“Qui té por de Jordi Turull i de Jordi Sànchez?”

Segur que tots tenim una visió esbiaixada de nosaltres mateixos; més que com soc és com m’agradaria ser. Jo el que intento ser és molt seriosa amb la feina, molt sincera i directa, i no estar fent com aquests polítics que diuen a tot que sí i després fan el que volen. Intento ser extremadament curosa a l’hora de treballar els temes, buscar tota la informació i tenir els mínims apriorismes possibles. Ser propera i escoltar la gent, i això en política municipal ho pots fer molt.

Vaig entrar a les institucions amb ell, no tant en política. Jo no era una persona de partit ni havia fet mai política, vaig entrar en un càrrec molt tècnic. No m’esperava gens que les coses evolucionessin com ho han fet. Jo em pensava que era un lloc on duraria quatre dies. Li tinc un enorme respecte i admiració intel·lectual, al professor Mas-Colell. Podem estar lluny en alguns temes, però en molts aspectes de la vida m’encantaria assemblar-m’hi. Li tinc una gran estima i admiració, i va ser un privilegi treballar-hi.

Això va ser molt curiós. Aquella era una època d’un context molt difícil pressupostàriament. Jo formava part d’un grup que es deia Nous Ingressos, que vam muntar des del Departament d’Economia, i arran d’això se’m va oferir ser directora general de Tributs, que em va agradar molt. Quan el conseller Mas-Colell em va oferir el càrrec em va dir: “També tens això del joc, però no pateixis perquè t’agafarà un 5% del teu temps.” Aquest 5% es va convertir en La Grossa i en el projecte del Hard Rock a Tarragona. La decisió de La Grossa va ser molt arriscada: no portava ni sis mesos i quan vam veure els números de Loteries de Catalunya teníem dues opcions: o arriscar-nos i fer-la grossa literalment o tancar Loteries de Catalunya. Jo acabava d’arribar, i el que no volia fer era, com a primera cosa, tancar Loteries de Catalunya.

Quan vaig entrar a l’administració venia de la Universitat Bocconi de Milà, on era professora, i havia estudiat a Harvard el doctorat d’economia. Vaig tenir la sort d’anar-hi becada i amb el suport de l’Andreu i d’altres professors que havia tingut a la Pompeu Fabra. És de les coses que repetiria si tornés a néixer cada vegada. Va ser molt especial viure en un poble universitari on hi ha gent de tot el món i on les llibreries tanquen tan tard com els cafès.

Jo feia creixement econòmic i teoria econòmica empírica. Estudiava el desenvolupament de països pobres i temes relacionats amb decisions familiars sobre fertilitat.

Una de les primeres vegades que hi vaig anar va ser pel pressupost del 2011. Recordo molt l’anomenat setge al Parlament, que vaig viure molt. Abans d’això hi havia anat poc.

Molt poc abans de les eleccions municipals, quan vaig deixar de ser consellera. L’anterior grup municipal em va acollir i fèiem algunes reunions aquí, però ja estàvem en campanya i la major part del dia érem al carrer.

En el nostre grup parlamentari ho fa molta gent: l’alcaldessa Madrenas, l’alcaldessa Erra, l’alcaldessa Esteve, l’alcalde Munell, l’alcalde Roquer i d’altres. Tenim potència municipal al grup. El president Carles Puigdemont va ser president havent de deixar de ser alcalde de Girona. Crec que és molt important i ens permet entendre molt bé que la política municipal no va per una banda i la nacional, per una altra. En el cas particular de Barcelona, que es donava menys, és fonamental com a capital del país que tingui també la seva representació al Parlament, perquè hi ha molts dels temes que s’hi tracten que afecten d’una manera principal Barcelona.

És difícil de dir per un motiu: és cert que hi ha coses que hem après, però en algun punt està bé que no les sabéssim. Quan nosaltres crèiem que l’Estat espanyol era demòcrata i això ens va conduir a no preveure certes coses és perquè ens creiem profundament demòcrates. Aquest error, molt compartit, de “no s’atreviran a”, potser l’hauríem d’haver previst, però està bé que com a classe política i com a societat creguéssim profundament en la democràcia. Sí que crec que després de l’octubre del 2017 i del judici, ens està costant refer el camí, hi ha una part que és comprensible, que és l’objectiu de la repressió, però hem de començar a mostrar més contundència per no deixar-nos guanyar terreny.

No em toca a mi dir-ho. El president Aragonès va decidir que se sotmetria a una qüestió de confiança al cap de dos anys, i crec que serà un moment definitori per fer balanç, en què esperem que pugui passar aquest tràmit amb les millors de les notes perquè voldrà dir que tot va bé.

La taula va ser un acord que va permetre la investidura de Pedro Sánchez, entre ERC i el PSOE, en secret i d’esquena a l’independentisme, i nosaltres sempre hem estat molt escèptics i crítics amb la manera com neix aquest instrument. Que hem apostat i apostem pel diàleg, ho hem demostrat moltes vegades; que el conflicte s’acabarà resolent en una negociació, és obvi, i aquí hi som tots, però per arribar a un punt en què puguis negociar has de generar els incentius per negociar, i quan fas una investidura que no obliga a res i una taula suposadament de diàleg sense un mediador, o un intermediador, o un facilitador que doni fe del que està passant, estàs generant pocs incentius per arribar fins al punt en què pots negociar. Nosaltres no és que estiguem en contra de negociar, al contrari, volem arribar a la negociació, però creiem que aquest instrument fa més nosa que no pas facilita la negociació. La responsabilitat de què passa amb aquest instrument és de qui el va pactar.

S’ha quedat en una taula de dos partits, que és com va néixer. L’acord era molt clar: que la part catalana hauria de representar el conjunt del l’independentisme. L’han empetitit i debilitat encara més. Qui té por de Jordi Turull i de Jordi Sànchez? Si es vol resoldre alguna cosa no pots excloure ningú, i menys els protagonistes.