“La Ricarda és el deliri final de l’ampliació del Prat”

“Tens la sensació que estàs construint un instrument capaç”

“Els joves entenen la política com un compromís social amb una causa que consideren justa”

DIES QUE MARQUEN

David Cid ha triat aquesta foto en què surt amb la Maria Freixanet, també membre de l’espai i que va ser diputada d’En Comú Podem al Congrés, perquè, admet, el Fòrum Social Mundial del 2003 i la victòria de Lula al Brasil el van marcar políticament.

El PP ha fracassat volent convertir Catalunya altre cop en el boc expiatori de la política espanyola

Cal un acord entre l’Estat i Catalunya que refaci les relacions i que això sigui votat pels catalans

David Brugué - Barcelona

Què hi fa un biòleg, al Parlament de Catalunya?

És la pregunta del milió. Està bé que no tothom qui hi ha al Parlament sigui politòleg. És bo que hi hagi diversitat. En el meu cas té a veure una mica amb el fet que quan estudiava biologia a la Pompeu van ser anys de molta mobilització a la universitat. Jo vaig estar molt involucrat, entre altres coses, amb l’Aturem la Guerra. Va ser una època molt intensa. I una cosa va portar a l’altra. Em segueix agradant molt la biologia, però és cert que em queda una mica lluny.

Vostè era molt jove quan es va involucrar en política i, en canvi, una de les crítiques que se sent sovint és que la política no arriba als joves. Això és cert?

Tinc la sensació que aquest és un discurs preconcebut i que ells veuen la política d’una manera diferent. No és només votar cada quatre anys, sinó que també l’entenen com un compromís social amb una causa que consideren justa. Per exemple amb el moviment feminista, que lideren especialment les dones més joves. En el meu cas jo vaig arribar-hi perquè hi havia molta efervescència al carrer i apareixien molts moviments socials al carrer. Hi havia molta gent diversa que intentàvem fer coses, però al final et trobaves que tenies la majoria absoluta del PP al davant. Està molt bé canviar consciències, però també cal canviar governs.

Per canviar governs s’ha de fer política institucional?

No, no. Jo entenc la política d’una manera molt diversa. Fas política des d’un moviment social, quan consumeixes, quan fas ecologisme, quan ets en un sindicat... Tenim la temptació de canalitzar-ho tot cap a la política institucional, però no és l’única fórmula. Jo mai vaig pensar que acabaria al Parlament. Els moviments socials són clau, però necessitem unes majories diferents, a Catalunya i a l’Estat. Jo, de fet, vaig decidir entrar en política el dia que el PP va treure majoria absoluta.

I d’aquí el pas a ICV.

Sí, perquè era el que més s’adeia amb la meva manera de pensar, la voluntat de canviar el món, la consciència ambiental...

Vostè va ser l’últim coordinador d’Iniciativa. Una sensació una mica d’aquell qui apaga els llums?

No! El nostre projecte actual és la idea de sumar per guanyar. Em queda molt orgull d’ICV, però la voluntat és construir un espai divers, més ampli, sumant cultures polítiques diferents per aconseguir coses que mai s’havien aconseguit. Mai s’havia pogut governar la capital de Catalunya, ni s’havia format part del govern de l’Estat, ni s’havia guanyat dues vegades les eleccions generals a Catalunya. Tens la sensació que estàs construint un instrument capaç, perquè la política és un instrument per canviar la vida de la gent, no una finalitat en si mateixa.

Un projecte com En Comú Podem, que és la suma de sensibilitats, no és difícil de gestionar?

Amb el pas del temps es construeix una identitat compartida. Tots i totes som dels Comuns i acabes donant valor a aquesta diversitat. I et contamines de la gent que t’envolta, aprens molt. I més quan s’ha demostrat una experiència guanyadora. És cert que la dreta sempre ha tingut històricament més capacitat de posar-se d’acord i això ha construït grans majories que han transformat el país, i no sempre per a bé. Per exemple, en la relació entre Catalunya i Espanya. L’operació orquestrada pel PP en aquest sentit contra Catalunya ha estat evident.

Porta una samarreta contra l’ampliació del Prat. Com acabarà?

