“Juan de Mairena incita els joves a participar”

Sí. Vam bus­car un lloc a peu de car­rer i de molt de pas en aquesta zona del pas­seig de Sant Joan, que està molt revi­ta­lit­zada, per rela­ci­o­nar-nos molt més amb el barri i la ciu­tat. Aquí hi ha acti­vi­tat soci­o­cul­tu­ral: expo­si­ci­ons, pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres, acti­visme social i polític d’altres orga­nit­za­ci­ons pro­gres­sis­tes...

Tenim l’Espai Vio­leta; la Fede­ració Cata­lana de Dones per la Igual­tat, femi­nis­tes; l’Ate­neu Popu­lar Cerdà, de memòria democràtica i acti­vi­tat cul­tu­ral; o tenim altres par­tits labo­ris­tes, soci­a­lis­tes i soci­al­demòcra­tes que es reu­nei­xen aquí, com el Par­tito Demo­cra­tico, el PS francès, l’SPD o el Labour Party. I, vaja, estem par­lant amb mol­tes altres orga­nit­za­ci­ons per fer con­ve­nis. Volem que sigui un lloc ple d’acti­vi­tat.

Tenim una mica mare­jats els com­panys i com­pa­nyes que por­ten l’Excel per qua­drar tots els actes i acti­vi­tats, però, per la dimensió que té el local –que tam­poc és extra­or­dinària­ment gran–, Déu-n’hi-do que ben apro­fi­tat que el tenim. Inten­tem que el local sigui ple de vida. Evi­dent­ment en època de pandèmia ha bai­xat moltíssim, però espe­rem que a poc a poc es pugui anar repre­nent l’acti­vi­tat.

Sí, un dels pro­jec­tes és una petita bibli­o­teca que esti­gui molt espe­ci­a­lit­zada en la història del movi­ment obrer i del soci­a­lisme democràtic a la ciu­tat de Bar­ce­lona, que hem anat con­fi­gu­rant amb dona­ci­ons i amb lli­bres i docu­ments que teníem a l’arxiu propi. Això s’ha d’aca­bar de desen­vo­lu­par perquè neces­si­tem algú espe­ci­a­lista que ens ajudi a clas­si­fi­car tot el mate­rial. Però, per exem­ple, per Sant Jordi ja hem fet lec­tu­res i hem posat una parada amb una selecció cohe­rent amb aquesta intenció de la bibli­o­teca futura.

De cap manera, perquè conec una pila de com­panys i com­pa­nyes que han tin­gut una militància activíssima i els seus fills no han vol­gut saber res de la militància o, fins i tot, han aca­bat en altres opci­ons polítiques. Sí que és veri­tat que a casa hi havia un ambi­ent en què es par­lava de política, tenia al meu abast tot tipus de lli­bres clàssics de l’anar­quisme o el mar­xisme pas­sant per tot tipus de revis­tes i lli­bres d’assaig polític, i vaig tenir accés a una for­mació en aquest sen­tit. Però jo diria que la decisió d’afi­liar-me acaba depe­nent més d’una pro­fes­sora de lite­ra­tura espa­nyola de qui vaig tenir el pri­vi­legi de ser alumne, una excel·lent pro­fes­sora que tenia l’habi­li­tat d’ense­nyar-te la llen­gua i la lite­ra­tura sense abs­treure-les del seu con­text polític i social i fer-te veure el rere­fons econòmic, social i polític de qual­se­vol obra literària. I com que la història del país és la que és, més aviat dis­sor­tada, recordo unes lliçons sobre Anto­nio Mac­hado i el seu per­so­natge Juan de Mai­rena, que té aque­lla famosa frase que incita els joves a par­ti­ci­par en política perquè, si no, la política es farà igual­ment sense ells o, pro­ba­ble­ment, con­tra ells. I, a més, és l’època, a prin­ci­pis dels noranta –el 1993 és quan em vaig afi­liar jo–, d’un PP que estava molt cres­cut. És l’època de l’Aznar, que va acon­se­guir gua­nyar les elec­ci­ons el 1996. Jo vaig deci­dir afi­liar-me a les Joven­tuts Soci­a­lis­tes per impe­dir modes­ta­ment que hi hagués el retorn de la dreta al poder a Espa­nya.

És cer­ta­ment un per­so­natge influ­ent en la dreta espa­nyola, que ha sem­blat que coque­te­java amb l’extrema dreta de Vox, que es pot con­si­de­rar pràcti­ca­ment una escissió per la dreta del PP. Les seves for­mes expli­quen una deter­mi­nada manera de fer –o d’ell o del seu entorn, de qui decidís–. La tècnica, que en cas­tellà es va dir “acoso y der­ribo”, és una tècnica que la dreta espa­nyola ha man­tin­gut des d’Aznar cada cop que ha per­dut el poder. Més enllà de la política, usant totes les tecles al seu abast.

Crec que no. Sem­pre hi ha hagut una pugna. Des de la for­mació de l’estat modern –que, dei­xant de banda el roman­ti­cisme del naci­o­na­lisme espa­nyol, no té 500 anys sinó 200– sem­pre hi ha hagut una qüestió naci­o­nal a resol­dre: aquells que sos­te­nen que la nació política ha de coin­ci­dir amb la cul­tu­ral i tenen la temp­tació cen­tra­lit­za­dora i homo­geneïtza­dora a l’estil francès i aquells que han con­ce­but l’estat com­post i com­plex. En això no han estat sols els naci­o­na­lis­mes perifèrics ni el fede­ra­lisme. Hi ha hagut gent, que al PSC solem citar, com Anselmo Car­re­tero, un cas­tellà fede­ra­lista, que és l’autor de la idea de nació de naci­ons. Però podríem anar fins abans que el soci­a­lisme arrelés, com José María Orense, un fede­ra­lista cànta­bre del XIX.

És pos­si­ble. Els par­tits estan cons­tituïts per gent amb diver­sos per­fils i interes­sos. No em con­si­dero un ideòleg. En fi, quan lle­gei­xes gent que sí que té la capa­ci­tat de crear doc­trina és tota una altra cosa...

Bé, però això és un feno­men que està pas­sant en política en gene­ral. La cul­tura de la reacció imme­di­ata, que té una part d’ine­vi­ta­ble, està com­por­tant que els par­tits dedi­quin menys temps i esforços a una cosa abso­lu­ta­ment fona­men­tal: el debat i l’ela­bo­ració teòrica, amb els quals crees la pro­posta i tens pos­si­bi­li­tat de donar forma a un model que comprèn tots els aspec­tes d’una soci­e­tat. Els par­tits cada cop tenen menys capa­ci­tat i temps. Ens tro­bem tots immer­sos en una onada de reac­ci­ons imme­di­a­tes. És més impor­tant repli­car el tuit i la decla­ració que ser capaç de pre­sen­tar un pro­jecte amb una certa pro­fun­di­tat. Penso que és insos­te­ni­ble. Els par­tits han de tro­bar els espais i el temps per tenir aquests debats perquè és una de les seves fun­ci­ons, no només pro­po­sar lide­rat­ges i ser una maquinària de mobi­lit­zació elec­to­ral i d’enqua­dra­ment social i mili­tant.