Política

MARIO GARCÍA GÓMEZ

PSC

“Els barris de Barcelona ens sentim abandonats”

“Van treure la sisena hora i els de l’escola pública, a un quart de cinc ja eren al carrer”

“Un nen de Nou Barris no ha d’estar predeterminat a unes feines concretes”

A LA FINAL DE WEMBLEY
Com molts catalans, Mario García Gómez ha trobat en el futbol, i especialment en el Barça, una via per desconnectar de la feina, en el seu cas de la política. Abans, a més de veure les proeses de les estrelles blaugrana, també jugava a futbol. Ara practica un esport molt més senzill: caminar. Diu que li encanta passejar per Barcelona, especialment els dies de festa. Surt ben d’hora de casa, a Nou Barris, i molts cops fins a la platja. Desconnecta, però no del tot. Els carrers de la ciutat fan de mirall de la realitat social.
No crec que sigui adient fer bandera d’una disputa política per les llengües. No és cap problema
Catalunya, sense catalans ni catalanes, només seria una ratlla en un plànol
És la seva pri­mera legis­la­tura, oi?
Sí. Debuto en aquesta legis­la­tura. Anava en el número 23 en la cir­cums­cripció de Bar­ce­lona, que són els dipu­tats que hem tret.
Qui­nes tas­ques polítiques havia fet ante­ri­or­ment?
Del 2007 al 2011 vaig estar a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Estava de comis­si­o­nat de la zona nord del dis­tricte de Nou Bar­ris, als bar­ris de Ciu­tat Meri­di­ana, Torre Baró i Vall­bona. Després, quan va gua­nyar Trias, vam anar a l’opo­sició i vaig estar dos man­dats de con­se­ller de dis­tricte de Nou Bar­ris.
És de Nou Bar­ris vostè?
Jo vaig néixer al barri de la Sagrada Família, on encara hi viu el meu pare, però a Nou Bar­ris hi visc des del 2000 més o menys i la veri­tat és que hi soc feliç.
És un feu soci­a­lista, un lloc amic.
A banda de ser un feu soci­a­lista, és també la Bar­ce­lona de sem­pre, de relació amb els veïns, conei­xes més gent… És una Bar­ce­lona més sem­blant a la de quan jo era petit.
De quin barri és?
Visc a Vila­pi­cina, a tocar de la plaça del Vir­rei Amat. He estat de con­se­ller de dis­tricte vuit anys i abans de sor­tir ele­git dipu­tat al Par­la­ment estava d’asses­sor a la ter­cera tinència de l’Ajun­ta­ment. Por­tava coor­di­nació ter­ri­to­rial dels dis­tric­tes.
Vostè coneix molt bé el camp de l’edu­cació…
Sí. Jo hau­ria vol­gut fer polítiques, però quan vaig començar a estu­diar, només es feia a Madrid. Lla­vors vaig fer filo­so­fia i ciències de l’edu­cació, i he estat vint anys tre­ba­llant d’edu­ca­dor social en cen­tres de menors, tant de la Dgaia com de justícia juve­nil. Ja de gran em vaig treure l’espina i vaig fer ciències polítiques.
La seva vocació.
És una d’aque­lles espi­nes que tens en la vida. Me la vaig treure i estic con­tent d’haver estu­diat. Ara estic fent també un màster de dos anys de pau, segu­re­tat i defensa, quan puc i com puc. Hem de tenir el cap sem­pre amb el rum-rum de coses noves.
Veig que l’interès per la política li ve de lluny.
La veri­tat és que és una cosa que sem­pre m’ha agra­dat molt. El meu pare encara és més fre­aky. No sé si és més fre­aky del Barça o de la política. Jo també soc molt del Barça.
A Nou Bar­ris, la immersió en català a l’escola ha fet que molts nens par­lin català i cas­tellà. Per què dar­re­ra­ment el PSC ha mos­trat reser­ves amb aquest sis­tema que sem­pre havia defen­sat?
No. De reser­ves cap. La meva família ve d’una zona rural de Galícia. Al meu pare el pega­ven a l’escola quan par­lava gallec. Jo parlo en català amb les meves filles, can­viem al cas­tellà… No penso que sigui cap pro­blema la immersió lingüística.
Últi­ma­ment el PSC l’ha qüesti­o­nat una mica, no sé si per la pressió de Ciu­ta­dans.
Els de Ciu­ta­dans sí que ho han fet. És veri­tat que hi ha sentències i reso­lu­ci­ons que s’han de com­plir o inten­tar com­plir en la mesura del pos­si­ble, però jo no crec que sigui adi­ent fer ban­dera d’una dis­puta política d’un pro­blema que no hi és per molt que se’n vul­gui fer un pro­blema d’una banda i d’una altra. Les llengües ser­vei­xen per comu­ni­car-se i no per gene­rar més fron­te­res. El que sí que és un pro­blema és la ter­cera llen­gua. Penso que hauríem de pres­si­o­nar més amb el tema de l’anglès, sobre­tot als nos­tres bar­ris. A Nou Bar­ris estem a la cua a nivell d’uni­ver­si­tari, de for­mació…
A què ho atri­bu­eix?
Tot és fruit d’una desi­gual­tat econòmica. Van treure la sisena hora i les meves filles, que ana­ven a una escola pública, a un quart de cinc ja eren al car­rer. Això sig­ni­fica que als bar­ris on les famílies tenen pro­ble­mes econòmics, tota l’edu­cació no esco­lar dels nens i de les nenes passa perquè els pares paguin anglès, o paguin acti­vi­tats espor­ti­ves, o acti­vi­tats de lleure, i això és una cosa que s’ha de millo­rar moltíssim perquè després té un gran impacte en la for­mació quan ja són per­so­nes adul­tes. Nou Bar­ris és a la cua pel que fa al nom­bre d’uni­ver­si­ta­ris de Bar­ce­lona. No pot ser que el nen o la nena que neixi avui a Nou Bar­ris esti­gui pre­de­ter­mi­nat d’aquí a vint anys o a vint-i-cinc anys a tenir unes fei­nes deter­mi­na­des.
Vostè està en la comissió de Salut del Par­la­ment. Com hi ha anat a parar?
Hi soc perquè en el govern alter­na­tiu estic amb l’Assumpta Escarp. Estic apre­nent molt d’aquest tema, que no conei­xia amb pro­fun­di­tat, Aquí, a Nou Bar­ris, por­tava més temes d’edu­cació i d’habi­tatge, que és un tema cab­dal. Vivia al Turó de la Peira i he vis­cut el que és la reha­bi­li­tació.
Tenia una casa amb alu­mi­nosi?
Sí. Soc cons­ci­ent del que sig­ni­fi­quen les polítiques de reha­bi­li­tació com a veí. Hem tin­gut pro­ble­mes d’alu­mi­nosi al Turó, tenim l’auto­cons­trucció a Torre Baró, molts blocs sense ascen­sor ni acces­si­bi­li­tat a Ciu­tat Meri­di­ana. El prin­ci­pal pro­blema de Nou Bar­ris jo diria que és l’habi­tatge.
Vostè està a Salut, però.
Sí i la desi­gual­tat es nota en l’espe­rança de vida. Neix un nen o una nena a Ciu­tat Meri­di­ana avui i en neix un a Pedral­bes o Sant Ger­vasi, un barri benes­tant de Bar­ce­lona, i hi ha una diferència de deu anys en espe­rança de vida pels con­di­ci­o­nants de la salut: l’habi­tatge, l’ali­men­tació…
Quina espera que sigui la seva con­tri­bució con­creta al Par­la­ment aquesta legis­la­tura?
Jo el que espero és posar una mirada que ha estat aban­do­nada durant molts anys al Par­la­ment, des que gover­nava l’esquerra, que és la mirada als bar­ris de Bar­ce­lona. Als bar­ris de Bar­ce­lona hi pas­sen mol­tes coses i ens sen­tim una mica aban­do­nats per la Gene­ra­li­tat. El 2006 teníem la llei de Bar­ris, que ens va per­me­tre ampliar el CAP de la zona nord de Nou Bar­ris, cons­truir una bibli­o­teca a Ciu­tat Meri­di­ana, ampliar el casal de barri…
Calen diners.
Si tu vols com­ba­tre la desi­gual­tat has de fer una inversió mínima­ment forta, perquè la banda més benes­tant de la ciu­tat va crei­xent expo­nen­ci­al­ment i aquí, durant uns anys, hem estat total­ment atu­rats. Tota aquesta potència dels bar­ris de Bar­ce­lona s’està per­dent i hem de pres­si­o­nar molt, no només a Nou Bar­ris: a la Marina, a Besòs Mar...
Vostè pres­si­o­narà?
He sen­tit par­lar aten­ta­ment molts dipu­tats. Cata­lu­nya, sense cata­lans ni cata­la­nes, només seria una rat­lla en un plànol. A Nou Bar­ris som 165.000 per­so­nes. Quan par­lem de bar­ris de Bar­ce­lona par­lem de molta gent. De vega­des la mirada se’n va a coses que no són la Cata­lu­nya real. S’hau­ria de tenir molt en compte aquesta mirada.

