“El PSC va desertar del referèndum”

Uns 19 dedicant-m’hi professionalment perquè en la primera etapa era regidora però treballava i vivia de metgessa, professió de la qual vaig exercir del 1981 al 1996. Tant de resident com d’adjunta, i vaig fer el MIR al Trueta de Girona. Després vaig continuar fent de metgessa en diversos centres de discapacitats. El 1995, quan en Quim Nadal era candidat per atzar, vaig entrar al Parlament quan anava a la llista per donar-li suport. Era la presidenta de la Federació Catalana d’Entitats de la Sida i em van fer presidenta de la comissió de Política Social del Parlament i a partir d’aquí m’hi vaig quedar. I des de l’1 d’abril del 2016 fins ara, aquí a la Universitat de Vic.

En política sempre m’he dedicat a coses semblants a la meva formació, social i sanitària, excepte en el temps del procés, en l’etapa que vaig deixar el PSC. Aquí buscaven una persona que fes créixer i coordinés el Centre d’Estudis Sanitaris i Socials (CESS) i també que acompanyés el pla estratègic de la Facultat de Medicina, que vam aconseguir el 2017/18. Em van trucar perquè buscaven una experta en sistemes de salut i jo soc directiva de personal d’administració i serveis (PAS), van fer entrevistes a altres candidats i em van seleccionar. Tenia clar que volia fer coses de salut, soc molt clínica, tenia una plaça a l’Institut Català de la Salut però m’havia de reciclar i pensava: “Pobres pacients.” No volia anar al sector privat, tenia ofertes d’empreses públiques, però buscava en l’àmbit sociosanitari, formació continuada.

Soc totalment política, hi estic connectada sempre, però en el vessant professional no en tinc ganes.

Jo dic el contrari, em va agradar molt ser consellera perquè tendeixo a ser bastant operativa, vull veure resultats, i hauria continuat. Ell va ser sincer, però crec que és la paraula que menys hauria dit. Soc molt parlamentària, m’agradava negociar molt tant al govern com a l’oposició, i potser sí que era una altra època. Un dels motius pels quals la vaig deixar era per un cansament total, potser és generacional, però el Parlament havia canviat.

Cansament dels partits. I mira que vaig ser una persona orgànica dins el PSC, on vaig ser la primera secretària de la federació, vaig estar a l’executiva, vaig portar una sectorial... Hi ha un primer punt d’inflexió en la política parlamentària amb Cs amb el tema del castellà, jo els deia que era lerrouxisme. Al principi ho veia com un divertimento perquè pensava que durarien dos dies... i el segon punt d’inflexió és amb la CUP, a l’època de Mas i la crisi. Jo era a l’oposició, però no només és la CUP, va ser en general, i semblava que tot s’hi valia, tot era simple.

No ho sé, no em vull atorgar res. Potser els partits han pres més protagonisme, s’ha canviat amb l’aparició de les xarxes, les tertúlies, la crisi econòmica, el procés... Però recordo que abans jo tenia una molt bona relació amb tots els grups, amb crítiques perquè són les regles del joc, però les comissions eren de construcció. Per mi va ser molt dolorós deixar el PSC.

No res. Abans dins el PSC hi havia un punt de convivència i Cs va fer mal dins el PSC. En temes de llengua o d’identitat el PSC era el partit més barrejat de Catalunya. Convivien els Corbacho, Manuela de Madre, Maragall i Nadal amb un equilibri inestable, d’acord, però hi convivíem. Tenia un gran poder municipalista, bàsicament metropolità, i Barcelona, simplificant i sobretot en l’època de Maragall, era la barreja de Nou Barris i l’Eixample, i era l’Hospitalet, Santa Coloma, però també Girona, Lleida, Reus. Vam perdre tota l’energia amb l’Estatut. Vam resistir, malgrat la sentència del Tribunal Constitucional (TC), però ja hi havia una fractura. El mateix Montilla deia que acabaria malament. Vam posar tots els neulers per fer un pacte amb Espanya amb l’Estatut, l’aprovem retallat i passem quatre anys per pactar la disposició addicional tercera, o l’Agència Tributària. Això va expulsar part important dels càrrecs de la base perquè no se sentien representats i va costar fer el programa del 2012. I jo vaig durar fins al 2014. Ara el PSC no existeix. Abans hi havia matisos, però ara hi ha zero diferències de discurs. I ja fa temps. És legítim, però que diguin que són la federació catalana del PSOE. El PSC té la responsabilitat històrica d’haver desertat del referèndum. Formava part del Pacte d’Abril del 1977 i ara hi estan en contra.

No, n’estic totalment convençuda. Potser sí que ho acceleraria, però ens va costar deixar el PSC. Defensàvem el model de barreja, del català, de la cultura... Ens ho crèiem malgrat les divergències. L’única recança que tinc és que no vam ser capaços de muntar una cosa sòlida després, però crec que el procés de molta gent, de votants, cap a la independència era socialment més accelerat del que pensàvem.

