“Per saber on vas has de saber d’on vens”

I a Mèxic. A Girona hi vaig viure l’etapa uni­ver­sitària i em va aju­dar a créixer política­ment. A Tar­ra­gona hi vaig anar per feina i vaig par­ti­ci­par molt de la vida a Reus, que va ser un apre­nen­tatge impor­tant també per a mi. Totes tenen coses boni­ques i no me’n podria que­dar cap. Ara bé, Lleida és la meva ciu­tat i és on tinc la meva pare­lla i els meus dos fills. A més, em resulta còmode per viure i m’agrada.

Tinc una espècie de vocació d’his­to­ri­a­dor frus­trat. La història i la geo­gra­fia m’agra­den molt. De fet, vaig estar entre història i bio­lo­gia i em vaig deci­dir per bio­lo­gia, però la història sem­pre m’ha agra­dat molt. La història i la política i sobre­tot la recu­pe­ració de la memòria històrica, perquè con­si­dero molt impor­tant que per saber on vas has de saber d’on vens. El lli­bre sobre Epoca surt de la con­vicció que cal expli­car la història de l’inde­pen­den­tisme català i la tran­sició a través d’una gent que es deia Epoca i que van par­ti­ci­par d’aquell moment. La decisió d’escriure el del PSUC sor­geix perquè la meva mare va ser regi­dora del PSUC en les pri­me­res elec­ci­ons muni­ci­pals democràtiques a l’Ajun­ta­ment de Lleida. A l’Anto­ni­eta Jarne, que en sap molt d’història, li vaig dir que s’hau­ria d’escriure la història del PSUC i em va que dir que sí, però que ho havíem de fer a mit­ges. I a par­tir d’aquí neix aquest lli­bre que intenta reco­llir aquesta tra­dició que va dels ini­cis del PSUC fins que es con­ver­teix en Ini­ci­a­tiva, i alhora era també una mica de deute històric amb la meva família, amb la mare, a la qual li dec part de la meva cul­tura política.

L’hi va posar la poli­cia, però era un nom que es va popu­la­rit­zar i que ells, a banda de la CASA, que és com es deien, també el feien ser­vir. A més, defi­nia aque­lla orga­nit­zació política, que era molt espe­cial, perquè no era una orga­nit­zació armada cor­rent. No tenia volun­tat de fer acci­ons arma­des per obte­nir uns objec­tius, sinó que era un exèrcit al ser­vei del govern de la Gene­ra­li­tat que fos en aquell moment. Aquesta gent venia de l’ense­nyança del 6 d’Octu­bre i ente­nia que la Gene­ra­li­tat havia de tenir un exèrcit armat. A més, el fet que aquesta orga­nit­zació estigués lli­gada a una sigla històrica de l’inde­pen­den­tisme com és la del Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya ens per­me­tia expli­car el nai­xe­ment de l’inde­pen­den­tisme con­tem­po­rani a través del Front, pas­sant pel PSAN i aca­bant a l’MDT.

Moltíssima. Hi ha diver­ses rela­ci­ons bàsiques amb el nom del meu fill. La pri­mera és que un lli­bert és una per­sona que pot esde­ve­nir lliure, per tant tot­hom pot esde­ve­nir lliure, i era una cosa que ens agrada. La segona és que era un nom que es posava en la Segona República, en el món lli­ber­tari hi havia molts Lli­berts i Flo­re­als. I la ter­cera, que és la que ens va fer deci­dir, és la història d’en Lli­bert Tar­ragó. A Maut­hau­sen hi havia uns quants cata­lans tan­cats i un d’ells, que es deia Joan Tar­ragó, va fer una bibli­o­teca. Dins d’aquell infern, un català que era comu­nista, que era del Vilo­sell, un poble de vora Lleida, va fun­dar la bibli­o­teca clan­des­tina. Quan els pre­sos arri­ba­ven al camp els tre­ien totes les per­ti­nen­ces i el que no con­si­de­ra­ven de valor, com els lli­bres, ho cre­ma­ven. Tar­ragó i els seus com­panys els res­ca­ta­ven i els guar­da­ven al bar­racó on dor­mien amb el risc de per­dre la vida. Aquesta gent que es va orga­nit­zar per fer això es va con­ju­rar que el pri­mer que sortís d’allà posa­ria Lli­bert al pri­mer fill que tingués. Joan Tar­ragó va sor­tir el pri­mer, va anar fins a Andorra, va cami­nar fins a les Ter­res de l’Ebre, es va tro­bar amb la seva com­pa­nya que vivia a Cata­lu­nya i van tenir un fill que es diu Lli­bert Tar­ragó. Quan vam deci­dir posar Lli­bert al nos­tre fill, li vam escriure i li vam pre­gun­tar què li sem­blava i ens va dir que mera­vellós.

Con­si­dero que històrica­ment hi ha hagut una defensa de la qüestió naci­o­nal des de l’anar­quisme. Ara faré una heret­gia, que és par­lar de Sal­va­dor Seguí. Seguí, no només en el dis­curs de Madrid, sinó en el seu dia a dia, defen­sava aquesta cata­la­ni­tat. I després hi ha hagut per­so­nes molt impor­tants en el món lli­ber­tari que han defen­sat els Països Cata­lans o l’auto­de­ter­mi­nació.

Segur, i també la volun­tat d’eman­ci­pació social. Segu­ra­ment tenim camins dife­rents per arri­bar-hi, però tots estem d’acord en la justícia social. Per tant, crec que una part del camí el podem fer junts i podem apren­dre un movi­ment de l’altre.

Amb mol­tes con­tra­dic­ci­ons. És allò que deia en Fus­ter, les meves con­tra­dic­ci­ons són les meves espe­ran­ces. Encaixa amb con­trac­ci­ons i amb la volun­tat que això no esde­vin­gui una fina­li­tat o un objec­tiu en si mateix, sinó un mitjà per fer alguna una cosa en posi­tiu i sabent que és tem­po­ral.

Nou mesos. Set amb una beca de la UdG tre­ba­llant per l’Acnur amb refu­gi­ats de la guerra de Gua­te­mala i a Chi­a­pas en un pro­jecte de refo­res­tació i piscícola. I després vint dies d’obser­va­dor inter­na­ci­o­nal en un poble zapa­tista i un mes de vacan­ces.

Era dife­rent, però em fas pen­sar en la meva àvia que va fugir a França. Es va per­dre de la família i amb vuit anys i amb la seva ger­mana, de sis, van cre­uar la fron­tera soles i van estar un any i mig a França en un hos­pici fins que van tro­bar els pares. Això jo no ho he vis­cut gaire, ja que els meus avis no en par­la­ven. Els cos­tava molt par­lar de la guerra i del que havia pas­sat. Ho vaig saber de gran, que vas pre­gun­tant.

Pri­mer empo­de­rant-les en el sen­tit que no s’aver­go­nyei­xin de la seva llen­gua i la seva cul­tura. Quan vaig anar allà vaig inten­tar apren­dre una de les llengües i em pre­gun­ta­ven per què ho feia si no ser­via per a res, i això abans també pas­sava una mica aquí.