“Qui té por de Jordi Turull i de Jordi Sànchez?”

Segur que tots tenim una visió esbi­ai­xada de nosal­tres matei­xos; més que com soc és com m’agra­da­ria ser. Jo el que intento ser és molt seri­osa amb la feina, molt sin­cera i directa, i no estar fent com aquests polítics que diuen a tot que sí i després fan el que volen. Intento ser extre­ma­da­ment curosa a l’hora de tre­ba­llar els temes, bus­car tota la infor­mació i tenir els mínims apri­o­ris­mes pos­si­bles. Ser pro­pera i escol­tar la gent, i això en política muni­ci­pal ho pots fer molt.

Vaig entrar a les ins­ti­tu­ci­ons amb ell, no tant en política. Jo no era una per­sona de par­tit ni havia fet mai política, vaig entrar en un càrrec molt tècnic. No m’espe­rava gens que les coses evo­lu­ci­o­nes­sin com ho han fet. Jo em pen­sava que era un lloc on dura­ria qua­tre dies. Li tinc un enorme res­pecte i admi­ració intel·lec­tual, al pro­fes­sor Mas-Colell. Podem estar lluny en alguns temes, però en molts aspec­tes de la vida m’encan­ta­ria assem­blar-m’hi. Li tinc una gran estima i admi­ració, i va ser un pri­vi­legi tre­ba­llar-hi.

Això va ser molt curiós. Aque­lla era una època d’un con­text molt difícil pres­su­postària­ment. Jo for­mava part d’un grup que es deia Nous Ingres­sos, que vam mun­tar des del Depar­ta­ment d’Eco­no­mia, i arran d’això se’m va ofe­rir ser direc­tora gene­ral de Tri­buts, que em va agra­dar molt. Quan el con­se­ller Mas-Colell em va ofe­rir el càrrec em va dir: “També tens això del joc, però no patei­xis perquè t’aga­farà un 5% del teu temps.” Aquest 5% es va con­ver­tir en La Grossa i en el pro­jecte del Hard Rock a Tar­ra­gona. La decisió de La Grossa va ser molt arris­cada: no por­tava ni sis mesos i quan vam veure els números de Lote­ries de Cata­lu­nya teníem dues opci­ons: o arris­car-nos i fer-la grossa lite­ral­ment o tan­car Lote­ries de Cata­lu­nya. Jo aca­bava d’arri­bar, i el que no volia fer era, com a pri­mera cosa, tan­car Lote­ries de Cata­lu­nya.

Quan vaig entrar a l’admi­nis­tració venia de la Uni­ver­si­tat Boc­coni de Milà, on era pro­fes­sora, i havia estu­diat a Har­vard el doc­to­rat d’eco­no­mia. Vaig tenir la sort d’anar-hi becada i amb el suport de l’Andreu i d’altres pro­fes­sors que havia tin­gut a la Pom­peu Fabra. És de les coses que repe­ti­ria si tornés a néixer cada vegada. Va ser molt espe­cial viure en un poble uni­ver­si­tari on hi ha gent de tot el món i on les lli­bre­ries tan­quen tan tard com els cafès.

Jo feia crei­xe­ment econòmic i teo­ria econòmica empírica. Estu­di­ava el desen­vo­lu­pa­ment de països pobres i temes rela­ci­o­nats amb deci­si­ons fami­li­ars sobre fer­ti­li­tat.

Una de les pri­me­res vega­des que hi vaig anar va ser pel pres­su­post del 2011. Recordo molt l’ano­me­nat setge al Par­la­ment, que vaig viure molt. Abans d’això hi havia anat poc.

Molt poc abans de les elec­ci­ons muni­ci­pals, quan vaig dei­xar de ser con­se­llera. L’ante­rior grup muni­ci­pal em va aco­llir i fèiem algu­nes reu­ni­ons aquí, però ja estàvem en cam­pa­nya i la major part del dia érem al car­rer.

En el nos­tre grup par­la­men­tari ho fa molta gent: l’alcal­dessa Madre­nas, l’alcal­dessa Erra, l’alcal­dessa Esteve, l’alcalde Munell, l’alcalde Roquer i d’altres. Tenim potència muni­ci­pal al grup. El pre­si­dent Car­les Puig­de­mont va ser pre­si­dent havent de dei­xar de ser alcalde de Girona. Crec que és molt impor­tant i ens per­met enten­dre molt bé que la política muni­ci­pal no va per una banda i la naci­o­nal, per una altra. En el cas par­ti­cu­lar de Bar­ce­lona, que es donava menys, és fona­men­tal com a capi­tal del país que tin­gui també la seva repre­sen­tació al Par­la­ment, perquè hi ha molts dels temes que s’hi trac­ten que afec­ten d’una manera prin­ci­pal Bar­ce­lona.

És difícil de dir per un motiu: és cert que hi ha coses que hem après, però en algun punt està bé que no les sabéssim. Quan nosal­tres crèiem que l’Estat espa­nyol era demòcrata i això ens va con­duir a no pre­veure cer­tes coses és perquè ens cre­iem pro­fun­da­ment demòcra­tes. Aquest error, molt com­par­tit, de “no s’atre­vi­ran a”, pot­ser l’hauríem d’haver pre­vist, però està bé que com a classe política i com a soci­e­tat creguéssim pro­fun­da­ment en la democràcia. Sí que crec que després de l’octu­bre del 2017 i del judici, ens està cos­tant refer el camí, hi ha una part que és com­pren­si­ble, que és l’objec­tiu de la repressió, però hem de començar a mos­trar més con­tundència per no dei­xar-nos gua­nyar ter­reny.

No em toca a mi dir-ho. El pre­si­dent Ara­gonès va deci­dir que se sot­me­tria a una qüestió de con­fiança al cap de dos anys, i crec que serà un moment defi­ni­tori per fer balanç, en què espe­rem que pugui pas­sar aquest tràmit amb les millors de les notes perquè voldrà dir que tot va bé.

La taula va ser un acord que va per­me­tre la inves­ti­dura de Pedro Sánchez, entre ERC i el PSOE, en secret i d’esquena a l’inde­pen­den­tisme, i nosal­tres sem­pre hem estat molt escèptics i crítics amb la manera com neix aquest ins­tru­ment. Que hem apos­tat i apos­tem pel diàleg, ho hem demos­trat mol­tes vega­des; que el con­flicte s’aca­barà reso­lent en una nego­ci­ació, és obvi, i aquí hi som tots, però per arri­bar a un punt en què puguis nego­ciar has de gene­rar els incen­tius per nego­ciar, i quan fas una inves­ti­dura que no obliga a res i una taula supo­sa­da­ment de diàleg sense un medi­a­dor, o un inter­me­di­a­dor, o un faci­li­ta­dor que doni fe del que està pas­sant, estàs gene­rant pocs incen­tius per arri­bar fins al punt en què pots nego­ciar. Nosal­tres no és que esti­guem en con­tra de nego­ciar, al con­trari, volem arri­bar a la nego­ci­ació, però cre­iem que aquest ins­tru­ment fa més nosa que no pas faci­lita la nego­ci­ació. La res­pon­sa­bi­li­tat de què passa amb aquest ins­tru­ment és de qui el va pac­tar.

S’ha que­dat en una taula de dos par­tits, que és com va néixer. L’acord era molt clar: que la part cata­lana hau­ria de repre­sen­tar el con­junt del l’inde­pen­den­tisme. L’han empe­ti­tit i debi­li­tat encara més. Qui té por de Jordi Turull i de Jordi Sànchez? Si es vol resol­dre alguna cosa no pots excloure ningú, i menys els pro­ta­go­nis­tes.