Vam servir com a punt de xarnera entre ERC i Convergència per fer Junts pel Sí. Representàvem un punt de catalanisme polític socialista.

En soc militant, però no vaig voler ser a l’executiva, tot i que formo part de la sectorial de salut, sí, però com a militant de base fent assessorament tècnic o històric d’expertesa en salut i àmbit social, inclosa la pandèmia. De fet soc militant de la unitat i de moltes coses, com molta gent d’aquest país: de la Crida, del Consell per la República (CpR), de Junts...

No la perdo mai. Vull saber les nostres propostes concretes com a govern i la resposta del govern d’Espanya.

La CUP va pactar amb Esquerra els dos anys i se’ns faran llargs. Hauríem de posar l’amnistia, sí, però també el retorn de l’exili. Pensava que amb la taula de diàleg pensarien a trobar una solució perquè tornin de l’exili, fer una mena de punt zero i amnistia, i començar a construir. També ens afecta la falta d’unitat dels partits i de les associacions independentistes.

La pandèmia ha desmobilitzat una part de l’electorat, com la falta d’unitat, la falta de resultats i el temps, que és l’objectiu de la política unionista perquè hi hagi un moment en què es perdi la majoria absoluta parlamentària independentista, i que això justifiqui pactes diferents. Tenen aquest objectiu a mitjà termini i això requereix determinació per part nostra. Jo soc independentista pel futur perquè estarem més bé tots, Espanya inclosa, i podrem tenir un bon veïnatge. No hi ha una estratègia compartida, i això del 2030 em supera.

El conec de fa molts anys, hem treballat junts, vam viure la pandèmia del 2009, està superpreparat i ara li toca fer de polític en un moment amb decisions molt complexes. En faig una valoració positiva i m’agradaria que tingués temps per dedicar-se no només a la pandèmia. És el que cada dia li demanen i és prudent en les decisions que afecten la ciutadania i l’activitat econòmica. S’han de reobrir debats sobre la variant sud-africana; si arribarà la grip, i falten autoritats independents al món per la tercera dosi.

Parlem. No per donar-li consells. Compartim molts temes, també tècnics, com a reflexió interna, com s’ha fet sempre entre els metges. Això és molt quotidià en la professió i ho deu fer molta gent.

Sí, i la incertesa de les variants. És un gran debat. La pandèmia ha posat al descobert que ningú al món, per raons de salut pública, equitat, o per egoisme, diu que s’ha de vacunar a l’Àfrica, on només hi ha un 5% de la població vacunada. Interès per colonitzar-la, sí, però per vacunar-la, no. Però què és això? Si s’accelera la vacunació la ciència ens diu que hi ha menys possibilitats d’una mutació. La variant Ddelta ha estat un preàmbul d’alerta. No s’esperava l’agressivitat de transmissió que ha tingut amb una gravetat probablement igual que la primera. Es vacuna a la Xina, però a l’Índia hi ha mil milions d’habitants que també es mouen pel món. Com més població immunitzada hi hagi, encara que amb la vacuna d’ara no es para totalment la transmissió i s’ha de continuar investigant, la càrrega viral baixa i la capacitat de transmetre’s és menor. L’altre tema és la durada de la immunitat vacunal o la immunitat natural, especialment en la gent gran, i per això recomanem la vacunació cada any de la grip, que no sabem si aquest any tornarà, als majors de 60 anys. No sé si serà un tercera dosi o si d’aquí a uns anys es farà anual com amb la grip.

Hi ha coses que s’han retardat i, per tant, tindrem uns anys no només de recuperació, sinó de posar ordre. Tindrem més mortalitat perquè, excepte les coses molt agudes amb els protocols com ara el codi Infart, el codi Ictus, etc., que han funcionat igual, el fet d’haver-se de dedicar monogràficament a la pandèmia ha fet que es deixés de fer controls d’hipertensió o que els cribratges fossin més lents. I m’agradaria que el conseller, ara amb el pressupost, pogués explicar el seu projecte per als pròxims quatre anys. El sistema sanitari s’ha de reformar, però és fort. N’hem vist els dèficits i ja veiem que la cronicitat, entesa com a complexitat de l’envelliment, no la teníem ben resolt. A les residències hem vist com no tenien una dependència establerta amb el sistema de salut i han patit molt més que la resta. Altres qüestions són el sistema de vigilància epidemiològica, local i mundial, i es va veure que el gran error del món occidental va ser infravalorar el primer cas des del novembre o desembre.

S’ha de reconsiderar el tema del professionalisme. Ens falten moltes infermeres, el personal està cansat, i s’ha de revisar el paper de cadascú. I consolidar alguns canvis que hem introduït a la força, de tècnics de la qüestió pública, de tècnics administratius, etc. S’han fet documents i m’agradaria que el departament és pogués dedicar a aquestes reformes perquè no podem esperar gaires anys més i costa molt de gestionar tot això. La política s’ha de poder pensar a mitjà termini.