Política

Alemanya

Eleccions generals

Els Verds es desinflen

Annalena Baerbock va passar de ser una sòlida aspirant a cancellera a quedar descartada de la cursa pel poder

Els seus errors i el setge mediàtic a què va estar exposada han enfonsat l’opció dels ecologistes

Va aconseguir entrar en els debats de candidats, tradicionalment de dos, quan les enquestes li eren favorables

“L’elecció no està deci­dida. Hem de tre­pit­jar molt car­rer”, deia aquest cap de set­mana Bet­tina Jarasch al congrés dels Verds de Berlín. Jarasch és la can­di­data a l’alcal­dia de la capi­tal, on hi ha elec­ci­ons regi­o­nals també aquest diu­menge, coin­ci­dint amb les naci­o­nals. Fa uns mesos, era la favo­rita dels son­de­jos. Arriba al final de la cursa empa­tada amb la soci­al­demòcrata Fran­ziska Gif­fey, una exmi­nis­tra d’Angela Merkel.

Jarasch va pujar com l’escuma a la pri­ma­vera, enmig de l’eufòria des­fer­mada amb la desig­nació com a can­di­data a la can­ce­lle­ria d’Anna­lena Baer­bock. Quan van desin­flar-se les pers­pec­ti­ves que arribés al poder, van bai­xar també els pronòstics a favor d’una alcal­dessa verda.

“Hem rebut cops de totes ban­des. Les xar­xes soci­als i els mit­jans han estat impla­ca­bles amb Anna­lena”, admet la can­di­data a alcal­dessa en una pausa del congrés. La truita s’ha girat. Van aca­ro­nar el cel i ara qual­se­vol altra opció sem­bla un des­as­tre.

Els son­de­jos per a les gene­rals els ator­guen entre el 16% i el 17% dels vots. Si és aquest el resul­tat, gai­rebé hau­ran doblat el del 2017 –un 8,9%–. Serà el màxim històric en una for­mació que només un cop, el 2009, va superar en unes gene­rals i per unes dècimes la bar­rera del 10%. De cop, però, tot sem­bla poqueta cosa en un par­tit que al març era líder en intenció de vot.

Va ser quan Baer­bock, copre­si­denta del par­tit amb Robert Habeck, va ser desig­nada can­di­data a la can­ce­lle­ria. El par­tit nas­cut a prin­ci­pis dels 80 com a movi­ment anti­jeràrquic i amb fama de caòtic deci­dia per con­sens –prèvia renúncia de Habeck– que Baer­bock, sense cap mena d’experiència de govern, llui­ta­ria per suc­ceir Merkel.

És difícil saber si va ser una rellis­cada dels ins­ti­tuts demoscòpics o un foc d’ence­nalls. En aquells moments, els con­ser­va­dors esta­ven en plena bara­lla de galls entre el cen­trista Armin Lasc­het i el dretà Markus Söder, tots dos entos­su­dits a ser el can­di­dat del bloc de Merkel. També ales­ho­res, el soci­al­demòcrata Olaf Scholz, ara el pre­fe­rit dels son­de­jos, anava en ter­cera posició.

El con­sens a favor de Baer­bock sem­blava que l’afa­vo­ria. I també el fet que l’emergència climàtica està entre les pri­me­res pre­o­cu­pa­ci­ons del ciu­tadà ale­many, tant d’esquer­res com de dre­tes, amb l’única excepció de la ultra­dreta, que la nega.

Els Verds feia dos anys que esta­ven en ascens a escala regi­o­nal. L’any elec­to­ral s’havia obert amb una forta empenta als comi­cis regi­o­nals de Baden-Württem­berg, on va ser ree­le­git l’eco­lo­gista Win­fried Kretsch­mann, un veterà dels Verds.