Passió pel Barça i la política

Mario García Gómez és un home apassionat. Concretament de la política i del futbol, i no sap per quina de les dues decantar-se. És soci del Barça des de fa 45 o 46 anys i, com tots els culers, n’ha viscut de tots els colors. El primer record que té com a barcelonista és el del gol acrobàtic de Johan Cruyff contra l’Atlético de Madrid, que li va valer el sobrenom de “l’holandès volador”. L’ara diputat va tenir el privilegi de veure’l de molt a prop, des de la porteria del gol sud, que aleshores –segons rememora– no tenia seients. “Els nens ens posàvem sempre al davant dels adults”, diu García, que relata amb orgull com Cruyff va fer aquell gol al davant dels seus nassos. “El porter era Reina, que anteriorment havia estat porter del Barça”, afegeix. El parlamentari encara té la localitat allà i hi va sempre que pot amb el seu pare. Darrerament, és clar, no gaire, per culpa de la pandèmia. Sortosament, aquests anys de grades buides han coincidit amb una època més aviat fosca de la història del Barça pel que fa a la qüestió futbolística. El record més trist, però, és de fa uns quants anys, la fatídica jornada de la final de Sevilla, que encara recorda amb un nus a la gola.

Mario García Gómez

Mario García Gómez és llicenciat en filosofia i ciències de l’educació per la UB i graduat en ciències polítiques i de l’administració. Té un màster en comunicació i lideratge polític.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.