Nosaltres ho tenim claríssim. Hi ha un cert esgotament de les idees. Em sorprèn que la gran aposta de recuperació econòmica a Catalunya siguin l’ampliació del Prat i els Jocs Olímpics d’Hivern. És com de fa trenta anys. Catalunya té moltes capacitats, com centres capdavanters en recerca... Hauríem d’estar trencant-nos el cap pensant com defenem la indústria catalana, el tema de Nissan és clau... Portarem la batalla fins al final i estic segur que la Unió Europea no ho acceptarà. Em sorprèn la proposta i que gent que fa anys no s’hauria mullat ho farà, perquè molta gent veu que això no té ni cap ni peus. La gent diu: “A mi em demanen que recicli, que vagi en transport públic i que em compri un cotxe elèctric, i em trobo que amplien el Prat.” Teòricament l’aeroport ha arribat al límit de la capacitat, però amb una operativa de pistes diferent es resol. Girona ha perdut 5 o 6 milions de passatgers i no és que s’hagin volatilitzat, és que són a Barcelona. Tot plegat és incongruent i el tema de la Ricarda és el deliri final.

Al seu perfil de Twitter vostè hi té aquesta frase: “Les idees i la lluita no viuen sense organització.”

És una frase d’Antonio Gramsci que ve a dir que el col·lectiu està per sobre del bé individual i que lliga amb els valors de l’esquerra, que has de ser conseqüent i creure en els projectes col·lectius.

Les dinàmiques pròpies de partit no els fan perdre la perspectiva?

Jo crec que és el que ha passat una mica a Catalunya els darrers anys. Ha pesat molt el càlcul electoral i hi havia molta distància entre el que es deia en públic i en privat. A mi és una part de la política que no m’agrada.

Té la sensació que s’han perdut uns anys? Què pot fer el seu partit per reconduir la relació entre Catalunya i l’Estat a què es referia abans?

Més que perdut és que les coses s’han aturat. Es necessita recuperar el pols i tornar a rellançar tant Catalunya com Espanya. No és senzill, però, per exemple, a l’Estat han canviat coses. Esperem que aquest setembre hi hagi una nova pujada del salari mínim, que a la tardor es derogui la reforma laboral... Molta gent pot creure que no és suficient i és evident que s’ha d’avançar en la solució del conflicte, però també estic convençut que sense un govern de coalició i, per exemple, la feina de Jaume Asens, això no hauria arribat. Si la majoria del Congrés estigués assentada sobre Ciutadans, estaríem en un altre moment, tant econòmic com de Catalunya. Segur que nosaltres voldríem anar més ràpid en moltes coses que no pas el PSOE, però al final la sortida de la crisi actual no està essent com la del 2008. Un exemple: llavors es va rescatar la banca. Ara 1 milió de persones han cobrat una part del seu sou de l’Estat amb els ERTOs.

De què s’ha de parlar a la taula de diàleg?

Jèssica Albiach ja ho ha plantejat a Pere Aragonès: creiem que després dels indults s’obre una nova etapa de diàleg que ha de ser de solucions i que s’ha d’anar pas a pas. Nosaltres creiem que ara hem d’avançar en la solució del conflicte. El que cal és tancar un acord que refaci les relacions i que això sigui votat pels catalans. Des de competències, finançament, un estat plurinacional, la defensa del català...

Explicar això a la resta de l’Estat no és fàcil.

Jo crec que nosaltres ho hem fet. També el PP ha intentat recollir firmes contra els indults i ha estat un fracàs. Els ha sortit fatal i s’amaguen del fracàs de la idea d’intentar convertir Catalunya en el boc expiatori de la política espanyola. Això és una bona notícia.

Des d’ICV a Colau i Iglesias

Cid reconeix orgull. Orgull d’haver estat a ICV, un sentiment que, creu, tots els que hi van participar comparteixen. Entre els valors que en destaca hi ha la capacitat d’haver-se anticipat en debats com l’emergència climàtica i una aposta per “intentar canviar les coses”. Recorda com el partit havia estat el soci minoritari en diversos governs de coalició i que, tot i això, el balanç va poder ser positiu perquè es va aconseguir fer coses. Amb l’aposta actual pels Comuns, creu que es manté l’esperit i posa d’exemple Ada Colau i Barcelona, on manté que s’està veient la diferència entre l’abans i l’actualitat. “S’està construint una ciutat amb un model per viure per a les persones, del segle XXI i que té en compte l’emergència climàtica”, sosté. Li agradaria que Yolanda Díaz fos la primera presidenta del govern espanyol, i de la marxa de Pablo Iglesias considera que des de Catalunya no sempre se li ha reconegut prou la feina: “Valoro molt que va ser valent perquè sempre ha defensat la mateixa Catalunya: aquí, a Valladolid o a Madrid. Sempre ha defensat el dret decidir o la llibertat dels presos independentistes, tot i que això li pot haver costat vots.”

David Cid Colomer

Nascut a Barcelona (1980), és llicenciat en biologia i màster en cooperació al desenvolupament. Involucrat en moviments com Aturem la Guerra o Unitat Contra el Racisme i el Feixisme.