Les mira­des es van cla­var en Baer­bock, amb 40 anys, mare de dues cri­a­tu­res i dis­po­sada a fer història. De cop van sor­gir els pro­ble­mes. Van sor­tir a la llum una sèrie d’impre­ci­si­ons al seu currículum acadèmic, unes pagues de Nadal que va decla­rar tard al Bun­des­tag i un lli­bre sota sos­pita de pla­gis. Pecats menors, si es vol, en un país on sor­gien escàndols per nego­cis de mas­ca­re­tes anti-Covid entre els con­ser­va­dors i on Scholz ha hagut de decla­rar com a minis­tre de Finan­ces per haver badat en el cas de Wire­card, l’empresa de paga­ments electrònics, insol­vent després d’haver pre­sen­tat balanços inflats.

La premsa groga es va llançar sobre Baer­bock; la seri­osa no es va que­dar enrere. Al par­tit que reclama trans­parència i una nova forma de gover­nar no se n’hi per­dona ni una. Baer­bock ha hagut d’encai­xar tot això i, alhora, anar als debats tele­vi­sius com a aspi­rant des­car­tada. Per pri­mer cop, aquests espais s’havien ampliat a tres can­di­dats. Abans només hi ana­ven el con­ser­va­dor i el soci­al­demòcrata, els dos par­tits que s’han alter­nat al poder. S’hi va incloure Baer­bock quan era la favo­rita. D’una banda, els Verds han gua­nyat així presència. De l’altra, a la seva can­di­data li ha tocat exhi­bir-se com a aspi­rant sense pos­si­bi­li­tats entre els rivals “de debò”.

Pot­ser no va ser tan bona idea deci­dir per con­sens qui seria el can­di­dat. Els Verds són un par­tit de tra­dició assem­bleària, en què les deci­si­ons es pre­nen en con­gres­sos o con­sul­tes que poden ser eter­nes, però que pale­sen el pes de les bases. Tam­poc no ho deu haver estat que, per tal de donar una impressió de par­tit reno­vat, hagin pràcti­ca­ment des­a­pa­re­gut de la cam­pa­nya els pesos pesants. És com si la gene­ració de Habeck i Baer­bock hagués engo­lit gent com Joschka Fisc­her, minis­tre d’Afers Estran­gers amb el soci­al­demòcrata Schröder, o altres noms repre­sen­ta­tius d’un par­tit petit, però llui­ta­dor.

Greta, la traca final

Greta Thun­berg nega for­mar part d’un lobby verd. Però el fet que tin­gui pre­vist ser a Berlín diven­dres vinent, a punt de cloure’s la cam­pa­nya i en una marxa que es pre­veu mul­ti­tu­dinària a favor de la lluita climàtica, fa que es vegi com un mis­satge de suport als Verds. El diari sen­sa­ci­o­na­lista Bild, el gran ene­mic mediàtic d’Anna­lena Baer­bock, ho veu com una “ingerència estran­gera” a les elec­ci­ons.

A l’acti­vista sueca se l’espera diven­dres, jor­nada de mobi­lit­zació glo­bal dels Fri­days for Future. Hi ha actes anun­ci­ats en 350 ciu­tats ale­ma­nyes, però òbvi­a­ment el que més cri­darà l’atenció és el de la capi­tal. No és l’única acció del jovent en aquesta cam­pa­nya. Un grup d’uns vint joves va ini­ciar una vaga de fam prop de la can­ce­lle­ria a prin­ci­pis de mes per exi­gir mesu­res imme­di­a­tes con­tra l’emergència climàtica. No volen par­lar amb Angela Merkel, sinó amb els can­di­dats. Baer­bock és l’única que, si més no, hi ha par­lat per telèfon.

1998
Els Verds
van formar part per primera vegada del govern federal com a socis del canceller Gerhard Schröder (SPD). Una aliança que va renovar-se a les eleccions del 2002 i que els va permetre mantenir-se a l’executiu fins al 2005, quan es va formar la gran coalició entre la CDU-CSU i l’SPD sota la cancelleria d’Angela Merkel.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.