sensació que encara hi hagin canvis substancials que adaptin l’acció política a aquesta realitat planetària de concentració demogràfica a la costa. Què es pot fer des del Parlament?
Legislació basada en el territori. Se’ns omple la boca parlant-ne, però el territori acaba quedant al marge de les grans decisions polítiques. Si pensem quan elaborem, per exemple, una llei urbanística, es vertebraria millor la Catalunya que tots volem. Al final, si no s’acaba perjudicant el desenvolupament energètic, ecològic, agrícola, etc. de la ciutat i el poble.
El món rural està esparverat per l’allau de projectes de renovables.
Tenim un problema: ens podem quedar fora d’aquesta transició energètica i acabar depenent de l’Aragó i França. L’equilibri és la clau per aconseguir un desenvolupament energètic, però amb el territori. A Alfarràs ens hem trobat que tenim un terme molt petit, amb un sol lloc per poder posar un parc fotovoltaic: l’Ajuntament i els propietaris hi estaven d’acord, però ha quedat retingut per la ponència a Barcelona a causa d’un corredor ecològic que encara no està consolidat. I a la inversa: hi ha municipis que no volen tants parcs, que entenen com a perjudicials. Escoltem els municipis!
La conselleria d’Acció Climàtica s’ha compromès a reconduir-ho, amb una modificació de llei que donaria decisió als ajuntaments. Com la valora?
Se’ns convocarà a una taula per arribar al màxim de consensos amb el territori. Aquesta és la clau de volta de tot el sistema.
Què implica la frontera amb l’Aragó?
Crec que hem aconseguit fer dels territoris limítrofs el nostre propi territori, especialment amb Albelda i Castellonroi [La Llitera]. Ens ho sentim nostre, i a l’inrevés. Tenim la llengua catalana en comú. Malgrat això, amb la Covid el tancament perimetral del Segrià ens va afectar molt, perquè vam quedar fora de l’àmbit aragonès que compra aquí.
Des d’un ajuntament petit, com es gestiona la pandèmia?
Sentia els veïns de Barcelona de la zona del Fòrum queixant-se perquè no hi havia prou policies per als botellots. Aquí no tenim ni un agent municipal, i de botellots el jovent també en fa. Fem el que podem. L’alcalde acaba patrullant pel carrer demanant que la gent es posi la mascareta...
Com definiria el moment polític actual?
Amb preocupació, perquè hem normalitzat la repressió, i això és una mancança democràtica. Estem esperant els resultats que pugui donar la taula del diàleg per definir la realitat, però el govern de Madrid no canviarà les actuacions, sigui PP o PSOE. La línia és la independència, més aviat o més tard.
Vocació d’alcalde als 14 anys
Assegura que ha volgut ser alcalde tota la vida: era un adolescent rar, que amb 14 anys mirava les sessions plenàries del Parlament. Com molts altres joves del món rural, va marxar fora i va deixar aparcada aquesta aspiració, fins tenir l’oportunitat de tornar a viure-hi. A Barcelona, va estudiar criminologia, i també dret per enfocar-se a aquesta vida d’alcalde amb més garanties de conèixer els racons de l’administració. Professionalment, és expert universitari en gestió de l’administració local i dret urbanístic, ara excedent en serveis especials. Durant vuit anys va ser vigilant interior i exterior a la presó de Can Brians (1991-2000). La seva fal·lera és la seguretat, perquè considera que sense ella no es pot reinserir els presos, i a la inversa. Des del 2003, té plaça definitiva de funcionari a la presó de Lleida.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.